FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL COUNTRY ROCK

El naixement del rock, mitjan la dècada dels 50, va estar caracteritzat per rebre una important influència, a més del blues, de la música country, però no va ser fins el segon lustre dels anys 60 quan country i rock, que va incorporar noves facetes com el pedal steel, es van fusionar de forma profunda.

Des de molts sectors està considerat Gram Parsons (foto) com el gran artífex de la unió entre els dos gèneres. Després d’integrar el grup International Submarine Band, Parsons va tenir una fugaç presència a la banda The Byrds, amb els quals va gravar l’àlbum “Sweetheart of the rodeo”, treball de contingut country que va suposar un parèntesi en la trajectòria folk de la formació liderada per Roger McGuinn. Posteriorment, Parsons, acompanyat de Chris Hillman, membre fundador del grup, va abandonar The Byrds i va fundar Flyng Burrito Brothers, un conjunt fonamental en la fusió entre els dos estils.

Altres bandes o intèrprets cabdals que van utilitzar el country rock durant els darrers anys del decenni dels 60 van ser Buffalo Springfield (BS), amb Neil Young, Stephen Stills i Richie Furay com a components estel·lars; Creedence Clearwater Revival o el mateix Young, que una vegada es va desfer BS, i abans d’unir-se a David Crosby, una vegada més Stills i Graham Nash, va tenir una primera experiència en solitari, en la qual va destacar l’àlbum “After the gold rush”.

Els anys 70 van ser l’època d’apogeu del country rock, quan van triomfar cantants i formacions com Emmilou Harris, Linda Rondstadt, els súpervendes The Eagles, Poco, grup fundat per l’exmembre de BS Richie Furay; el trio America, The Doobie Brothers, Allman Brothers Band o Lynyrd Skynyrd, aquestes dues últimes bandes les grans protagonistes del southern rock. No obstant, el gènere es va anar acostant cada cop més a estils com el pop, com ho demostra el famós “Hotel California” de The Eagles, o l’AOR, com van ser els casos de Poco o America.

HEY JUDE !

Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: la gran obra de McCartney.
El pitjor: és possible que en aquell moment sorprengués la llarga durada de la cançó.

Després de l’impacte de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el 1967, els Beatles van entrar en un dels períodes més inestables de la seva trajectòria, amb la mort del mànager Brian Epstein i les crítiques adverses al telefilm “Magical mistery tour”. Tanmateix, el quartet de Liverpool va ressorgir amb força el 1968 amb el doble elapé “The Beatles”, que va rebre el sobrenom de doble blanc, i el senzill “Hey Jude !”, segons el meu criteri la millor cançó que mai hagi compost Paul McCartney, doncs el tema, malgrat que també el va signar John Lennon, era una aposta personal del baixista de la mítica banda. “Hey Jude !”, de més de 7 minuts de durada, fet insòlit llavors en una composició pop, va ser número u a les dues bandes de l’Atlàntic.

A RUSH OF BLOOD TO THE HEAD

Grup: Coldplay.
Any: 2002.
Formació: Chris Martin, Jon Buckland, Guy Berryman i Will Champion.
Àlbum d’estudi precedent: Parachutes (2000).
Àlbum d’estudi posterior: X & Y (2005).
El millor: Coldplay es converteix en banda d’estadi.
El pitjor: part del públic alternatiu hi pot trobar massa tendresa.

La formació britànica Coldplay, liderada pel cantant i pianista Chris Martin, va debutar l'any 2000 amb l’àlbum “Parachutes”, el qual va tenir un important èxit sobretot gràcies als hits “Yellow”i "Trouble". Dos anys més tard, després d’una esgotadora gira, el quartet anglès va editar “A rush of blood to the head”, el qual va guanyar el premi Grammy al millor disc alternatiu i es troba entre els deu treballs més venguts del segle XXI. L’obra, segons la meva opinió el seu millor àlbum juntament amb X & Y, que la banda gravaria tres anys més tard, va convertir definitivament la formació anglesa en un fenomen de masses capaç d'omplir grans estadis. Del disc es van extreure com a senzills “In my life”, “The scientist”, “Clocks”, versionada després amb el conjunt cubà Buena Vista Social Club, i "God put a smile upon your face".

THE DOOBIE BROTHERS

Lloc de fundació: San José (Estats Units).
Formació inicial: Tom Johnston (veu i guitarra), Patrick Simmons (veu i guitarra), Dave Shogren (baix) i John Hartman (bateria).
Altres components bàsics: Michael McDonald (teclats).
Gèneres: country rock, rock, rock dur, soul i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Toulouse street (1972) i The captain and me (1973).
El millor: hits perdurables en el temps.
El pitjor: el llarg parèntesi dels 80.

Els inicis del grup californià es van caracteritzar per la utilització del country rock, en una època en què la banda va triomfar amb temes com “Listen to the music”, “Jesus is just alright” o “Last train coming”. Posteriorment, a mesura que hi tenien lloc els primers canvis a la formació, aquesta es va anar apropant més a postulats pop i soul, desembocant en una etapa en la qual hi va prendre part el teclista Michael McDonald. Després d’una separació de cinc anys, el grup va tornar a finals dels 80.

AMARAL

Lloc de fundació: Saragossa (Aragó).
Formació: Eva Amaral (veu i guitarra) i Juan Aguirre (guitarra i veu).
Gèneres: pop i folk pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estrella de mar (2002) i Pájaros en la cabeza (2005).
El millor: del més positiu dels “40 Principales”.
El pitjor: ... però assidus de l’emissora.

El duo Amaral, com els també aragonesos Heroes del Silencio, ha estat una de les poques formacions clàssiques de la ràdio- fórmula “40 Principales” que ha intentat anar una mica més enllà de la típica cançó comercial i sense excessives pretensions, dirigida a un públic de masses i popular. Eva Amaral i Juan Aguirre han portat innumerables temes al número u, com per exemple “Moriría por vos”, i han triomfat plenament, gràcies a àlbums com “Pájaros en la cabeza”, en estats llatinoamericans com Argentina o Mèxic.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE MONTEREY

Malgrat que molts consideren la celebració del festival de Woodstock, el 1969, com la culminació de la contracultura hippy, 1967 està reconegut com l’any estel·lar del flower power, que havia aparegut un any abans a la ciutat de San Francisco, al nord de l’estat de Califòrnia.

Més al sud de l’estat limitat per l’oceà Pacífic, a la localitat de Monterey, va tenir lloc el juny de 1967 un històric festival que simbòlicament va obrir, malgrat que l’esdeveniment va tenir lloc, meteorològicament parlant, a finals de primavera, l’anomenat i recordat estiu de la pau, l’amor i les flors, en el qual va esclatar definitivament el corrent hippy.

Van ser moltes les figures del moment que van actuar a Monterey, destacant les actuacions del músic indi Ravi Shankar, Otis Redding, poc abans de la seva mort, el duo Simon & Garfunkel, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Big Brother & the Holding Company, amb una enèrgica Janis Joplin com a vocalista, Jimi Hendrix Experience, amb l’espectacular guitarrista de Seattle cremant el seu instrument, The Who, en la primera actuació del mític quartet britànic als Estats Units, o The Mamas & the Papas, el líder dels quals, John Philips, va ser un dels organitzadors del certamen.

Monterey va ser clau en posar de moda els grans festivals a l’aire lliure i, sense cap mena de dubte, va suposar una clara influència pels històrics esdeveniments de Woodstock i l’illa de Wight.

I DON’T LIKE MONDAYS

Grup: The Boomtown Rats.
Any: 1979.
Formació: Bob Geldof, Gerry Cott, Garry Roberts, Pete Briquette, Simon Crowe i Johnnie Fingers.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: The fine art of surfacing.
El millor: el gran èxit d’un grup irregular.
El pitjor: la problemàtica del fet real en que està basada la cançó.

A inicis de 1979, en una escola de San Diego, a l’estat nord-americà de Califòrnia, una adolescent va començar a disparar, provocant la mort de dues persones i ferides en nou mes. La noia va comentar després del crim que “no li agradaven els dilluns”. Bob Geldof, cantant, líder i principal compositor del grup new wave britànic The Boomtown Rats, i artífex dels solidaris festivals Live Aid, a Londres i Philadelphia, va decidir escriure una cançó sobre el succés, la qual va ser editada l’estiu del mateix any, convertint-se en el segon número u de la banda al Regne Unit. Tanmateix, la peça, la qual es va veure envoltada de polèmica, va passar bastant desapercebuda als Estats Units.