lunes, 17 de enero de 2011

ROBERT PALMER




Lloc de naixement: Batley (Anglaterra).
Lloc de defunció: París (França).
Gèneres: pop, rock, blues rock, blue eyed soul, reggae, nous romàntics i new wave.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Riptide (1985) i Heavy nova (1988).
Grups que origina: Power Station.
El millor: els 80.
El pitjor: uns inicis més aviat grisos.

Els començaments artístics del cantant britànic Robert Palmer es troben en els llunyans anys 60, però, després de passar per diversos grups i iniciar la seva carrera de solista, no va poder triomfar clarament fins els 80, en un moment en què va saber aprofitar perfectament l’era daurada del vídeo clip o el naixement de la MTV. Palmer va utilitzar una gran quantitat de gèneres, entre els quals van destacar pop, blues, soul o fins i tot reggae, i posteriorment va formar el supergrup Power Station amb integrants de la banda Duran Duran.

domingo, 16 de enero de 2011

DYANGO




Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: cançó melòdica i estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Si yo fuera él (1976) i La radio (1980).
El millor: constància, regularitat i confiança en les seves possibilitats.
El pitjor: li va costar molt arribar a triomfar a Espanya.

El cantant barceloní José Gómez, conegut artísticament com a Dyango, va trobar abans el triomf a l’Amèrica Llatina que no pas a l’estat espanyol, on va aconseguir l’èxit el 1976, quan es va fer amb el primer lloc al llavors popular festival de Benidorm i va gravar l’àlbum “Si yo fuera él”, que comptava amb la cançó de títol homònim, la qual va guanyar en el certamen de la turística localitat de la Costa Blanca. El 1980 va fer-se amb el segon lloc al festival de l’OTI, on anys més tard hi actuaria el seu fill Marcos Llunas.

viernes, 14 de enero de 2011

YO LA TENGO




Lloc de fundació: Hoboken (Estats Units).
Formació inicial: Ira Kaplan (veu i guitarra), Dave Schramm (veu i guitarra), Mike Lewis (baix) i Georgia Hubley (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, rock experimental i noise rock.
Dècada principal: 90.
Àlbums d'estudi: Ride the tiger (1986), New wage hot dogs (1987), President Yo la Tengo (1989), Fakebook (1990), May i sing with me (1992), Painful (1993), Electro-o-pura (1995), I can hear the heart beding as one (1997), And then nothing turned itself inside out (2000), Summer sun (2003), I’m not afraid of you and i will beat your ass (2006), Popular songs (2009), Fade (2013), Stuff like that there (2015) i There's riot going on (2018).
El millor: la crítica es desfà amb elogis.
El pitjor: el públic no tant.

El grup de New Jersey Yo la Tengo, que va començar com a quartet, però més tard va quedar, arran de la marxa de Dave Schramm, com a trio, és un dels màxims abanderats del rock independent i alternatiu, de l’experimentació musical i del noise rock, apartat aquest últim en què han rebut una enorme influència de The Velvet Underground. Banda excepcionalment aclamada per la crítica, no ha comptat mai amb l’èxit comercial i ha tingut l'habilitat de fusionar temes de gran distorsió amb cançons purament melòdiques

jueves, 13 de enero de 2011

FANFARLO




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Simon Balthazar (veu, guitarra i teclats), Justin Finch (baix), Amos Memon (bateria), Leon Beckenham (teclats i trompeta) i Cathy Lucas (violí i mandolina)
Gèneres: pop, folk pop i pop independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Reservoir (2009).
Altres àlbums d’estudi: Rooms filled with light (2012) i Let's go extinct (2014).
El millor: un bon debut.
El pitjor: molt encara per demostrar.

El grup Fanfarlo va ser fundat a Londres pel cantant, guitarrista i teclista suec Simon Balthazar i aviat es va fer notar a base de singles, vídeos a internet o actuacions en festivals indies com el d’Austin, a l’estat nord-americà de Texas, mentre la banda, que ha rebut influències clares de Belle & Sebastian i Arcade Fire, ha utilitzat instruments molt poc usuals al rock com el clarinet, la mandolina o el violí. El seu primer àlbum, “Reservoir”, va aconseguir l’aclamació de la crítica.

miércoles, 12 de enero de 2011

THE NATIONAL




Lloc de fundació: Cincinatti (Estats Units).
Formació: Matt Berninger (veu), Aaron Dessner (baix, guitarra i teclats), Bryce Dessner (guitarra i teclats), Scott Devendorf (baix i guitarra) i Bryan Devendorf (bateria).
Gèneres: postpunk revival, country rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: High violet (2010).
Altres àlbums d'estudi: The National (2001), Sad songs for dirty lovers (2003), Alligator (2005), The Boxer (2007), Trouble will find me (2013) i Sleep will beast (2017).
El millor: la trilogia formada pels àlbums gravats entre el 2005 i el 2010.
El pitjor: és difícil ser indies als Estats Units.

El cantant i compositor Matt Berninger va formar amb els germans Dessner i Devendorf la banda independent The National, fundada a Cincinnati, però establerta posteriorment a Nova York, concretament al districte de Brooklyn. Durant els seus començaments, el grup d’Ohio es va unir al revival del postpunk, encara que més tard va abraçar altres gèneres com el country rock, en la línia de Wilco. Els seus tercer, quart i cinquè àlbums, concretament “Alligator”, “The boxer” i sobretot “High violet”, els han reportat extraordinàries crítiques.

martes, 11 de enero de 2011

BARRY WHITE




Lloc de naixement: Galveston (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Can’t get enough (1974) i Barry White sings for someone you love (1977).
Grups que origina: Love Unlimited Orchestra.
El millor: uns magnífics 70.
El pitjor: important pèrdua de popularitat a partir dels 80.

Els inicis del cantant i compositor nord-americà Barry White es troben com a productor, fins que va decidir llançar-se com a intèrpret, moltes vegades acompanyat de la banda Love Unlimited Orchestra. Amb un estil elegant, sofisticat i romàntic, White va aconseguir triomfar de forma espectacular durant el decenni dels 70, gràcies a àlbums com “Can’t get enough”, i es va convertir en una gran figura de la música disco, abans que aquest gènere esclatés de manera notòria a finals de la dècada arran de l’estrena de films com “Saturday night fever”.

lunes, 10 de enero de 2011

SONGS OF LEONARD COHEN





Intèrpret: Leonard Cohen.
Any: 1967.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Songs from a room.
El millor: peces inoblidables com “Suzanne” o “How long Marianne”.
El pitjor: un èxit que va arribar una mica tard.

Quan es va editar l’àlbum “Songs of Leonard Cohen”, treball de debut del cantautor canadenc, aquest era ja reconegut com un gran poeta i havia escrit varis llibres de narrativa i lírica. Per tant l’èxit musical li va arribar una mica tard, quan ja comptava amb 33 anys. Cohen havia estat un entusiasta de l’era daurada de la música folk, durant la primera meitat dels anys 60, molt especialment de Bob Dylan, i va decidir gravar el seu primer disc una vegada el moviment havia perdut força, quan Dylan havia iniciat nous camins, bastant allunyats dels anteriors, i la psicodèlia i el corrent hippy havien conquistat el protagonisme de la música popular nord-americana. “Songs of Leonard Cohen”, amb molt més èxit a la Gran Bretanya que no pas en terres americanes, va donar potser les dues peces més emblemàtiques de l’autor de Mont-real: “Suzanne” i “How long Marianne”.