Els diferents gèneres i modes musicals han
tingut característiques heterogènies, si, per exemple, pensem amb la
contracultura hippy, que va comptar amb bandes festives, com The Mamas & the
Papas, i d’altres que van utilitzar abastament la psicodèlia, com The Grateful
Dead i Jefferson Airplane, i amb el corrent del punk rock, que en la seva
versió nord-americana va barrejar la immediatesa i senzillesa del quartet
Ramones i la intel·lectualitat de formacions com Television o Talking Heads.
En el glam rock hi va succeir un fet força semblant
i similar, doncs la moda, que va marcar el primer lustre de la dècada dels 70
del segle XX, va anar des d’un estil molt arty, intel·lectual i de certa forma
allunyat del gran públic fins a mostres extremadament comercials, pròximes,
enganxoses i fins i tot bubblegum.
En el primer grup es van situar de manera
molt clara les formacions britàniques Roxy Music, sota el lideratge de Bryan
Ferry i Brian Eno, i Genesis, aleshores grup comandat per Peter Gabriel i
integrant també del rock progressiu, mentre David Bowie, el gran protagonista
de l’estil, es va apropar a aquesta tendència, tot i que l’anomenat Duc Blanc
no assoliria la seva època més experimental fins després de l’auge glam.
T Rex, la banda encapçalada pel malaguanyat
Marc Bolan, es va situar entremig de les dues branques del glam, doncs va
composar varies cançons arty, molt especialment a l’àlbum “Electric warrior”,
el seu gran triomf, però també singles directes i contagiosos. Tanmateix, els
exemples més clars i palpables de comercialització van ser la formació liderada
per l’excèntric intèrpret nord-americà Alice Cooper, la banda de rock dur estatunidenca
Kiss o els grups britànics Slade (foto) i Sweet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario