THE LIBERTINES (ALBUM)

Grup: The Libertines.

Any: 2004.     

Formació: Carl Barat, Pete Doherty, John Hassall i Gary Powell.   

Àlbum d’estudi anterior: Up the bracket (2002).  

Àlbum d’estudi posterior: Anthens for doomed Youth (2015).  

El millor: les sensacionals valoracions de la crítica.

El pitjor: els problemes de Doherty.

Després del seu debut, “Up the bracket”, part de la premsa britànica va proclamar el grup The Libertines com la nova gran banda del Regne Unit i pràcticament com a nous genis als seus dos líders: Carl Barat i el controvertit Pete Doherty. El segon àlbum del quartet anglès, de títol homònim, és una mena d’auto-biografia dels dos frontman del conjunt londinenc, en un període en què Doherty es trobava enmig d’importants problemàtiques, d’una banda, la seva addicció a les drogues, que el van obligar a sotmetre’s a un programa de rehabilitació, i, d’altra banda, haver de passar per un judici per possessió d’armes. “The Libertines” va rebre l’aclamació dels mitjans de comunicació, de manera especial per part de New Musical Express; va arribar al número u de les llistes britàniques i va extreure com a singles “Can’t stand me now”, “What became of the likely lads” i “What Katie did”. No obstant, posteriorment Barat i Doherty van separar els seus camins per fundar respectivament les formacions Dirty Pretty Things i Babyshambles. 

SISTERS OF MERCY

Lloc de fundació: Leeds (Anglaterra).

Formació inicial: Andrew Eldritch (veu), Wayne Hussey (guitarra i veu), Gary Marx (guitarra), Craig Adams (baix) i Doktor Avalanche (bateria).   

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: postpunk i new wave.       

Principal àlbum: Floodland (1987).

Altres àlbums d’estudi: First and last and always (1985) i Vision thing (1990).

Grups que origina: Ghost Dance, Sisterhood i The Mision.

El millor: Floodland.

El pitjor: cap disc d’estudi des de 1990.

Grup postpunk que va adoptar el nom d’una cançó de Leonard Cohen, va aconseguir l’èxit comercial gràcies a l’excel·lent àlbum “Floodland”, però seguidament va marxar Gary Marx per fundar Ghost Dance. Posteriorment, The Sisters of Mercy va tenir diverses separacions i reunificacions, en una època en què el líder Andrew Eldritch i el bateria Doktor Avalanche van formar projectes com Sisterhood i The Mision. Actualment, la banda és una eina molt personal del cantant.

GRANS BATERIES DE LA HISTÒRIA: KEITH MOON

Keith Moon va ser el bateria del mític grup britànic The Who i, juntament amb el guitarrista i principal compositor de la banda, Pete Townshend, va erigir-se com el membre més salvatge de la formació londinenca, davant els més reposats i tranquils Roger Daltrey i John Enwhistle, cantant i baixista respectivament. Considerat un dels més espectaculars en el seu instrument durant els decennis dels 60 i 70 del passat segle, Moon va intervenir en històrics àlbums com “My generation”, “The Who sell out”, l’òpera rock “Tommy” o el sensacional “Who’s next”. La seva mort, després de les addicions a l’alcohol i les drogues, va suposar el final de la era clàssica del llegendari conjunt anglès.

Una cançó: Behind blue eyes (Who’s next, The Who).

Un àlbum: Who’s next (The Who).

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE POLICE

El trio britànic The Police va passar a la història per diferents motius, però potser un dels més importants va ser la d’aconseguir una fusió, llavors bastant original, entre els gèneres pop i reggae, estil que en aquella època, especialment per l’explosió que havia tingut la figura del compositor jamaicà Bob Marley, es trobava plenament de moda al Regne Unit.

Altres aspectes positius del grup anglès van ser el carisma del seu cantant, líder, baixista i principal compositor, Sting, que va tenir una popular carrera en solitari arran de la dissolució del conjunt; les capacitats d’Andy Summers i Stewart Copeland, respectivament com a guitarrista i bateria, i la confecció de dos àlbums inicials, “Outlandos d’amour” i “Regatta de blanc”, sobretot el primer, extraordinaris, els quals van extreure magnífiques cançons com “So lonely” i “Roxanne”, quan al debut, o “Message in a bottle”, pel que respecta al segon.  

Tanmateix, aquelles característiques de la música de The Police van anar perdent força i frescor, per anar assolint cada cop més elegància, glamur i sofisticació. La tendència inicial del grup es va mantenir, de certa forma, amb l’edició del seu tercer treball de gran format, “Zenyatta mondatta”, però el disc comptava amb una cançó que, personalment, sempre m’ha semblat una de les pitjors del trio: “De do do do, de da da da”.

La transició efectuada per la banda anglesa es va efectuar a “Ghost in the machine” i va consolidar-se plenament en el pulcre i elegant “Sinchronicity”, un àlbum supervendes que va atrapar un tipus de públic que potser rarament hagués escoltat i adquirit, per posar un exemple, la seva obra de debut. El cinquè i últim treball d’estudi de The Police, que ho va deixar estar en ple èxit, inclou el radiadíssim tema “Every breath you take”, que mai m’ha semblat, ni molt menys, una de les millors cançons del conjunt liderat per Sting. 

FASES DE LA MÚSICA ROCK: A L’ENTORN DE LA GENERACIÓ X

Potser tinc com una mena d’obsessió amb el tema, però soc dels que penso, almenys pel que fa a la segona meitat del decenni, que la dècada dels 80, quant a la part més visible de la música, doncs existia una incipient escena indie de gran qualitat, va ser bastant nefasta, quan el panorama pop – rock va assolir grans dosis comercials, artificioses i insulses.

Aquella situació va canviar, ja a finals d’aquell decenni, fonamentalment per dues raons: la primera, que va tenir el focus a la ciutat anglesa de Manchester, mitjançant el segell discogràfic independent The Factory, dirigit per Tony Wilson i amb bandes com New Order, Happy Mondays, Stone Roses o The Charlatans, i la segona, amb seu als Estats Units, amb el sorgiment de la moda grunge i l’aparició de l’anomenada Generació X.

La Generació X va representar un extraordinari període pel que fa al cinema independent nord-americà, de la qual van prendre part directors com Jim Jarmusch (foto), Robert Smith, Gus van Sant, Tom Dicillo i, de certa manera, els il·lustres Quentin Tarantino i els germans Joel i Ethan Coen, i actors i actius com Brad Pitt, Johnny Depp, Matt Damon, Ben Affleck, Juliette Lewis, Wynona Ryder,  Drew Barrymore o Angelina Jolie.

Encara que potser no van ser dos moviments 100% relacionats, si que podem trobar-hi característiques molt semblants entre aquella generació cinematogràfica i el corrent grunge, que va aparèixer a la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, i que va transcórrer per un període molt semblant, és a dir, entre finals dels anys 80 i el primer lustre de la dècada següent, època en què van triomfar bandes com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Mudhoney o Alice & Chains. 

HEY YOU !

Grup: Pink Floyd.

Any: 1979.     

Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.

Gènere: rock progressiu.

Àlbum d’estudi: The wall.   

El millor: una de les peces més reivindicades del doble àlbum.

El pitjor: no va ser extreta com a single.

En la seva època de major fama i popularitat, el quartet britànic Pink Floyd, que havia triomfat espectacularment amb obres com “The dark side of the moon” o “Wish you were here”, va editar el doble àlbum “The wall”, per als defensors de la trajectòria del grup, el cim de la seva creativitat, mentre que per als opositors, un exemple d’excessiva grandiositat. El cert és que el treball va tenir un èxit extraordinari, part de la crítica el va elogiar i aclamar i, fins i tot, va tenir la seva versió cinematogràfica, en una pel·lícula dirigida per Alan Parker i protagonitzada per Bob Geldof, líder de la banda irlandesa The Boomtown Rats. Tot i que, sens dubte, la pista clàssica del volum va ser la radiadíssima “Another brick in the wall”, també hi va destacar el tema “Hey you !”, que obria el segon disc i va ser compost per Roger Waters, el baixista que havia agafat clarament les regnes de la formació i que també va intervenir en la interpretació, juntament amb el cantant i guitarrista David Gilmour. Malgrat la seva innegable qualitat, la peça ni va convertir-se en single ni tampoc va fer acte de presència al significat film.

DIÒPTRIA

Intèrpret: Pau Riba.

Any: 1970.     

Àlbum d’estudi anterior: Miniatures (1969).  

Àlbum d’estudi posterior: Diòptria II (1971).  

El millor: per a molts experts, el millor àlbum de la història en llengua catalana.

El pitjor: dues cares molt diferenciades.

Després de ser membre del Grup de Folk, el music balear Pau Riba, que portava ja alguns anys instal·lat a la ciutat de Barcelona, va gravar el doble àlbum “Diòptria”, considerat per vàries publicacions, entre les quals en destaca la revista Enderrock, com el millor disc gravat mai en llengua catalana. L’obra consta de dues parts força diferents: la primera, bastant rockera i, al meu parer, avançada al seu temps, si tenim en compte el marc de Catalunya, en què hi pren part “Noia de Porcellana”, una de les seves cançons més conegudes, i la segona amb característiques més folk i tradicionals. En el disc, Riba, va estar acompanyat del grup Om, en què hi formava part el virtuós guitarrista Toti Soler, mentre l’obra va ser presentada al local Price de Barcelona.

RAMON MIRABET

Lloc de naixement: Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat).

Dècades: 10.

Gèneres: pop i rock.

Principal àlbum: Home is where the heart is (2016).

El millor: un músic important a França.

El pitjor: no tant al seu país.

Ramon  Mirabet, fill de músics, de molt jove va marxar a París, convertint-se, després d’una estada a Londres, en un artista important a França, on es va auto-finançar el seu primer àlbum, “Happy days”, entre d’altres guanys, amb els diners que va aconseguir tocant pels carrers de la capital francesa. Posteriorment, ja conegut a Catalunya i a la resta de l’estat, on ha realitzat varis concerts, ha editat dos treballs més.  

MARK KNOPFLER

Lloc de naixement: Glasgow (Escòcia).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock i soft rock.         

Principal àlbum en solitari: Local hero (1983).

El millor: un dels compositors il·lustres del pop – rock britànic dels últims 40 anys.

El pitjor: els seus principals èxits els va gravar amb Dire Straits.

Cantant, guitarrista, compositor, productor i líder del llegendari grup britànic Dire Straits, amb qui va triomfar plenament entre finals del decenni dels 70 i el primer lustre de la dècada dels 80 del segle XX, Mark Knopfler ha tingut una llarga carrera en solitari, intervenint en nombroses bandes sonores del cinema, com “Local hero”. Cal destacar les seves col·laboracions amb estrelles com Bob Dylan, Van Morrison, James Taylor o Tina Turner, entre molts altres artistes.

GRANS BAIXISTES DE LA HISTÒRIA: JACK BRUCE

En una època en què era considerat el millor baixista de la música britànica, Jack Bruce va formar l’històric supergrup Cream, amb el virtuós guitarrista Eric Clapton, que havia estat membre de la banda The Yardbirds, i el bateria Ginger Baker, que també estaven considerats els més grans del Regne Unit en els seus respectius instruments. Bruce, que igualment va exercir de cantant del trio, va ser clau en una formació que va utilitzar el rythm & blues, va experimentar amb la psicodèlia i va ser bàsica per a l’adveniment del rock dur. Posteriorment, va tenir, fins a la seva mort, una llarga trajectòria, com a solista o com a membre de diferents bandes.

Una cançó: Sunshine of your love (Cream).

Un àlbum: Disraeli gears (Cream). 

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE CLASH

The Clash no va ser només, juntament amb els efímers The Sex Pistols, la banda més popular del punk rock, sinó que va convertir-se també en la més genuïna i autèntica, segurament la que més qualitat va tenir i igualment la que va comptar amb més transcendència.

A més, després d’un àlbum inicial de títol homònim força ben valorat per la crítica, i d’un treball de transició anomenat “Give ‘em enough rope”, el quartet britànic va editar una de les grans obres mestres de la música rock de tots els temps: “London calling”. El disc, de format doble, però venut a preu d’unitat, va mostrar el compromís polític de caràcter progressista del grup anglès, que va incorporar els ritmes caribenys de l’ska i el reggae i va presentar cançons extraordinàries com la que li dona títol, “Hateful”, “Rudi can’t fail”, “Spanish bombs”, “The guns of Brixton” o “Train in vain”.

Tanmateix, després de l’històric “London calling”, ràpidament va començar la decadència de la banda londinenca, que no va rebre massa bones crítiques del seu següent treball, “Sandinista”, triple àlbum venut al preu d’un, que es va gravar en el període en què la guerrilla nicaragüenca havia aconseguit enderrocar la dictadura d’Anastasio Somoza i havia de fer front a la Contra, grup opositor finançat i entrenat pels Estats Units presidits per Ronald Reagan.

Al mateix temps, les relacions entre els dos líders del conjunt anglès, Joe Strummer i Mick Jones, no eren les més idònies, potser perquè el passat de tots dos músics era molt diferent, doncs Strummer, fill d’un diplomàtic britànic, pertanyia a una família benestant, mentre Jones era un jove d’un barri obrer i popular. Les friccions van acabar amb el segon fora del grup, en un moment en què va formar la banda Big Audio Dynamite.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: UN SÍMBOL ANOMENAT LLUÍS LLACH

La setmana passada, el cantautor empordanès Lluís Llach va declarar en aquest tristíssim acte que és el judici als presos sobiranistes catalans que se celebra al Tribunal Suprem a Madrid. L’artista de Verges, en un moment del seu parlament, va comentar davant el jutge Manuel Marchena que per la seva condició d’homosexual i independentista no li agradava haver de contestar les preguntes efectuades pels membres del partit d’extrema dreta, ultra-nacionalista espanyol, masclista, homòfob i xenòfob Vox, que, per esperpèntic que pugui semblar en un estat oficialment democràtic, porta a terme l’acusació particular.

Mentre observava les imatges a TV3, vaig recordar que Llach va ser un dels meus ídols d’adolescència, en un període marcat pel corrent de la Nova Cançó Catalana, de la qual l’intèrpret del Baix Empordà en va ser un dels màxims exponents, els anomenats Setze Jutges, juntament amb el valencià Raimon Pelejero, la mallorquina Maria del Mar Bonet o el barceloní Joan Manuel Serrat. Aquella època complicada va coincidir amb el últims anys de la dictadura de Francisco Franco i la difícil transició de l’estat espanyol cap a la democràcia.   

Durant aquella època, Llach es va convertir en un autèntic símbol de Catalunya, llavors, en primer lloc, en la recerca de la democràcia i les llibertats fonamentals, i, en segon lloc, arran de la mort del dictador, en la recuperació de la llengua, la cultura i les diferents institucions catalanes. Va ser llavors quan el cantautor va gravar cançons mítiques i emblemàtiques com “L’estaca”, “El bandoler”, “Abril del 73”, “Que tinguis sort” o “Campanades a mort” i va editar àlbums històrics com el directe a l’Olympia de París, “.... i si canto trist” o “Viatge a Ítaca”.

Una vegada l’estat espanyol va recuperar la democràcia i Catalunya l’oficialitat de la seva llengua i d’institucions com la Generalitat o el Parlament, el compositor empordanès, malgrat que sempre va comptar amb un públic fidel, va entrar, com altres cantautors, en certa crisi o potser seria millor comentar que la seva música ja no va ser tan transcendent per al país.

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Intèrpret: Joaquín Sabina.  

Any: 1980.     

Gènere: cançó d’autor.  

Àlbum d’estudi: Malas compañías.   

El millor: enyorança d’aquell Sabina.

El pitjor: la va popularitzar Antonio Flores.

Després de tornar d’una estància a Londres, el cantautor andalús Joaquín Sabina va gravar els seus dos primers àlbums, en el segon dels quals, “Malas compañías”, va incloure el tema “Pongamos que hablo de Madrid”, que va escriure amb Antonio Sánchez i el qual considero una de les millors cançons que mai s’hagi escrit en llengua castellana. Poc més tard, la peça va formar part del disc en directe “La Mandrágora”, enregistrat en aquest local madrileny juntament amb Javier Krahe i Alberto Pérez. “Pongamos que hablo de Madrid” parla, en una barreja entre amor i odi, de diferents històries de la capital espanyola, en un estil que podria recordar el de les lletres del compositor nord-americà Lou Reed pel que respecta a la grans urbs de Nova York. El tema va ser versionat per artistes com  Enrique Morente, Carlos Goñi de Revólver o Antonio Flores, qui la va popularitzar entre el gran públic.