lunes, 9 de noviembre de 2009

THE DOORS (ÀLBUM)




Grup: The Doors.
Any: 1967.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Strange days (1967).
El millor: un dels grans debuts de la història del rock.
El pitjor: amb aquest disc ja van començar els escàndols de Morrison.

En plena època hippy i psicodèlica a la ciutat californiana de San Francisco, més al sud de l’estat banyat per l’oceà Pacífic, a la gran urbs de Los Angeles, es va formar el quartet The Doors, encapçalat pel carismàtic, polèmic, cantant, compositor, escriptor i poeta Jim Morrison. Segons la majoria d’enciclopèdies de rock, el seu primer àlbum, de títol homònim, va ser el millor de la seva trajectòria, la qual va finalitzar a inicis dels 70 amb la mort a París del seu líder. En el treball hi formen part algunes de les millors cançons del grup nord-americà, com són els casos de “Break on through (to the other side)”, que va ser el primer tema extret en single; “Light my fire”, un dels gran èxits de la banda i número u als Estats Units, i la psicodèlica, tempestuosa i críptica “The end”, que més d’una dècada més tard va obrir el mític film de Francis Ford Coppola “Apocalypse now”. A l’obra també s’hi troben "Soul kitchen", "Crystal ship", “Alabama song”, amb lletres de Bertold Brecht i Kurt Weill, i una versió del “Back door man” de Willie Dixon.

domingo, 8 de noviembre de 2009

LONE STAR




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Pere Jané (veu), Willy Nab (guitarra), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i Enric Fusté (piano).
Gèneres: pop, rock i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: molt probablement el millor grup de pop-rock a l’Espanya dels 60.
El pitjor: la inestabilitat.

Pere Gené, arran d’una estada a Londres, va conèixer la música pop-rock i, una vegada de retorn a Barcelona, va fundar la banda Lone Star, que va realitzar versions dels Rolling Stones (“Satisfaction” o “Get off of my cloud”) o dels Animals, amb un cover del “The house of the rising sun” que va tenir un èxit extraordinari, fins el punt que la discogràfica EMI va decidir una trobada de les dues bandes a la capital catalana. Posteriorment va brillar amb temes propis, com “Mi calle”, o en llengua catalana, amb una adaptació del clàssic de Pau Casals “El cant dels ocells”.

jueves, 5 de noviembre de 2009

JACKIE WILSON





Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Lloc de defunció: Mount Holly (Estats nits)
Gèneres: rythm & blues, soul i rock’n roll.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principals àlbums: Baby workout (1963) i Merry Christmas from Jackie Wilson (1963).
El millor: els seus shows a l’escenari.
El pitjor: un final molt trist.

Encara que també va utilitzar gèneres com el pop, el rock’n roll o el doo wop, Jackie Wilson va ser essencialment un intèrpret de rythm & blues i soul, constituint una gran influència per a cantants que van protagonitzar l’era daurada dels segon dels estils, durant els anys 60. Com va succeir amb altres cantants negres, James Brown per exemple, la característica principal de Wilson eren el seus concerts en viu, vistosos i espectaculars. Als anys 70 va patir un atac cardíac en un festival benèfic i va romandre nou anys en coma abans de la seva mort.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

MARQUEE MOON (ÀLBUM)





Grup: Television.
Any: 1977.
Formació: Tom Verlaine, Richard Lloyd, Fred Smith i Billy Ficca.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Adventure (1978).
El millor: potser el millor àlbum de l’escena punk / postpunk de Nova York.
El pitjor: després del disc van anar clarament cap avall.

A diferència del punk britànic, la seva versió nord-americana, instal·lada a la gran urbs de Nova York, i més concretament al ja desaparegut local CBGB, va ser menys explosiva i directe i més intel·lectualitzada, si deixem a part el grup Ramones. Una de les bandes que més va brillar del corrent, encara que no va poder mantenir la regularitat d’altres formacions com Blondie o Talking Heads, va ser el quartet Television, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Tom Verlaine. El primer àlbum de Television, “Marquee moon”, està considerat un dels grans discs de la dècada dels anys 70 i, segons algunes publicacions com NME, un dels treballs cabdals de la història de la música pop-rock. A l’àlbum, on el “duel” de guitarres entre Verlaine i Richard Lloyd és espectacular, hi destaquen "Venus", “Elevation”, “Guiding light” o la cançó que li dóna títol, una autèntica obra mestra.

martes, 3 de noviembre de 2009

ADRIÀ PUNTÍ




Lloc de naixement: Salt (Gironès).
Gèneres: pop, rock i cantautor.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Pepalallarga... (1998).
El millor: artista tot-terreny.
El pitjor: potser s’hauria de definir més clarament.

El gironí Adrià Puntí va ser el carismàtic cantant de la banda Umpah–Pah, ara reivindicada des de diferents sectors, la qual li va servir com a palanca per a llançar-se en solitari i convertir-se en un dels principals cantautors catalans entre finals del segle XX i inicis del XXI. Durant aquest període ha tingut col·laboracions amb Maria del Mar Bonet, el líder d’Héroes del Silencio, Enrique Bunbury, o Quimi Portet, que també li ha realitzat tasques de productor. Puntí ha triomfat igualment com a actor de teatre i de televisió.

lunes, 2 de noviembre de 2009

LOW




Lloc de fundació: Duluth (Estats Units).
Formació inicial: Alan Sparhawk (veu i guitarra), Mimi Parker (bateria i veu) i John Nichols (baix).
Gèneres: rock alternatiu i slowcare.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The great destrayor (2005) i Drums and guns (2007).
El millor: la sincronització de les veus de Sparhawk i Parker.
El pitjor: escàs èxit comercial.

Encara que ells no estan massa d’acord amb el qualificatiu, el trio nord-americà Low està considerat el grup cabdal de l’anomenat slowcare, gènere caracteritzat, com el nom indica, per la seva lentitud i també pel minimalisme. La banda, formada a la localitat de Duluth, ciutat de naixement de Bob Dylan, va aparèixer en plena tempesta del grunge, al qual d’alguna manera s’enfrontava, i destaca igualment per la compenetració de les veus del líder Alan Sparhawk i la seva esposa Mimi Parker.

HOTEL CALIFORNIA (ÀLBUM)




Grup: The Eagles.
Any: 1976.
Formació: Don Henley, Glenn Frey, Joe Walsh, Don Felder i Randy Meisner.
Àlbum d’estudi precedent: One of these nights (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The long run (1979).
El millor: un dels àlbums més venuts de la història.
El pitjor: més a prop del pop que del country.

A mesura que anava passant el temps, el grup nord-americà The Eagles, una de les bandes més triomfants i venedores de la dècada dels 70, s’allunyava del country i s’acostava als postulats pop-rock i l’àlbum “Hotel California”, un dels treballs més cèlebres del decenni, n’és un exemple clar. El disc va ser el primer en gravar-se sense el guitarrista Bernie Leadon, més influït pel country, que va ser substituït pel més rocker Joe Walsh, el qual va adaptar-se perfectament amb la guitarra solista de Don Felder. L’obra, editada després del molt popular recopilatori “Their greatest hits”, va ser número u als Estats Units, on hi va romandre vàries setmanes, i número dos al Regne Unit, mentre “New kid in town” i el tema que donava títol a l’àlbum van arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes.