miércoles, 18 de noviembre de 2009

THE POGUES





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Shane McGowan (veu i guitarra), Cait O’Riordan (baix), Andrew Ranken (bateria), James Feamley (acordió), Jem Finer (banjo) i Spider Stacy (tin whistle).
Altres components bàsics: Joe Strummer (veu i guitarra) i Spider Spacey (veu i guitarra).
Gèneres: punk i world music.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: If i should fall from with God (1988).
Altres àlbums d'estudi: Red roses for me (1984), Rum, sodomy and lush (1985), Peace and love (1989), Hell's ditch (1990), Waiting to herb (1993) i Pogue mahone (1996).
El millor: la barreja de música tradicional irlandesa i punk.
El pitjor: els problemes de McGowan.

El grup, fundat a Londres per Shane McGowan i format per músics anglesos i irlandesos, va fusionar la música folk d’arrel irlandesa i el punk rock, especialment el realitzat per The Clash. La banda va tenir força èxit durant la totalitat de la dècada dels 80, però els problemes del seu líder amb l’alcohol - per la qual cosa va necessitar sotmetre’s a programes de desintoxicació - van originar la seva sortida de la formació i la subsegüent inestabilitat. L’exlíder dels citats Clash, Joe Strummer, el va substituir temporalment.

martes, 17 de noviembre de 2009

HIGHWAY 61 REVISITED





Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1965.
Àlbum d’estudi precedent: Bringing it all back home (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Blonde on blonde (1966).
El millor: el triomf definitiu del folk rock.
El pitjor: la lluita per electrificar la seva música.

Bob Dylan ha estat sempre un home inquiet i poc partidari de l’estabilitat. Al llarg de la seva carrera, els canvis de registres o fins i tot de gèneres han estat habituals, però potser el més important i decisiu va ser el que va portar a terme mitjan la dècada dels anys 60, quan va decidir electrificar la música folk. Després de ser escridassat pel públic en un concert, quan es va veure obligat a recuperar la guitarra acústica, el cantautor de Duluth va decidir emprendre el camí que s’havia marcat i definitivament va fusionar en el seu repertori folk i rock. Encara que “Bringing it all back home” en va ser la primera mostra del fet, es pot considerar “Highway 61 revisited” el pas definitiu de Dylan cap a l’electrificació de la seva música. En el treball, per a alguns especialistes considerat el millor àlbum en la longeva trajectòria de l’autor nord-americà, hi destaquen el tema que li donava títol, “Desolation road” i evidentment “Like a rolling stone”, número 2 als Estats Units i considerada la millor cançó de la història de la música popular per la prestigiosa revista Rolling Stone.

lunes, 16 de noviembre de 2009

SALOMÉ




Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica i pop.
Dècades: 60 i 70.
El millor: els festivals.
El pitjor: fa molt de temps que es troba lluny del primer pla musical.

La cantant catalana Salomé es va donar a conèixer en el llunyà 1962 arran de guanyar el festival del Mediterrani amb “Se’n va anar”, tema compost pel llavors encara poc conegut Raimon. No hi ha dubte que els festivals van ser l’especialització de l’artista barcelonina, que el 1969 es va convertir en la segona representant espanyola, i fins el moment en l’última, en aconseguir la victòria en el d’Eurovisió, un any després del triomf de Massiel i compartint premi amb França, Gran Bretanya i Holanda.

domingo, 15 de noviembre de 2009

THE DRIFTERS




Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Ron McPhatter (veu), Terry Pinkney (veu), Chuck Cockerham (veu) i Richard Knight Dunbar (veu).
Gèneres: rythm & blues i doo wop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Ron McPhatter.
El millor: la longevitat.
El pitjor: ... però és el mateix grup ?

Durant la dècada dels anys 50, en plena febre de formacions vocals doo wop, com per exemple els Platters, va aparèixer el conjunt The Drifters, encapçalat per Ron McPhatter. El grup va tenir un gran èxit entre finals del decenni i inicis dels anys 60, quan la british invasion va conquistar els Estats Units i va acabar pràcticament amb tot. La banda ha arribat fins els nostres dies, però els canvis han estat tants que qualsevol comparació amb els començaments sembla impossible.

jueves, 12 de noviembre de 2009

DOOLITTLE




Grup: Pixies.
Any: 1989.
Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Àlbum d’estudi precedent: Surfer Rosa (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Bossanova (1990).
El millor: influència cabdal del rock alternatiu dels 90.
El pitjor: alguns “autèntics” els poden acusar de ser el seu treball més accessible.

El primer àlbum del grup indie de Boston Pixies, “Surfer Rosa”, es va caracteritzar per la seva contundència i escassa comercialitat, mentre que el seu segon disc, “Doolittle”, va ser més accessible, no per al gran públic, però si almenys per a un sector més ampli. Els dos senzills extrets del treball, els extraordinaris temes “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”, aquest últim de caràcter ecològic, són una mostra del major assossec de l’obra, encara que compta amb peces una mica incendiàries com “Debaser”, on els clàssics crits del líder i cantant Black Francis hi prenen part de forma substancial. L’obra, una de les més importants del rock alternatiu de tots els temps, va influir decisivament en moltes bandes independents de la dècada dels 90 i totes les cançons, moltes de caire surrealista, van ser compostes per Francis, encara que “Silver” la va compartir amb la baixista Kim Deal, la qual començava a perdre protagonisme.

RAMON MUNTANER




Lloc de naixement: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Gèneres: nova cançó catalana i folk.
Dècades: 70 i 80.
El millor: un dels 16 jutges.
El pitjor: potser dels que va aconseguir menys fama popular.

Els inicis remarcables del “jutge” Ramon Muntaner, cantant de Cornellà de Llobregat i representant de la nova cançó catalana, es troben actuant com a teloner del mític Lluís Llach, durant el primer lustre del anys 70. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb el director teatral Joan Ollé i el músic de jazz Manel Camp, mentre ha musicat poemes de Josep Maria de Segarra i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

martes, 10 de noviembre de 2009

YAZOO





Lloc de fundació: Basildon (Anglaterra).
Formació: Allison Moyet (veu) i Vince Clarke (sintetitzadors).
Gèneres: new wave, synth pop, electrònica i dance.
Dècades: 80.
Principal àlbum: You and me both (1983).
Solistes que origina: Allison Moyet.
Grups que origina: The Assembly i Erasure.
El millor: la influència.
El pitjor: dos àlbums i comiat.

Vince Clarke, fundador i compositor del mític grup de synth pop Dépéche Mode, va abandonar sorprenentment aquesta banda quan l’èxit hi començava a arribar, i es va unir a la cantant Allison Moyet per formar el duo Yazoo, simplement Yaz als Estats Units. La trajectòria de la formació va ser fugaç, només amb l’edició de dos àlbums, però el suficient per aconseguir importants hits a les dues bandes de l’Atlàntic. Posteriorment Moyet es va llançar en solitari i Clarke va originar els conjunts The Assembly i Erasure.