Al
meu entendre, i crec que també en el de molts experts, The Rolling Stones va
transcórrer per la seva millor etapa a principis de la dècada dels 70, tot i la
tragèdia del festival d’Altamont, amb els àlbums “Sticky fingers” i el doble
“Exile on Maons st,”.
Tanmateix,
el mític grup anglès va entrar més tard en un període en què la premsa va ser
bastant crítica amb els seus treballs, concretament “Goats head soap”, “Its
Only rock’n roll” i “Black and blue!, en una època en que Mick Jagger (veu),
Keith Richard (guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria) havien
reclutat el guitarrista Ron Wood, substitut de Mick Taylor i exintegrant del
conjunt de Jeff Beck i Faces.
La
banda britànica va ressorgir amb força amb l’edició de l’àlbum “Some girls”,
influït per la musica disco que aleshores es trobava de moda. En el disc, també
un enorme èxit comercial, hi prenen part “Miss you”, “When the whip comes
down”, “Before they make me run” i la sensacional “Beast of burden”.
Els
Stones tornarien a donar un pas enrere amb “Emotional rescue”, un treball que
sembla ser es va confeccionar en part amb cançons descartades de “Some girls”,
i va tenir de nou el beneplàcit de la premsa especialitzada amb “Tattoo you”,
possiblement l’última gran obra del llegendari grup londinenc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario