The Clash no va ser només, juntament amb els
efímers The Sex Pistols, la banda més popular del punk rock, sinó que va
convertir-se també en la més genuïna i autèntica, segurament la que més
qualitat va tenir i igualment la que va comptar amb més transcendència.
A més, després d’un àlbum inicial de títol
homònim força ben valorat per la crítica, i d’un treball de transició anomenat
“Give ‘em enough rope”, el quartet britànic va editar una de les grans obres
mestres de la música rock de tots els temps: “London calling”. El disc, de
format doble, però venut a preu d’unitat, va mostrar el compromís polític de
caràcter progressista del grup anglès, que va incorporar els ritmes caribenys
de l’ska i el reggae i va presentar cançons extraordinàries com la que li dona
títol, “Hateful”, “Rudi can’t fail”, “Spanish bombs”, “The guns of Brixton” o
“Train in vain”.
Tanmateix, després de l’històric “London
calling”, ràpidament va començar la decadència de la banda londinenca, que no
va rebre massa bones crítiques del seu següent treball, “Sandinista”, triple
àlbum venut al preu d’un, que es va gravar en el període en què la guerrilla
nicaragüenca havia aconseguit enderrocar la dictadura d’Anastasio Somoza i
havia de fer front a la Contra, grup opositor finançat i entrenat pels Estats
Units presidits per Ronald Reagan.
Al mateix temps, les relacions entre els dos
líders del conjunt anglès, Joe Strummer i Mick Jones, no eren les més idònies,
potser perquè el passat de tots dos músics era molt diferent, doncs Strummer,
fill d’un diplomàtic britànic, pertanyia a una família benestant, mentre Jones
era un jove d’un barri obrer i popular. Les friccions van acabar amb el segon
fora del grup, en un moment en què va formar la banda Big Audio Dynamite.
No hay comentarios:
Publicar un comentario