LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (5): LA MORT DE BUDDY HOLLY, RITCHIE VALENS I THE BIG BOPPER

Les morts no naturals d’estrelles del rock sempre han comptat amb una mística, sigui per accidents (Otis Redding, Duanne Allman o Ronnie van Zandt), per assassinats (Sam Cooke, John Lennon, Marvin Gaye o Peter Tosh), per les drogues, l’alcohol o altres substàncies (Jim Morrison, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Elvis Presley, Keith Moon, John Bonham o Amy Winehouse) o fins i tot per suïcidi (Ian Curtis o Kurt Cobain), la sida (Freddy Mercury) o en estranyes circumstàncies (Brian Jones).  

Una de les primeres desaparicions en aquestes diferents circumstàncies, en el cas que ens ocupa per un sinistre aeri, va ser la mort dels cantants texans Buddy Holly (foto) i The Big Bopper i el joveníssim intèrpret d’origen mexicà Richie Valens, cèlebre per la seva adaptació del tema “La bamba”, un cançó tradicional.

Un cas a part mereix el de Holly, artista que, acompanyat per The Crickets, la història ha deixat com una de les primeres grans estrelles del rock’n roll i en una gran influència per als grups britànics que van protagonitzar el pop i la british invasion de la dècada dels 60, amb The Beatles al capdavant. Buddy, que va fer també tasques de compositor, va interpretar peces com “Not fade away”, “That’ll be the day”, “Words of love” o “Peggy Sue”.   

En una jornada gèlida i molt complicada, Holly, Bopper i Valens van realitzar una travessia aèria per acudir a un concert, però, quan l’avió sobrevolava l’estat d'Iowa, l’aparell va ser sorprès per una terrible tempesta de neu que va ocasionar l’accident, en què van morir els tres artistes, en una època en què altres tres estrelles, l’actor cinematogràfic James Dean i els rockers Eddy Cochran i Carl Perkins, van trobar la mort en sinistres de carretera.

ANGIE

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1973.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts. 

Gènere: pop.

Àlbum d’estudi: Goats head soap.   

El millor: una de les cançons més tendres del grup.

El pitjor: no era una època brillant.

Quan l’any 1973 The Rolling Stones va editar l’àlbum “Goats head soup”, el mític quintet londinenc no estava passant per la seva millor època, doncs, després dels extraordinaris treballs “Sticky fingers” i “Exile on Main street”, va entrar en certa crisi a partir de l’obra “It’s only rock’n roll”. Seguidament, la banda anglesa va gravar “Goats head soup”, disc en el qual es troba el tema “Angie”, una de les cançons d’amor més cèlebres dels Stones i en què Mick Jagger va realitzar una de les seves millors interpretacions. La peça, que va ser un enorme èxit als Estats Units, tot i que a la Gran Bretanya no va superar el número cinc del rànquing, va ser composta per Jagger i Keith Richard i existeixen vàries creences sobre la destinatària de la balada, doncs s’ha parlat d’Anita Pallenberg, exnòvia de Richard, o de l’actriu Angie Dickinson, però sembla més clara l’opció d’Angela Barnett, llavors parella de David Bowie.  

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (4): CHUCK BERRY

Com ja s’ha argumentat, i malgrat el rebuig que en un principi va aixecar, Elvis Presley, un ciutadà blanc, atractiu i en el fons inofensiu, va acabar sent acceptat per la societat nord-americana, però aquells Estats Units, on tot just havien començat tímids actes que desembocarien en el moviment pels drets civils dels habitants afroamericans, que lideraria el carismàtic Martin Luther King, no podien permetre l’èxit d’artistes negres, entre els quals va destacar clarament Chuck Berry.

Berry, també brillant guitarrista, va influenciar un munt de bandes britàniques dels anys 60, començant per The Beatles i The Rolling Stones, el primer single dels quals va ser una peça de l’autor nord-americà, “Carol”, i va facturar clàssics del rock’n roll, compostos per ell mateix, com “Maybelline”, “Sweet Little sexteen”, el cèlebre “Johnny be Good” o “Rock’n roll music”, tema de què en farien una versió els Fab Four.

En un cas que el pas del temps ha deixat poc clar, i la seva condició ètnica i racial potser hi va tenir alguna cosa a veure, Berry va ser empresonat per un obscur afer derivat de la contractació d’una menor per treballar en un negoci de la seva propietat, fet que va suposar el final de la carrera clàssica de l’intèrpret de Saint - Louis.  No obstant, Chuck va ser un dels protagonistes dels diferents revivals que ha tingut al llarg de la història el rock’n roll del decenni dels 50 i pràcticament va estar en actiu fins el dia de la seva mort, l’any 2017.

BORN TO RUN (ÀLBUM)

Intèrpret: Bruce Springsteen.  

Any: 1975.     

Àlbum d’estudi anterior: The wild, the innocent & the E Street Band suffle (1973).

Àlbum d’estudi posterior: Darkness on the edge of town (1978).   

El millor: el primer gran triomf del Boss.

El pitjor: posteriorment es va quedar tres anys sense editar.

“Born to run” va ser el tercer àlbum d’estudi de Bruce Springsteen, llavors un jove idealista de New Jersey que va trobar amb aquest treball el triomf que tant anhelava. L’obra, un dels discs cabdals del Boss, que va ser gravat juntament amb l’E Street Band, va arribar fins el número tres de les llistes nord-americanes de Billboard i la història l’ha deixat com una de les grans fites de la música rock de tots els temps. A “born to run” hi destaquen cançons com “She’s the one”, “Jungleland”, ”Thunder road”, personalment penso que la millor pista de l’àlbum, i els senzills “Tenth Avenue Freeze – out”” i el tema del mateix títol, que de seguida va assolir la categoria de clàssic. No obstant, després de l’èxit del treball, que ha estat reeditat i remesteritzat en vàries ocasions, per problemes contractuals amb el seu antic mànager, Springsteen va haver d’esperar tres anys per presentar la seva següent obra: la magnífica “Darkness on the edge of town”.  

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (3): ELVIS PRESLEY, L’ERA ESTEL·LAR

Com ja havia argumentat en el capítol anterior, la primera aparició televisiva d’Elvis Presley va aixecar una gran polèmica, però finalment l’intèrpret nascut a la localitat de Tupelo, a l’estat de Mississipí, però instal·lat a la ciutat de Memphis, a l’estat de Tennessee i seu dels històrics estudis Sun Records, on va gravar els seus primers discs, va triomfar plenament i es va convertir en la primera gran estrella de la música rock.

Presley, que mai va composar les seves cançons, va interpretar grans hits de l’era del rock’n roll com  “Heartbreak hotel”, “Don’t be cruel”, “Blue Suede shoes”, l’ensucrada “Love me tender” o “Jailhouse rock” i va actuar en una multitud de pel·lícules, que el van convertir definitivament en l’home del moment.

La seva marxa a Europa, concretament a Alemanya, per realitzar el servei militar, va tancar la primera etapa de l’artista de Tupelo, que, quan va tornar als Estats Units, va observar que el pop i la british invasion, amb The Beatles al capdavant, ho havien arrasat tot.

CHARLOTTE GAINSBOURG

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: synth pop, dream pop i pop independent.

Principal àlbum: 5 : 55 (2006).

El millor: artista polifacètica.

El pitjor: és més coneguda la seva faceta cinematogràfica.

Filla del compositor francès Serge Gainsbourg i la cantant i actriu britànica Jane Birkin, Charlotte Gainsbourg, ja des de les col·laboracions amb el seu pare sent encara una nena, s’ha fet un nom en el món de la música, en què ha col·laborat amb els grups Air i Daft Punk, però ha destacat més com a actriu cinematogràfica, en què ha estat dirigida per Agnès Varda, Franco Zeffirelli, Wim Wenders o, de manera molt especial, Lars von Trier. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (2): EL NAIXEMENT DEL ROCK’N ROLL

La cançó “Rock around the clock”, enregistrada prèviament per Sonny Dae & the Knights i interpretada posteriorment per Bill Haley and his Comets, està considerat el punt de partida de la música rock, encara que el cantant, que era un home ja veterà, donaria pas a artistes més joves, com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard (foto), Jerry lee Lewis, Eddy Cochran, Carl Perkins, Buddy Holly o Gene Vincent, que es convertirien en les primeres grans estrelles del gènere.

En un principi, una gran part de la societat nord-americana, sobretot aquella més conservadora i retrògrada, es va escandalitzar amb la nova moda i, quan va observar els moviments de Presley en la seva primera actuació televisiva, no podia permetre que els seus fills, especialment si es tractava de noies, poguessin ser fans d’aquell artista que, segons la seva particular observació, es tractava d’un energumen que ratllava l’obscenitat.

Tanmateix, seguint aquella dita de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”, el rock’n roll, en general, i Elvis, que no deixava de ser un noi blanc, atractiu i amb aspecte de gendre ideal, en particular, van ser plenament acceptats i convertits en productes dels Estats Units. No obstant, en aquella Amèrica tan racista i segregada, acceptar músics negres que, a més a més en el cas de Berry, composaven les seves pròpies peces, era anar encara massa lluny.

MILEY CYRUS

Lloc de naixement: Franklin (Estats Units).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, teen pop, dance pop, country pop i hip hop.
Principal àlbum: Bangerz (2013).

El millor: una inqüestionable evolució.

El pitjor: però pot ser considerada una artista indie ?

Artista prodigi, ja d’adolescent, va triomfar a la sèrie de Disney Chanel “Hannah Montana”, en què també hi formava part del repertori el seu pare, l’intèrpret country Billy Ray Cyrus. Després de molts anys triomfant amb el seu alter ego, que també va tenir versions en cinema, ha aconseguit brillar com a cantant de pop per a adults i, fins i tot, s’ha apropat a barems alternatius i ha actuat en festivals com el Primavera Sound de Barcelona.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (1): ELS ORÍGENS

Sempre s’ha comentat que dos han estat els gèneres més influents de la música rock: el country i el blues. En una Amèrica encara molt segregada en qüestions de raça, molt especialment als estats del sud, el primer estil era eminentment interpretat per blancs, en una època en què va començar a brillar Johnny Cash, mentre que el segon sobretot era portat a terme per negres, destacant artistes com B. B. King (foto), Willie Dixon, John Lee Hooker, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson i Howlin’ Wolf.

El rock’n roll, en un període en què estava a punt d’esclatar el moviment pels drets civils de la població afroamericana, podríem afirmar que va contribuir a unir musicalment les races blanca i negra dels Estats Units, doncs alguns joves de la primera ètnia, que van assolir un important poder adquisitiu, van convertir-se en fans d’intèrprets negres com Chuck Berry o Little Richard, mentre cantants blancs com l’estrella Elvis Presley, Jerry Lee Lewis o els desapareguts Eddy Cochran, Buddy Holly i Carl Perkins es van veure força influenciats per la música blues.     

GRANS TECLISTES DE LA HISTÒRIA: RICK WAKEMAN

El rock progressiu i simfònic va ser un gènere que va reivindicar abastament els teclats, sent el músic britànic Rick Wakeman un dels grans especialistes en el seu ús, convertint-se en el millor del panorama del rock juntament amb l’efectista Keith Emerson, fundador d’associacions com Nice o Emerson, Lake & Palmer. Encara que Wakeman va tenir experiències com a solista, i també va col·laborar amb artistes il·lustres com Lou Reed o David Bowie, gran part de la seva popularitat li deu a les seves estàncies amb la banda Yes, una de les formacions més importants de l’era progressiva i simfònica, i, en línies generals, un dels grans grups de la dècada dels 70 del passat segle.

Una cançó: Roundabout (Yes).

Un àlbum: Fragile (Yes).

EL MILLOR I EL PITJOR DE LA BANDES POP – ROCK: DIRE STRAITS

El grup britànic Dire Straits va tenir l’habilitat, en un període en què el punk rock havia fet ja acte d’aparició al Regne Unit i el rock progressiu es resistia a claudicar, de no posicionar-se ni en un lloc ni tampoc en l’altre, triomfant plenament amb una música senzilla, tradicional, fresca i sense massa pretensions.

La crítica especialitzada va rebre molt bé l’àlbum de debut de la banda de títol homònim, on hi destaca el clàssic “Sultans of swing”, mentre el seu líder, Mark Knopfler, s’erigia com un dels grans guitarristes de l’època. Després de realitzar un pas enrere amb el seu segon treball, “Communiqué”, Dire Straits va ser aclamat per la seva tercera obra, “Making movies”, en què hi prenen part pistes com “Tunnel of love” i “Romeo and Juliet”. 

Molt aviat, però, el conjunt britànic es va convertir en una eina molt personal de Mark, que va fer les tasques de cantant, guitarrista, líder, compositor i productor, fins el punt que dos dels membres originals de la banda, el seu germà petit i també guitarrista David i el bateria Pick Withers, ho van deixar estar, continuant només el baixista John Illsey.

A més, el grup va arribar amb el seu àlbum més popular, “Brothers in arms”, a uns nivells d’elegància, pulcritud i sofisticació molt elevats, quan algunes de les composicions de Knopfler, amb els clars exemples de “Money for nothing”, en què hi va col·laborar Sting, o “Walk of life”, van assolir importants barems de comercialització. Després del treball, la formació només va gravar un altre disc de gran format, doncs Mark va decidir sobretot actuar en solitari.

TRES GRANS ÈPOQUES DE LA MÚSICA POP – ROCK

Molts han estat els períodes estel·lars de la música popular i podríem parlar de l’esclat del rock’n roll, l’era daurada del gènere folk, la british invasion, les diferents avantguardes musicals, el glam rock, la new wave, el grunge o el salt efectuat pel rock alternatiu, però particularment en destacaria tres per sobre dels altres: la contracultura hippy, el swinging London i l’explosió punk.

El moviment del flower power va aparèixer l’any 1966 a San Francisco, va viure el seu apogeu durant l’estiu de la pau i l’amor de 1967 i va iniciar el declivi amb el canvi de dècada. La contracultura es va caracteritzar pel simbolisme de les flors i els cabells llargs, el seu profund pacifisme i el rebuig a la Guerra del Vietnam, la defensa de factors com el feminisme o l’ecologia, l’experimentació amb drogues al·lucinògenes com l’LSD, la utilització del rock psicodèlic, els grans concerts a l’aire lliure, com els de Monterey, Woodstock o el de l’illa de Wight, o l’atracció per la música exòtica, en especial l’originària de l’Índia.

L’anomenat swinging London va englobar tota la música britànica realitzada durant el decenni dels 60 del segle XX, des del beat a les avantguardes musicals, passant pel rythm & blues i la british invasion, però crec que l’època més característica va ser la dominada per la ruptura musical sorgida mitjan la dècada, quan gèneres com la música psicodèlica, el rock progressiu i simfònic o el hard rock van aconseguir el protagonisme durant el segon lustre dels anys 60.

Finalment, el punk rock va esclatar al Regne Unit l’any 1976 com a causa de la gravíssima crisi econòmica que va assolar el país a partir de 1973 i també com a resposta al sofisticat, elegant, elaborat i cerebral rock progressiu i simfònic, doncs el nou gènere es caracteritzava per la senzillesa, la simplicitat, l’efecte directe o l’eslògan del “Just do it yourself”. El corrent, conegut també per les crestes i els colors llampants  dels cabells, els imperdibles o les cadenes, va tenir el seu període culminant l’any 1977 i, un any més tard, ja va entrar en crisi, donant plena validesa a un dels seus principals crits: “no future !”.    

A la foto, Bob Dylan durant una actuació al concert hippy de l’illa de Wight.

I WANT TO HOLD YOUR HAND

Grup: The Beatles.

Any: 1963.     

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.

Gènere: beat.

Àlbum d’estudi: cap.   

El millor: primer número u del quartet de Liverpool als Estats Units.

El pitjor: a la Gran Bretanya no va superar “She loves you”.

Quan el mític grup anglès va editar el single “I want to hold your hand”, The Beatles ja havia triomfat amb “Please, please me” o “She loves you”, senzills els quals, com el tema analitzat, van arribar al número u de les llistes del Regne Unit. En aquella època, la banda de Liverpool es trobava instal·lada en plena febre de la beatlemania i es tractava de la formació capdavantera de la british invasion, per tant no va ser estrany que la cançó és convertís en la primera que va assolir el top de les llistes nord-americanes de Billboard. La peça, composta pels seus dos líders, John Lennon i Paul McCartney, és un tema senzill, de l’època dominada per l’estil beat, i el temps l’ha deixat com un dels clàssics de l'era inicial dels Fab Four.