Molts han estat els períodes estel·lars de la
música popular i podríem parlar de l’esclat del rock’n roll, l’era daurada del
gènere folk, la british invasion, les diferents avantguardes musicals, el glam
rock, la new wave, el grunge o el salt efectuat pel rock alternatiu, però
particularment en destacaria tres per sobre dels altres: la contracultura
hippy, el swinging London i l’explosió punk.
El moviment del flower power va aparèixer
l’any 1966 a San Francisco, va viure el seu apogeu durant l’estiu de la pau i
l’amor de 1967 i va iniciar el declivi amb el canvi de dècada. La contracultura
es va caracteritzar pel simbolisme de les flors i els cabells llargs, el seu
profund pacifisme i el rebuig a la Guerra del Vietnam, la defensa de factors
com el feminisme o l’ecologia, l’experimentació amb drogues al·lucinògenes com
l’LSD, la utilització del rock psicodèlic, els grans concerts a l’aire lliure,
com els de Monterey, Woodstock o el de l’illa de Wight, o l’atracció per la
música exòtica, en especial l’originària de l’Índia.
L’anomenat swinging London va englobar tota
la música britànica realitzada durant el decenni dels 60 del segle XX, des del
beat a les avantguardes musicals, passant pel rythm & blues i la british invasion,
però crec que l’època més característica va ser la dominada per la ruptura
musical sorgida mitjan la dècada, quan gèneres com la música psicodèlica, el
rock progressiu i simfònic o el hard rock van aconseguir el protagonisme durant
el segon lustre dels anys 60.
Finalment, el punk rock va esclatar al Regne
Unit l’any 1976 com a causa de la gravíssima crisi econòmica que va assolar el
país a partir de 1973 i també com a resposta al sofisticat, elegant, elaborat i
cerebral rock progressiu i simfònic, doncs el nou gènere es caracteritzava per
la senzillesa, la simplicitat, l’efecte directe o l’eslògan del “Just do it
yourself”. El corrent, conegut també per les crestes i els colors
llampants dels cabells, els imperdibles
o les cadenes, va tenir el seu període culminant l’any 1977 i, un any més tard,
ja va entrar en crisi, donant plena validesa a un dels seus principals
crits: “no future !”.
A la foto, Bob Dylan durant una actuació al
concert hippy de l’illa de Wight.
No hay comentarios:
Publicar un comentario