CHINA CRISIS

Lloc de fundació: Kirkby (Anglaterra).
Formació: Gary Daly (veu i teclats) i Eddie Lundon (guitarra).
Gèneres: postpunk, new wave i synth pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Working with fire and steel – possible pop song, volume 2 (1983) i Flaunt the imperfection (1985).
El millor: el primer lustre dels 80.
El pitjor: molt de temps sense grans notícies.

China Crisis va ser un dels molts grups britànics que, després de la fúria punk, es va refugiar en l’heterogeni món de la new wave. Representants d’un revival d’intèrprets o grups sorgits de la ciutat de Liverpool o les seves proximitats, juntament amb Elvis Costello, Echo & the Bunnymen o Frankie Goes to Hollywood, van passar per una època d’important popularitat durant la primera meitat dels anys 80, quan van triomfar amb temes com “Wistful thinking”, “Mistery and tragedy” o “Black man Ray”, dedicada aquesta última al gran Ray Charles.

STEPPENWOLF

Lloc de fundació: Toronto (Canadà).
Formació inicial: John Kay (veu, guitarra i harmònica), Michael Monarch (guitarra), Rushter Moreve (baix), Jerry Edmonton (bateria) i Golby McJohn (piano i òrgan).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Steppenwolf (1968) i The second (1968).
Solistes que origina: John Kay.
El millor: el tema “Born to be wild”.
El pitjor: No van poder mai superar la popularitat del seu gran èxit.

La banda canadenca Steppenwolf es considerada des d’alguns sectors com el primer grup de hard rock, juntament amb Iron Butterfly. La formació va triomfar gràcies al tema “Born to be wild”, catapultat gràcies a la pel·lícula d’ideologia hippy “Easy rider”, dirigida per Dennis Hopper, també protagonista amb Henry Fonda. Posteriorment, el quintet va polititzar força la seva música, durant una època convulsa a Amèrica, i va tenir diverses separacions i refundacions, mentre John Kay iniciava la carrera en solitari.

PACO DE LUCÍA

Lloc de naixement: Algesires (Andalusia).
Gèneres: flamenc, jazz i fusió.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: consideració d’estrella internacional de la guitarra.
El pitjor: potser els premis han arribat una mica tard.

El músic andalús d’Algesires Paco de Lucía està considerat un dels més grans guitarristes de la música contemporània a nivell internacional. Si bé és veritat que els seus inicis es van caracteritzar per un flamenc pur, més tard va fusionar el gènere amb altres estils com el jazz, sent un pioner en aquesta faceta. De Lucía va tenir durant les dècades dels anys 70 i 80 col·laboracions amb altres astres de la guitarra com John McLaughlin, Al di Meola o Carlos Santana.

SHA NA NA

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll revival.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Rock’n roll is here to stay (1969) i Sha Na Na (1971).
El millor: la banda sonora de "Grease".
El pitjor: el revivals sempre depenen de les modes.

La macrobanda Sha Na Na, que va protagonitzar un programa televisiu durant molts anys, va ser fundada a Nova York, a finals de la dècada dels 60, per Donny York i Jocko Marcellino. El grup, que va tenir una gran quantitat d’integrants i va participar en la banda sonora del popular film "Grease", va interpretar, en una època dominada pel flower power i la psicodèlia, clàssics del rock’n roll del decenni dels 50, sent doncs essencialment una formació de revivals i nostàlgia. Malgrat tot, Sha Na Na va ser una de les bandes que van actuar en el festival hippy de Woodstock.

NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Lloc de fundació: Melbourne (Australia).
Formació inicial dels Bad Seeds: Hugo Race (guitarra), Blixa Bargeld (guitarra), Barry Adamson (baix), Mick Harvey (bateria) i Anita Lane (lletres).
Gèneres: garage rock, postpunk, rock alternatiu i no wave.
Dècada principal: 80.
Àlbums d'estudi: From her to eternity (1984), The first born is dead (1985), Kicking against the pricks (1986), Your funeral... my trial (1986), Tender prey (1988), The good son (1990), Henry's dream (1992), Let love in (1994), Murder ballads (1996), The boatman's call (1997), No more shall we part (2001), Noctarama (2003), Abattair blues / the lyre of Orpheus (2004), Dig, Lazaru, dig !!! (2008), Push the sky away (2013) i Skeleton tree (2016).
El millor: formació de culte / molts àlbums aclamats per la crítica .
El pitjor: una carrera poc popular / Cave s'ha sentit més incòmode en solitari.

El cantant, compositor, escriptor, guionista cinematogràfic i actor australià Nick Cave va iniciar la seva carrera musical amb el grup gòtic The Birthday Party, als quals va deixar per ajuntar-se amb els Bad Seeds, amb qui va traçar la seva trajectòria clàssica, mitjançant el gènere postpunk i amb un estil, influenciat pel free jazz, fosc, emocional, turmentat i sinistre, molt allunyat del gran públic, les emissores comercials i les llistes d’èxits. El 2006, després d'una època força heterogència, va formar la banda experimental Grinderman.

HÉROES DEL SILENCIO

Lloc de fundació: Saragossa (Aragó).
Formació clàssica: Enrique Bunbury (veu i guitarra), Juan Valdivia (guitarra), Joaquín Cardiel (baix) i Pedro Andreu (bateria).
Gèneres: rock, rock dur i rock gòtic.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: El mar no cesa (1988) i Senderos de traición (1990).
Solistes que origina: Enrique Bunbury.
El millor: un dels grups espanyols més internacionals.
El pitjor: la ruptura va tenir lloc en un bon moment.

El grup aragonès Héroes del Silencio va ser fundat a Saragossa, durant el segon lustre de la dècada dels 80, pel carismàtic Enrique Bunbury i Juan Valdivia. Mitjançant un rock endurit, èpic i amb característiques gòtiques, la banda va triomfar espectacularment a Espanya, Amèrica Llatina i països europeus com França o Alemanya, convertint-se en un del grups espanyols més internacionals de tots els temps. Després de quatre elogiats àlbums, es van separar i es va iniciar la carrera en solitari de Bunbury.

FOO FIGHTERS

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Dave Grohl (veu i guitarra), Pat Smear (guitarra), Nate Mendel (baix) i William Goldsmith (bateria).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: The colour and the shape (1997).
Altres àlbums d'estudi: Foo Fighters (1995), There is nothing left to lose (1999), One by one (2002), In your honor (2005), Echoes, silence, patience and grace (2007), Wasting light (2011), Sonic highways (2013) i Concrete and gold (2015).
El millor: una bona continuïtat de Nirvana.
El pitjor: la inestabilitat de la formació.

Després de la mort de Kurt Cobain, Dave Grohl, el bateria del mític grup grunge Nirvana, va formar la banda Foo Fighters, reconvertint-se en cantant i guitarrista. Des d’un primer moment, la formació, un dels conjunts clau del rock alternatiu de les últimes tres dècades, es va caracteritzar pels canvis de personal i dos dels integrants originals, Pat Smear i William Goldsmith, van abandonar aviat el grup, que podríem dir que es va tornar en una eina molt personal de Grohl.