La setmana passada, el cantautor empordanès
Lluís Llach va declarar en aquest tristíssim acte que és el judici als presos
sobiranistes catalans que se celebra al Tribunal Suprem a Madrid. L’artista de
Verges, en un moment del seu parlament, va comentar davant el jutge Manuel
Marchena que per la seva condició d’homosexual i independentista no li agradava
haver de contestar les preguntes efectuades pels membres del partit d’extrema
dreta, ultra-nacionalista espanyol, masclista, homòfob i xenòfob Vox, que, per
esperpèntic que pugui semblar en un estat oficialment democràtic, porta a terme
l’acusació particular.
Mentre observava les imatges a TV3, vaig
recordar que Llach va ser un dels meus ídols d’adolescència, en un període marcat
pel corrent de la Nova Cançó Catalana, de la qual l’intèrpret del Baix Empordà
en va ser un dels màxims exponents, els anomenats Setze Jutges, juntament amb
el valencià Raimon Pelejero, la mallorquina Maria del Mar Bonet o el barceloní
Joan Manuel Serrat. Aquella època complicada va coincidir amb el últims anys de
la dictadura de Francisco Franco i la difícil transició de l’estat espanyol cap
a la democràcia.
Durant aquella època, Llach es va convertir
en un autèntic símbol de Catalunya, llavors, en primer lloc, en la recerca de
la democràcia i les llibertats fonamentals, i, en segon lloc, arran de la mort
del dictador, en la recuperació de la llengua, la cultura i les diferents
institucions catalanes. Va ser llavors quan el cantautor va gravar cançons
mítiques i emblemàtiques com “L’estaca”, “El bandoler”, “Abril del 73”, “Que
tinguis sort” o “Campanades a mort” i va editar àlbums històrics com el directe
a l’Olympia de París, “.... i si canto trist” o “Viatge a Ítaca”.
Una vegada l’estat espanyol va recuperar la
democràcia i Catalunya l’oficialitat de la seva llengua i d’institucions com la
Generalitat o el Parlament, el compositor empordanès, malgrat que sempre va
comptar amb un públic fidel, va entrar, com altres cantautors, en certa crisi o
potser seria millor comentar que la seva música ja no va ser tan transcendent per
al país.
No hay comentarios:
Publicar un comentario