viernes, 14 de agosto de 2009

NÚRIA FELIU





Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, folk, jazz, músiques del món i nova cançó catalana.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
El millor: els premis rebuts per la seva llarga trajectòria.
El pitjor: la seva època daurada va passar fa temps.

La cantant de Sants Núria Feliu va ser una de les grans artistes catalanes de la segona meitat del segle XX. El seu repertori va estar reunit per cançons tradicionals de Catalunya, boleros o jazz clàssic, sense oblidar la seva aportació en alguns films rodats en llengua catalana. Enquadrada dintre del moviment de la nova cançó, Feliu va tenir col·laboradors tan importants com els pianistes Tete Montoliu o Lucky Gury i ha obtingut premis tan emblemàtics com la Creu de Sant Jordi.

jueves, 13 de agosto de 2009

BARBRA STREISAND




Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: estàndard i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: People (1964), The way we were (1974) i Guilty (1980).
El millor: marques impressionants / artista molt polifacètica.
El pitjor: el duo amb Barry Gibb / des dels 90, l'èxit ha minvat.

Barbra Streisand, tot un mite a Amèrica, ha exercit de cantant, mitjançant una prodigiosa veu; actriu teatral, intèrpret cinematogràfica, amb títols com “Hello Dolly !” o “The way you were”; directora a la gran pantalla, amb els exemples de “Guilty” i “The prince of the tides”, i ha participat en shows televisius. A més a més, ha guanyat una immensitat de premis, destacant una gran quantitat de Grammy, encara que se li segueix resistint l’Oscar. És també una de les artistes que més discs ha vengut en la història dels Estats Units.

miércoles, 12 de agosto de 2009

GRUP DE FOLK




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: folk i folk rock.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Festival folk (1967).
El millor: van aconseguir popularitzar artistes com Bob Dylan a Catalunya.
El pitjor: un retorn una mica fora d’època.

L’anomenat Grup de Folk no va tenir una formació fixa, però hi van passar músics tan importants com Jaume Arnella, el desaparegut Xesco Boix, Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, el trio Falsterbo Marí o fins i tot, de forma aïllada, Maria del Mar Bonet i el també ja malaguanyat Ovidi Montllor. El grup es va caracteritzar per nombrosos concerts a l’aire lliure, destacant-ne el que va efectuar al parc de la Ciutadella barceloní, i va popularitzar temes de cantautors nord-americans com Pete Seeger o Bob Dylan.

martes, 11 de agosto de 2009

THE THE





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Membre permanent: Matt Johnson (veu, teclats i percussió).
Gèneres: new wave i synth pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Soul mining (1983).
Altres àlbums d'estudi: Infected (1986), Mind bomb (1989), Dusk (1993), Hanky panky (1995), Nekedself (2000), Tony (2010), Moonbug (2012) i Hyena (2015).
El millor: “Soul mining”.
El pitjor: un projecte molt personal de Matt Johnson, únic membre estable.

Eren els temps de la new wave i l’entrada notòria de sintetitzadors en el món de la música pop-rock, que van desembocar en l’època daurada del synth pop. En aquell període va aparèixer el grup, o potser millor, el projecte de Matt Johnson, anomenat The The. La formació va brillar el 1983 amb un excel·lent àlbum, “Soul mining”, que conté les cançons “Uncertain smile” i “This is the day”. Johnson ha estat l’únic component fix de la banda.

lunes, 10 de agosto de 2009

THE BEATLES (THE WHITE ALBUM)


Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Magical mistery tour (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Abbey road (1969).
El millor: el disc més arriscat, alternatiu i eclèctic dels Fab Four.
El pitjor: Revolution 9.

Els Beatles havien arribat al cim de la seva popularitat amb l’edició del mític àlbum “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, gravat el 1967, però poc després va morir Brian Epstein, el mànager que els havia guiat des dels seus inicis. Arran d’aquell succés, es van aguditzar les diferències entre els dos líders de la banda, John Lennon i Paul McCartney, i van viure el seu primer fracàs per les crítiques negatives del telefilm “Magical mistery Tour”, rodat també el 1967. Tanmateix, 1968 va ser un altre any estel·lar per als Fab Four: en primer lloc van editar el senzill “Hey Jude”, la millor cançó que mai hagi compost McCartney, i en segon lloc van presentar el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment amb el nom de “The white album”. El treball, realitzat poc després de l’estada a l’Índia, compta amb temes com “Back in the USSR”, “Ob-la-di, ob-la-da”, de gran influència caribenya, l’extraordinària “Happiness is the warm gun”, “Julia”, dedicada a la difunta mare de Lennon, “Sexy sadie”, la dolça “I will” i, segons la meva opinió, la millor peça del disc, “While my guitar gently weeps”, composta per George Harrison i amb la presència del seu amic Eric Clapton com a guitarra solista.

domingo, 9 de agosto de 2009

ALASKA Y LOS PEGAMOIDES




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació clàssica: Alaska (veu i guitarra), Carlos Berlanga (guitarra), Nacho Canut (baix), Eduardo Benavente (bateria) i Ana Curra (teclats).
Gèneres: postpunk, tecno pop i movida.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Grandes éxitos (1982).
Grups que origina: Alaska y Dinarama i Paràlisis Permanente.
El millor: èxits que són clàssics de la movida.
El pitjor: semblava un grup de transició per a tots els seus membres.

Els inicis d’Alaska y los Pegamoides es troben en la banda Kaka de Luxe, en la qual van coincidir Alaska, Carlos Berlanga i Nacho Canut. La formació va tenir, durant els seus començaments, continus moviments de personal fins que, juntament amb els tres anomenats, es va estabilitzar amb Eduardo Benavente i Ana Curra. El grup va portar a l’èxit cançons com “Horror en el hipermercado”, però aviat els components es van dividir en els conjunts Dinarama i Parálisis Permanente.

sábado, 8 de agosto de 2009

BAD COMPANY




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Paul Rodgers (veu, guitarra i piano), Mick Ralphs (guitarra i teclats), Boz Burrell (baix) i Simon Kirke (bateria).
Altres components bàsics: Ted Nugent (veu).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Bad Company (1974) i Straight Shocker (1975).
El millor: els inicis.
El pitjor: les reagrupacions.

El supergrup Bad Company, nom extret d’un western, va ser format pels excomponents de Free Paul Rodgers i Simon Kirke, l’exintegrant de Mott the Hoople Mick Ralphs i Boz Burrell, que havia tocat amb King Crimson. La banda va tenir uns inicis espectaculars i els seus dos primers àlbums van arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes. Després de la separació, la formació va reaparèixer amb Ted Nugent com a vocalista.