El trio britànic The Police va passar a la
història per diferents motius, però potser un dels més importants va ser la
d’aconseguir una fusió, llavors bastant original, entre els gèneres pop i
reggae, estil que en aquella època, especialment per l’explosió que havia
tingut la figura del compositor jamaicà Bob Marley, es trobava plenament de
moda al Regne Unit.
Altres aspectes positius del grup anglès van
ser el carisma del seu cantant, líder, baixista i principal compositor, Sting,
que va tenir una popular carrera en solitari arran de la dissolució del
conjunt; les capacitats d’Andy Summers i Stewart Copeland, respectivament com a
guitarrista i bateria, i la confecció de dos àlbums inicials, “Outlandos
d’amour” i “Regatta de blanc”, sobretot el primer, extraordinaris, els quals van
extreure magnífiques cançons com “So lonely” i “Roxanne”, quan al debut, o
“Message in a bottle”, pel que respecta al segon.
Tanmateix, aquelles característiques de la
música de The Police van anar perdent força i frescor, per anar assolint cada
cop més elegància, glamur i sofisticació. La tendència inicial del grup es va
mantenir, de certa forma, amb l’edició del seu tercer treball de gran format,
“Zenyatta mondatta”, però el disc comptava amb una cançó que, personalment,
sempre m’ha semblat una de les pitjors del trio: “De do do do, de da da da”.
La transició efectuada per la banda anglesa
es va efectuar a “Ghost in the machine” i va consolidar-se plenament en el
pulcre i elegant “Sinchronicity”, un àlbum supervendes que va atrapar un tipus
de públic que potser rarament hagués escoltat i adquirit, per posar un exemple,
la seva obra de debut. El cinquè i últim treball d’estudi de The Police, que ho
va deixar estar en ple èxit, inclou el radiadíssim tema “Every breath you
take”, que mai m’ha semblat, ni molt menys, una de les millors cançons del
conjunt liderat per Sting.
No hay comentarios:
Publicar un comentario