Com ja s’ha argumentat, i malgrat el rebuig
que en un principi va aixecar, Elvis Presley, un ciutadà blanc, atractiu i en
el fons inofensiu, va acabar sent acceptat per la societat nord-americana, però
aquells Estats Units, on tot just havien començat tímids actes que
desembocarien en el moviment pels drets civils dels habitants afroamericans,
que lideraria el carismàtic Martin Luther King, no podien permetre l’èxit
d’artistes negres, entre els quals va destacar clarament Chuck Berry.
Berry, també brillant guitarrista, va
influenciar un munt de bandes britàniques dels anys 60, començant per The
Beatles i The Rolling Stones, el primer single dels quals va ser una peça de
l’autor nord-americà, “Carol”, i va facturar clàssics del rock’n roll,
compostos per ell mateix, com “Maybelline”, “Sweet Little sexteen”, el cèlebre
“Johnny be Good” o “Rock’n roll music”, tema de què en farien una versió els
Fab Four.
En un cas que el pas del temps ha deixat poc
clar, i la seva condició ètnica i racial potser hi va tenir alguna cosa a
veure, Berry va ser empresonat per un obscur afer derivat de la contractació
d’una menor per treballar en un negoci de la seva propietat, fet que va suposar
el final de la carrera clàssica de l’intèrpret de Saint - Louis. No obstant, Chuck va ser un dels
protagonistes dels diferents revivals que ha tingut al llarg de la història el
rock’n roll del decenni dels 50 i pràcticament va estar en actiu fins el dia de
la seva mort, l’any 2017.
No hay comentarios:
Publicar un comentario