ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIESEL AND DUST (MIDNIGHT OIL)

 

Durant bastants anys, la banda australiana Midnight Oil, integrada pel seu carismàtic líder Peter Garrett (veu), Jim Moginie (guitarra i teclats), Martin Rotsey (guitarra), Andre James (baix) i Rob Hirst (bateria) , va ser un grup que només va comptar amb èxit, fama i popularitat a la gran illa d’Oceània.

Fins al triomf intercontinental i internacional, la banda de Sidney va editar els treballs de debut de títol homònim, “Head injuries”, “Place Without a postcard”, “10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2,1” i “Red sails in the sunset”, aquest darrer número u a Austràlia, caracteritzant-se el grup per la seva defensa de la població aborigen i el medi ambient.

El sensacional àlbum “Diesel and dust”, un dels millors treballs de la dècada dels 80 dels passat segle XX,  va suposo el triomf internacional, gràcies a pistes com la trepidant “Beds are burning”, “Put down that weapon”, “Dreamworld”, “The dead heart” o “Sometimes”.

Amb “Blue sky mining”, Midnight Oil va seguir per la via de l’èxit exterior, però amb el pas del temps, a partir de l’obra “Earth and sun and moon” el grup de Sidney va anar perdent popularitat fora de la seva Austràlia natal, sent el fet molt evident amb l’entrada dels segle XXI. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ABBEY ROAD (THE BEATLES)

 

Després de l’èxit històric de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el descobridor i mànager de The Beatles, Brian Epstein, es va suïcidar i van aparèixer de forma evident les diferències entre els dos líders del grup, John Lennon (veu i guitarra) i Paul McCartney (veu i baix), tot i que van seguir signant junts les cançons malgrat que cada un anava normalment per la seva banda.

El primer projecte sense Epstein, el telefilm “Magical mistery tour”, una idea de McCartney, tot i una excel·lent banda sonora, va ser molt criticat i el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc, va ser una obra de gran qualitat, tot i que bastant heterogènia, que es va avançar al seu temps i ha estat a bastament reivindicada.

Seguidament, el quartet de Liverpool va editar “Abbey road”, segurament l’última obra mestra dels Fab Four i sempre recordat per l’emblemàtica portada del pas zebra. En el treball hi prenen part temes com “Come together”, “Something·, la primera cançó escrita per George Harrison (guitarra i veu) que es va convertir en single; “Octopus’s garden”, composta per Ringo Starr (bateria) i “Here comes the sun”, una altra aportació de Harrison.

Finalment, The Beatles va presentar “Let it Be”, gravat entre moltes discussions, dificultats i friccions, i el mític grup anglès va decidir deixar-ho estar amb un improvisat concert al terrat dels estudis d’Abbey Road. Lennon, McCartney, Harrison i Starr van seguir carreres en solitari, les quals no van tenir la brillantor de quan van formar un equip.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RAMONES (RAMONES)

 

El punk rock, sobretot pel que fa al Regne Unit, va ser un moviment que va néixer com a resposta a la greu crisi econòmica de 1973, pel vertiginós augment dels preus del petroli, i el distant, presumptuós i tecnificat rock progressiu i simfònic. El gènere va aparèixer de manera paral·lela, tot i que van tenir característiques diferents, a la Gran Bretanya i als Estats Units.

Tot i la condició de banda nord-americana de Ramones, el quartet del districte novaiorquès de Queens va portar a terme un estil musical molt més proper a formacions britàniques com The Sex Pistols o Damned que no pas amb les similituds d’altres grups de la gran urbs estatunidenca com Talking Heads o Television.

Ramones, fundat per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), va debutar amb un àlbum de títol homònim que conté una icònica portada. En el disc, tota una referència del punk rock i un treball d’una enorme influència, conté pistes com els himnes punk “Blitzkrieg bop” i “Beat on the brat”, destacant també “Judy is a punk” i la bella i tendra “I wanna be your boyfriend”.

El quartet de Queens, assidu de l’històric local i ja desaparegut CBGB, mai va poder superar la seva òpera prima, però encara va poder mantenir-se bastants anys en l’elit, fins que una clara decadència va portar a la separació. Tots els membres originals del grup, que en realitat no tenien Ramone com a cognom, han trobat ja la mort.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ENEMIGOS DE LO AJENO (EL ÚLTIMO DE LA FILA)

 

El cantant barceloní Manolo García i el guitarrista vigatà Quimi Portet van formar el duo Los Burros, que de certa manera es va unir a la movida madrilenya. Posteriorment, van canviar el nom pel d’El Último de la Fila, denominació amb la qual van aconseguir els seus majors èxits.

El duo català va debutar amb l’àlbum “Cuando la pobreza entra port la puerta, el amor salta por la ventana” i es va convertir en una de les associacions de pop – rock de més èxit de l’estat espanyol, arribant la consolidació mitjançant el seu segon treball, “Enemigos de lo ajeno”, que va situar García i Portet entre els principals músics del país, amb formacions com Alaska y Dinarama, Mecano o Héroes del Silencio.

“Enemigos de lo ajeno” és una de les grans obres de la història del pop – rock realitzat a l’estat espanyol i, si bé és cert que la gent recorda aquest treball sobretot pel hit “Resurrección”, el disc conté altres grans cançons, sempre caracteritzades per les brillants lletres, com l’extraordinària “Aviones plateados”, “Soy un accidente” i “Los Ángeles no tienen hélices”.

A continuació, El Último de la Fila arribaria al seu cim comercial i de popularitat amb l’àlbum “Como la cabeza al sombrero”, amb el clàssic “Sara”, fet que tindria continuïtat amb l’edició “Astronomía razonable”, amb el cèlebre tema “Como un burro amarrado en la puerta del baile”, però a partit de “La rebelión de los hombres rana” va arribar la crisi i, més tard, la separació, que García i Portet han aprofitat per fer carreres en solitari.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ROOM ON FIRE (THE STROKES)

 

El conjunt novaiorquès The Strokes ha estat sempre format pel líder i compositor Julian Casablancas (veu),Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Frabrizio Moretti (bateria). L’àlbum de debut, “Is this it ?”, va rebre gairebé de manera unànime les aclamacions de la crítica.

Gràcies a l’elogiat àlbum, n es troben clàssics de la banda nod-americana com “The modern age” i “Last nite, el conjunt estatunidenc es va situar com una de les gran formacions del rock alternatiu de la gran urbs de Nova York, que va experimentar una gran època, juntament amb Interpol, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeahs.

La premsa especialitzada no va ser tan benèvola amb el segon àlbum del grup nord-americà, “Room on fire”, tot i que personalment segueixo pensant que és el disc més brillant del conjunt liderat per Casablancas, doncs considero extraordinàries peces com “What ever happened”, “Reptilia”, “12 : 51”, “Under control” i “The end has no end”.

Si que és cert que The Strokes va entrar en certa decadència amb el seu tercer disc de  llarga durada”, “First impressions of Earth”, fet evident en el quart, “Angles”, per després realitzar un canvi de registre a partit del treball “Comedown machine”. Mentrestant, sense gaire èxit, Casablancas i Hammond han portat a terme projectes en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BENDS (RADIOHEAD)

 

Un gran seguidor de Radiohead molt probablement elegiria “OK computer” com el millor àlbum del grup anglès i un de més radical potser optaria per “Kid A o “In rainbows”, en què els fans van decidir el preu de l’edició. Pel que a mi respecta, “The bends” és el meu preferit.

La banda d’Abington, a prop de la ciutat universitària d’Oxford, va ser formada per Thom Yorke (veu i guitarra), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix) i Philip Selway (bateria) i va debutar en gran format el menystingut “Pablo honey”, que de certa forma va motivar la seva incorporació en la moda del brit pop.

Seguidament. Radiohead va presentar “The bends”, un magnífic àlbum en què el grup liderat per Yorke encara no es va complicar massa la vida, tot i que ja indicava el camí que prendria amb la peça “My iron Lung”. Altres cançons destacades són les belles de títol homònim, “High and dry”, “Fake plastic trees”, “Black star” i “Street Spirit (fade out)”.

A continuació, el quintet britànic va editar el també extraordinari treball “OK computer”, potser la seva obra més cèlebre, on ja es trobaven característiques relacionades amb les noves tecnologies, que marcarien el futur de la trajectòria del conjunt anglès, que es consolidaria com una de les bandes més prestigioses del rock mundial independent i alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

Els germans Gallagher, el compositor, guitarrista i ocasional vocalista Noel i el cantant Liam, van fundar a Manchester el grup Oasis, que en principi van completar Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony McCarroll (bateria), i que amb els anys es va erigir en la banda més famosa i popular del brit pop.

El debut d’Oasis, “Definitely maybe”, es va convertit en l’òpera prima més venuda de la història del pop – rock britànic, batent la marca del “Please, please me” de The Beatles, els seus grans ídols, editat 31 anys abans. Després del disc, el grup va decidir, amb certa polèmica, canviar de bateria, entrant per Alan White per McCarroll.

“(What’s the story) morning glory” va ser el segon treball de llarga durada del conjunt de Manchester, com el s eu predecessor el número u a les llistes britàniques i va triomfar als Estats Units, mitjançant cançons com “Some might say”, “Morning glory”, “Champagne supernova” o els clàssics “Wonderwall” i “Don´t look back in anger”.

Encara que la crítica va deixar de ser tan benèvola amb Oasis, segons la meva opinió, la banda anglesa va editar un altra gran obra, “Be here now”, tot i que posteriorment, ja amb el brit pop amortitzat, la formació dels Gallagher va entrar en certa decadència, només amb Noel i Liam com a membres fundadors.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BLONDE ON BLONDE (BOB DYLAN)

 

Quan Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde” ja havia portat a terme la seva reconversió des del trobador folk que, amb una guitarra acústica i una harmònica, denunciava les injustícies mundials, com les manques de drets socials i les guerres, fins al cantautor elèctric, fet ben constatat en el seu elapé anterior: “Highway 61 revisited”.

Tanmateix, el canvi de registre no va ser senzill per a Dylan, doncs en un dels concerts del festival de Newport, que ajuntava diferents intèrprets de l’estil com Joan Báez, Judy Collins o el trio Peter, Paul & Mary, el compositor de Duluth va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, fet que va provocar les protestes del públic i que Bob tornés amb una d’acústica, tot i que seria la seva última concessió.

No he estat mai un acèrrim fan de Dylan, però “Blonde on blonde”, estaria entre els meus àlbums preferits, amb extraordinàries peces com ara “Visions of Johanna”, One of us must know (sooner or later)”, la més comercial “I want you”, la cèlebre “Just like a woman” o “Sad eyed lady of the lowlands”, que ocupa tota una cara de vinil.

Seguidament, el cantautor nord-americà va editar el treball “John Wesley harding” i a continuació va patir un gravíssim accident de moto, el qual el va tenir postrat més d’un any inactiu i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. Dylan va tornar a sorprendre quan va retornar amb una obra de gènere country: “Nashville skylyne”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ELECTRIC WARRIOR (T REX)

 

El cantant i guitarrista Marc Bolan va formar el duo hippy Tyranosaurus Rex amb el bateria i teclista Steve Peregrin – Took, el qual no va comptar amb massa èxit, en una època en que la contracultura del flower power es trobava ja en clara decadència.

Seguidament, Bolan va reclutar el cantant, baixista i bateria Mickey Finn, que ja havia col·laborat amb ell en l’anterior associació,; el baixista Steve Currie i el bateria Bill Legend; va deixar el nom del grup simplement com a T Rex i va debutar amb un àlbum de títol homònim (només acompanyat de Finn). A més, Marc va deixar enrere les característiques hippys i va entrar de ple en la moda del glam rock.

A continuació, T Rex, ja amb Currie i Legend, va editar el seu treball més recordat, “Electric warrior”, una de les obres clàssiques del glam, en què hi figuren temes com “Cosmic dancer”, “Jeepster”, “Get it on”, “Girl” o “Life’s gas”, mentre el hit “Hot love” va ser introduït posteriorment.

Seguidament, el grup britànic va gravar un altre gran àlbum, “The slider”, però el conjunt liderat per Bolan va entrar aviat en crisi i decadència, tot i que el treball “Tanx” va romandre al top 10 britànic, fins que el cantant, compositor i guitarrista va trobar la mort en un accident automobilístic.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEON BIBLE (ARCADE FIRE)

 

La primera dècada del segle XXI va ser una etapa extraordinària per al rock alternatiu, de manera especial el realitzat a la part septentrional del continent americà, destacant amb força la banda Arcade Fire, fundada a la ciutat canadenca de Mont-real pel cantant, guitarrista i teclista estatunidenc Win Butler i la cantant, bateria i teclista quebequesa Régine Chassagne.

Arcade Fire, que en principi van completar Richard Reed Parry (guitarra), Tim Kingsbury (baix), Howard Bilerman (bateria) i William Butler 8varis instruments), germà de Win, va debutar amb l’elogiat àlbum “Funeral”, que va permetre el conjunt canadenc situar-se llavors en l’elit del rock alternatiu d’Amèrica del Nord, juntament amb formacions com The Strokes o Interpol.

El segon treball de llarga durada d’Arcade Fire va ser l’excel·lent “Neon Bible”, crec que els sostre creatiu del grup de Mont-real, malgrat la inqüestionable qualitat del seu antecessor i també de “Suburbs”, la seva següent obra. En el disc s’hi torben pistes com “Keep the car Running”, la barroca “Intervention”, “Ocean of noise”, “Windowsill” i “No cars go”.

Com ja s’ha indicat en l’anterior paràgraf, la banda quebequesa va presentar a continuació “Suburbs”, una extraordinari treball, però potser una mica llarg, i més tard va sorprendre amb una reconversió que la va apropar a la música dance dels anys 80 del segle passat, amb l’elaboració de l’àlbum “Reflektor”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: HOTEL CALIFORNIA (THE EAGLES)

 

Quan el grup nord-americà de country pop The Eagles va presentar el multi-ventes “Hotel California”, ja feia temps que es trobava entre les bandes més populars i triomfants dels Estats Units, amb treballs de tant èxit com “Desperado”, “On the border”, “One of these nights” o el recopilatori “Their greatest hits”.

En un principi el grup nord-americà el van integrar Don Henley (veu i bateria), Glenn Frey (veu i guitarra), Bernie Leadon (guitarra i banjo) i Randy Meisner (baix), però en un  moment donat va abandonar el purista country Leadon per discrepàncies amb la deriva pop que el conjunt de Los Angeles estava experimentant.

“Hotel California” va ser el cinquè àlbum d’estudi de The Eagles, va ser gravat després del recopilatori “Their greatest hits” i ha passat a la història com una de les obres més venudes de tots els temps de la música rock. En el treball, en què s’havien incorporat els guitarristes Don Felder i Joe Walsh, es troben cançons com la de títol homònim, “New kid in town” o “Life in the fast lane”.

Tanmateix, com en tantes ocasions ha succeït en la història de la música popular, el conjunt californià va entrar en crisi en el seu període àlgid de fama i popularitat, només va editar un àlbum més, The long run”, i va optar per la separació, tot i que tornaria a l’activitat al cap d’una anys, després que tinguessin carreres en solitari Henley, Frey i Walsh.