Potser tinc com una mena d’obsessió amb el
tema, però soc dels que penso, almenys pel que fa a la segona meitat del
decenni, que la dècada dels 80, quant a la part més visible de la música, doncs
existia una incipient escena indie de gran qualitat, va ser bastant nefasta,
quan el panorama pop – rock va assolir grans dosis comercials, artificioses i
insulses.
Aquella situació va canviar, ja a finals
d’aquell decenni, fonamentalment per dues raons: la primera, que va tenir el focus
a la ciutat anglesa de Manchester, mitjançant el segell discogràfic independent
The Factory, dirigit per Tony Wilson i amb bandes com New Order, Happy Mondays, Stone Roses
o The Charlatans, i la segona, amb seu als Estats Units, amb el sorgiment de la
moda grunge i l’aparició de l’anomenada Generació X.
La Generació X va representar un
extraordinari període pel que fa al cinema independent nord-americà, de la qual
van prendre part directors com Jim Jarmusch (foto), Robert Smith, Gus van Sant,
Tom Dicillo i, de certa manera, els il·lustres Quentin Tarantino i els germans
Joel i Ethan Coen, i actors i actius com Brad Pitt, Johnny Depp, Matt Damon, Ben
Affleck, Juliette Lewis, Wynona Ryder, Drew
Barrymore o Angelina Jolie.
Encara que potser no van ser dos moviments 100% relacionats, si que podem trobar-hi característiques molt semblants entre
aquella generació cinematogràfica i el corrent grunge, que va aparèixer a la
ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, i que va transcórrer per un període
molt semblant, és a dir, entre finals dels anys 80 i el primer lustre de la
dècada següent, època en què van triomfar bandes com Nirvana, Pearl Jam,
Soundgarden, Mudhoney o Alice & Chains.
No hay comentarios:
Publicar un comentario