jueves, 29 de octubre de 2009

THE WINGS




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació fixa: Paul McCartney (veu, guitarra i piano), Linda McCartney (teclats i òrgan) i Danny Laine (baix).
Gèneres: pop i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Band on the run (1973).
Altres àlbums: d'estudi: Wild life (1971), Red rose speedway (1973), Venus and Mars (1975), Wings at the speed of sound (1976), London town (1978) i Back to the egg (1979).
Solistes que origina: Paul McCartney.
El millor: Band on the run.
El pitjor: innumerables canvis.

Una vegada separats els Beatles, Paul McCartney va gravar un disc en solitari, amb la col·laboració de la seva esposa Linda, per fundar més tard una nova banda, en la qual també hi va formar part la seva companya. L’àlbum “Band on the run”, i el tema qui li donava títol, van ser els grans èxits d’una formació que va tenir com a membre fix l’excomponent dels Moody Blues Danny Lane, però que va comptar amb continuats canvis en els llocs de guitarra solista i bateria. Als 80, Paul va decidir tornar a actuar com a solista.

miércoles, 28 de octubre de 2009

OUT OF TIME




Grup: REM.
Any: 1991.
Formació: Michael Stipe, Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry.
Àlbum d’estudi precedent: Green (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Automatic for the people (1992).
El millor: REM va arribar al gran públic.
El pitjor: això no va entusiasmar els seguidors de sempre.

Fins aleshores, el quartet nord-americà REM havia estat una banda purament alternativa, assidua en locals de petit i mitjà format i bastant minoritària, encara que amb l’àlbum “Green”, gravat el 1988, va aconseguir una certa notorietat davant un públic més nombrós i variat. Arran de finalitzar una llarga i esgotadora gira, precisament per presentar “Green”, REM va decidir obrir un parèntesi i prendre’s un descans, fins a l’edició d’“Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, que va suposar el definitiu acostament del grup a una audiència més àmplia, fet que es veuria consolidat, un any més tard, amb “Automatic for the people”. “Out of time”, on la temàtica política i mediambiental, fins llavors típica en la formació, va donar pas a lletres més personals, compta amb cançons com la popular “Losing my religion”, la comercial “Shiny happy people”, “Radio song” o “Near wild heaven”.

martes, 27 de octubre de 2009

GOLPES BAJOS




Lloc de fundació: Vigo (Galícia).
Formació: Germán Coppini (veu), Teo Cardalda (teclats), Pablo Novoa (guitarra) i Luís García (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock gallec.
Dècades: 80.
Principal àlbum: A Santa Compaña (1984).
Solistes que origina: Germán Coppini.
Grups que origina: Cómplices, Semen Up i Marabunta.
El millor: il·lustres components de l’escena gallega.
El pitjor: etapa fugaç.

De forma paral·lela a la irrupció de la movida madrilenya va tenir lloc, a la ciutat de Vigo, el rock gallec, en el qual, entre altres formacions, hi va destacar el quartet Golpes Bajos, encapçalat per Germán Coppini, exintegrant de Siniestro Total. La banda va tenir un important reconeixement gràcies a l’àlbum “A Santa Compaña”, però la trajectòria del grup va ser molt curta, doncs aviat Coppini va continuar en solitari, mentre els altres membres van formar diverses associacions, destacant el conjunt Complices, format per Teo Gardalda.

lunes, 26 de octubre de 2009

BLACK




Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Únic membre estable: Colin Veamcombe (veu).
Gèneres: pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Wonderful life (1987).
El millor: “Wonderful life”.
El pitjor: clàssic exemple de banda amb un gran èxit i posterior descens en popularitat.

Black va ser una formació britànica sorgida mitjan la dècada dels 80 que, com era habitual en l’època, es va distingir per un tipus de música sofisticada, elegant, pulcra i, en resum, sense cap tipus de perillositat. El grup encapçalat per Colin Veamcombe, únic component fix del grup, va aconseguir un important èxit amb l’àlbum “Wonderful life”, i sobretot el senzill de mateix títol, però posteriorment es va allunyar del primer pla musical.

viernes, 23 de octubre de 2009

OUTLANDOS D’AMOUR





Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Reggatta de blanc (1979).
El millor: el millor disc del trio britànic.
El pitjor: un final d’àlbum una mica extravagant.

L’any 1978 l’explosió punk començava a declinar i l’heterogeni moviment de la new wave feia el seu acte d’aparició. Va ser llavors quan The Police, grup encapçalat pel cantant i baixista Sting, va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”. El treball, gravat amb el llavors gairebé insòlit gènere de reggae rock, és en la meva opinió, el millor, i potser amb certa diferència, dels cinc àlbums d’estudi que van editar els anglesos. A més a més, l’obra conté, per mi, les tres millors cançons en la història del grup britànic: la sensacional “So lonely”, que compta amb una excel·lent interpretació d’Sting; “Roxanne”, la peça més popular del disc, i “Can’t stand losing you”, sense oblidar altres temes importants com “Next to you”, que obre el treball, o la frenètica “Peanuts”, composta pel bateria Stewart Copeland.

miércoles, 21 de octubre de 2009

DUBLE BUBLE




Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Mari Martínez (veu), Jaume Colomina (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Francesc Latorre (baix), Leonci Colomina (bateria), Lluïsa Latorre (teclats) i Pep Poblet (saxofon).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80.
Principal àlbum: Clava’t (1986).
Solistes que origina: Pep Poblet.
El millor: conjunt decisiu per a l’explosió posterior del pop-rock en català.
El pitjor: no assolir el període àlgid del corrent.

Mitjan la dècada dels 80, el pop-rock interpretat en català era un moviment molt minoritari que protagonitzaven un petit número de bandes, entre les quals hi va destacar la formació d’Osona Duble Buble. El grup, que va adaptar escriptors com Quim Monzó o Maria Jaén, de qui va extreure el tema “Clava’t”, probablement la seva cançó més coneguda, va tenir un període important, però de seguida les coses es van tòrcer, fins que va arribar una ràpida separació.

martes, 20 de octubre de 2009

FRANK SINATRA





Lloc de naixement: Hoboken (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: estàndard, jazz, swing i pop.
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: mite dels segle XX / una veu prodigiosa / la interpretació de grans clàssics com "LA is my lady", "My way" o "Strangers in the night".
El pitjor: entrebancs a partir dels 70 / l'ombra de la màfia / la dificultat de lluitar davant noves tendències com el rock.

Això és un bloc, generalment, de música pop-rock, però penso que hi té cabuda una de les grans llegendes de la música del segle XX: Frank Sinatra. El cantant nord-americà, dotat d’una impressionat i pulcra veu, va ser la figura més important de la música popular del segle XX juntament amb Bod Dylan i The Beatles, i com a exemple tenim interpretacions inesborrables com “Strangers in the night”, “My way”, “LA is my lady” o “New York, New York”, sense oblidar diferents premis Grammy. Sinatra també va brillar com a actor cinematogràfic i va aconseguir l’Oscar com a millor secundari gràcies a la pel·lícula “D'aquí a l'eternitat”, protagonitzant també diferents films de musicals juntament amb altres estrelles com Bing Crosby, Sammy Davis Jr. i Dean Martin.