martes, 9 de noviembre de 2010

SO LONELY




Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae rock.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: una de les primeres mostres de la fusió entre rock i reggae.
El pitjor: el primer intent.

Dos britànics, el cantant i baixista Sting i el veterà guitarrista Andy Summers, i un nord-americà, el bateria Stewart Copeland, van formar durant el segon lustre dels 70 el trio The Police, que va intentar, sense massa èxit, involucrar-se en el moviment punk. Quan ja s’intuïa la new wave, el grup va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”, que va extreure com a senzills “Roxanne”, “Can’t stand losing you” i “So lonely”. Aquesta última, una peça d’aires reggae, llavors ja plenament de moda fora de l’illa de Jamaica, va passar gairebé desapercebuda en la primera edició, però va suposar tot un èxit en la segona, quan la banda ja s’havia convertit en una de les més cèlebres d’Europa.

lunes, 8 de noviembre de 2010

MUSIC FROM BIG PINK




Grup: The Band.
Any: 1968.
Formació: Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko, Richard Manuel i Garth Hudson.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: The Band (1969).
El millor: un dels grans debuts de la història de la música pop-rock.
El pitjor: no va constituir un gran èxit de vendes.

The Band, que en un principi es van anomenar The Hawks, van exercir durant una temporada com a grup d’acompanyament del llegendari Bob Dylan, però aviat van demostrar que podien també actuar com a formació independent del cantautor de Duluth. El seu primer àlbum en va ser “Music from big pink”, un dels grans debuts en la història de la música popular, el qual barrejava diferents gèneres com folk, country, blues o rock. Tanmateix, el treball no va pujar molt amunt en els diferents rànquings de vendes, situació que no ha estat un impediment perquè l’obra sigui considerada una les millors de tots els temps i hagi tingut una enorme influència. Cal destacar entre les cançons de l’àlbum el clàssic “The weight”, la qual va ser utilitzada en el mític film hippy “Easy ryder”.

domingo, 7 de noviembre de 2010

KANSAS




Lloc de fundació: Topeka (Estats Units).
Formació inicial: Steve Walsh (veu, piano i òrgan), Kenny Livgren (guitarra), Rich Williams (guitarra), Dave Hope (baix i veu), Phil Ehart (bateria) i Robbie Steinhardt (violí, harmònica i veu).
Gèneres: rock americà, rock progressiu, rock simfònic, rock dur i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Leftoverture (1976) i Point of know return (1977).
El millor: les emissores radiofòniques es van omplir de les seves cançons.
El pitjor: la crítica no va ser molt amistosa.

La banda Kansas, fundada per Kenny Livgren, Dave Hope i Phil Ehart, va fusionar el rock típic americà amb el rock progressiu i simfònic que arribava del Regne Unit. Durant el decenni dels 70, la formació va triomfar espectacularment gràcies a àlbums com “Leftoverture” i “Point of know return”, a les llargues gires que va efectuar i a hits com l’himne AOR “Dust in the wind”, que es va convertir en un clàssic de la dècada. Mitjan els 80, el grup es va dissoldre, però va tornar ràpidament a l’activitat amb nous membres.

viernes, 5 de noviembre de 2010

ELS AMICS DE LES ARTS




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ferran Piqué (veu i guitarra), Joan Enric Barceló (veu i guitarra), Dani Alegret (veu, piano i teclats) i Eduard Costa (veu, percussions, melòdica, xilòfon i moog).
Gèneres: pop, folk pop i pop alternatiu.
Dècades: 00 i 10
Principals àlbums: Bed & breaksat (2009) i Espècies per catalogar (2012).
El millor: grup de moda del pop en català del 2010 i el 2012.
El pitjor: la sensació d'intentar evitar Manel.

Els Amics de les Arts han estat, juntament amb Manel, la formació estel·lar de folk pop en català entre finals del primer decenni i inicis de la segona dècada del segle XXI. Després de diversos premis, l'elaboració de diferents maquetes i la gravació del disc "Castafiore cabaret", el grup va editar l’àlbum “Bed & breakfast”, que va rebre gran elogis de la revista Enderrock i va ser un dels treballs cabdals de la música catalana l’any 2009, fet que es va repetir l'any 2012 amb l'aparició d"Espécies per catalogar", la seva obra de maduresa.

jueves, 4 de noviembre de 2010

PREMIATA FORNERIA MARCONI




Lloc de fundació: Milà (Itàlia).
Formació inicial: Franz de Ciccio (veu i bateria), Flavio Premoli (veu, piano i òrgan), Franco Mussida (guitarra i mandolina), Giorgio Piazza (baix) i Mauro Pagani (violí i flauta).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic i avantguarda.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: L’isola di niente (1974) i Chocolate kings (1975).
El millor: el rock progressiu arriba amb força a Itàlia de la seva mà.
El pitjor: els llunyans 70 van ser la seva gran època.

Itàlia ha estat sempre un país on la música ha tingut una gran importància, sobretot pel que fa a intèrprets de tipus melòdic, que es presentaven al festival de San Remo. També el gènere pop - rock hi va arribar durant els 60, però es va tractar d’un fenomen que a penes va superar les fronteres. Pel contrari, durant el primer lustre dels 70, la banda de rock progressiu i simfònic Premiata Forneria Marconi, que va sorgir en el període àlgid de les diferents avantguardes, va triomfar en l’àmbit internacional, combinant les llengües italiana i anglesa.

miércoles, 3 de noviembre de 2010

IN BETWEEN DAYS




Grup: The Cure.
Any: 1985.
Formació: Robert Smith, Porl Thompson, Simon Gallup, Boris Williams i Lol Tolhurst.
Gènere: synth pop.
Àlbum d’estudi: The head on the door.
El millor: menys foscor.
El pitjor: potser va sorprendre els fans tradicionals del grup.

La banda The Cure, sempre liderada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, es va donar a conèixer durant els inicis de la new wave i el postpunk, caracteritzant-se per un tipus de música i estètica sinistra i gòtica, encara que de tant en tant gravava algun tema més popular i comercial, com va ser el cas de “Boys don’t cry”, un dels seus clàssics. El grup britànic va editar el 1985 “The head on the door”, un dels seus àlbums més cèlebres, i el primer single extret del treball va ser “In between days”, una cançó accessible i ballable que va suposar un important èxit al Regne Unit i el primer tema de la formació que va entrar al top-100 nord-americà.

martes, 2 de noviembre de 2010

MR. TAMBOURINE MAN (ÀLBUM)





Grup: The Byrds.
Any: 1965.
Formació: Jim McGuinn, Gene Clark, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Turn ! Turn ! Turn ! (1965).
El millor: sorgeix el folk elèctric.
El pitjor: potser massa versions.

“Mr. tambourine man” va ser el primer àlbum gravat pel conjunt nord-americà The Byrds i molts experts consideren l’obra com el naixement del folk rock, que des de llavors es va convertir en un dels gèneres estel·lars de la música popular. La formació, encapçalada per Jim McGuinn, va saber també fusionar a la perfecció el folk tradicional, per exemple de Bob Dylan, amb la música de la british invasion, que llavors es trobava de moda als Estats Units amb The Beatles al capdavant. A “Mr. Tambourine man” es troben quatre covers de Dylan, la cançó del mateix títol, que va ser número u, “Spanish Haarlem incident”, “All i really want to do” i “Chimes of freedom”, i un de Pete Seeger: “The bells of rhymney”. Pel que fa a les peces pròpies hi destaca “I feel a whole lot better”, composta per Gene Clark.