martes, 15 de febrero de 2011

OFFSPRING




Lloc de fundació: Huntington Beach (Estats Units).
Formació clàssica: Keith Holland (veu), Kevin Noodles Wasserman (guitarra), Greg Kiessel (baix) i Ron Welty (bateria).
Gèneres: punk revival, rock dur i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Smash (1994) i Americana (1998).
El millor: l’impacte d’”Smash”.
El pitjor: els canvis de bateria, l’únic motiu d’inestabilitat.

Keith Holland, Noodles i Greg K. van fundar la banda indie Offspring, a la qual més tard es va afegir R. Welty, l’únic membre de la formació clàssica que ja no forma part del grup californià. Juntament amb altres conjunts, com els més comercials i accessibles Green Day, Offspring va col·laborar en el reinaxement del punk rock i en l’adveniment d’una de les èpoques daurades del rock alternatiu nord-americà. L’àlbum “Smash” va suposar un abans i un després en la trajectòria del quartet, doncs aquest va passar de ser una banda minoritària a un grup amb multitud de seguidors.

lunes, 14 de febrero de 2011

SETTING SONS




Grup: The Jam.
Any: 1979.
Formació: Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler.
Àlbum d’estudi precedent: All mod cons (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Sound effects (1980).
El millor: per a molts, la millor obra del trio.
El pitjor: potser hi desentona una mica una versió de la Motown.

The Jam va ser una de les bandes clau del revival mod de la segona meitat dels anys 70, del punk rock i també de la new wave. El grup, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Weller, havia tingut un important èxit amb l’àlbum “All mod cons”, mentre que “Setting sons” va suposar la definitiva consolidació de la banda. El disc es un treball conceptual sobre tres amics de la infància que es retroben ja com a adults, després d’un llarg temps sense mantenir relacions. L’obra, quart àlbum d’estudi de The Jam i per a molts analistes el seu millor disc, és una edició més pessimista i crua que la gravació anterior i totes les cançons, amb l’excepció de dues, van ser compostes per Weller. En el disc hi destaquen els temes "Thicks and thieves",  “Little boys soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky”, “The Eton riffles”, “Smithers – Jones”, escrita pel baixista Bruce Foxton, i el cover “Heat wave”, de Martha & the Vandellas.

MARC PARROT




Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Avions (2009).
El millor: un totterreny.
El pitjor: haver-se d’inventar “El Chaval de la Peca” per triomfar.

Marc Parrot ha demostrat ser capaç d’alternar el català i el castellà, de versionar temes dels 70 com “El Chaval de la Peca”, d'interpretar música infantil, de conduir el programa de TV3 “Casal rock”, amb persones de la tercera edat cantant clàssics del rock, o de realitzar un disc d’homenatge als 50 anys de la nova cançó. Després de formar part del grup Regreso a la Mina, Parrot es va llançar en solitari, es va reconvertir en el “Chaval de la Peca”, quan va aconseguir una gran popularitat, i va tornar a la seva denominació original.

jueves, 10 de febrero de 2011

ELASTICA




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Justine Frischmann (veu i guitarra), Donna Matthews (guitarra i veu), Annie Holland (baix) i Justin Welch (bateria).
Gèneres: brit pop, punk revival i rock independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Elastica (1995).
Altre Àlbum d'estudi: The menace (2000).
El millor: un debut que va aixecar moltes expectatives.
El pitjor: però aquelles no es van complir.

El quartet Elastica, encapçalat per la cantant i guitarrista Justine Frischmann, podríem dir que una Deborah Harry cool i alternativa, va tenir un debut extraordinari amb l’àlbum de títol homònim, el qual feia presagiar un futur esplendorós. El treball va ser número u a la Gran Bretanya i en va extreure quatre senzills, mentre que als Estats Units l’èxit no va passar desapercebut. Tanmateix, la cosa no va tenir continuïtat i la banda només gravaria un àlbum més.

miércoles, 9 de febrero de 2011

LONNIE LONEGAN




Lloc de naixement: Bridgeton (Escòcia).
Lloc de defunció: Market Deeping (Anglaterra)..
Gèneres: skiffle, folk, country i blues.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Lonnie Donegan showcase (1956) i Lonnie (1957).
El millor: un autèntic mite del Regne Unit dels 50.
El pitjor: després el beat ho va arrasar tot.

L’escocès Lonnie Donegan va ser un gran ídol de la Gran Bretanya dels 50, es va erigir en el rei de l’skiffle, gènere que va triomfar amb força al Regne Unit d’aleshores, mitjançant la barreja d’instruments clàssics i altres de peculiars, i va tenir en ocasions com a grup d’acompanyament uns nois que, amb el nom de The Beatles, acabarien convertint-se en la millor banda de la història del pop-rock. La influència de Donegan cap els grups beat dels 60, amb els Fab Four al capdavant, és indubtable, encara que aquelles formacions també van situar-lo en un lloc secundari.

martes, 8 de febrero de 2011

RAY CHARLES




Lloc de naixement: Albany (Estats Units).
Lloc de defunció: Beverly Hills (Estats Units).
Gèneres: gospel, blues, rythm & blues, soul, jazz, country, pop i rock.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Genious + soul = jazz (1961), Modern sounds in country and western music (1962), Modern sounds in country and western music two (1962) i Ingredients in a recipe for soul (1963).
El millor: Geni de la música popular del segle XX / el seu pas per diversos gèneres, com blues, soul o fins i tot el "blanc" country.
El pitjor: no comptar amb la fama d’altres mites del segle passat com Frank Sinatra, Elvis Presley, Bob Dylan o The Beatles / una vegada superats els 60, la seva popularitat va minvar.

El llegendari cantant, compositor, arranjador i pianista Ray Charles, nascut a la localitat d’Albany, a l’estat de Geòrgia, va quedar cec per una glaucoma durant la seva infància, però aquest fet no va suposar cap obstacle perquè es convertís en un dels grans de la música del segle XX i en un dels artistes amb més influència de la música popular del segle passat. Charles, que com tants intèrprets negres es va iniciar en el món del gospel, va fusionar aquest estil amb el rythm & blues, va participar en una de les eres daurades del jazz i les seves incursions en el pop, el rock i molt especialment el country van servir per derruir les barreres racials existents als Estats units.

lunes, 7 de febrero de 2011

DOG MAN STAR





Grup: Suede.
Any: 1994.
Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Àlbum d’estudi precedent: Suede (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Coming up (1996).
El millor: la millor obra del brit - pop ?
El pitjor: la marxa de Bernard Butler després de la gravació.

"Dog man star” va ser el segon àlbum de la banda britànica Suede, que malgrat vendre menys còpies que el seu antecessor, va aconseguir arribar al número 3 de les llistes del Regne Unit i és avui considerada l’obra cabdal del conjunt anglès. El disc, en què la influència de David Bowie és notable, té un caire fosc i melodramàtic, fet aquest últim remarcat per les característiques vocals del líder, cantant i lletrista de la formació, Brett Anderson. La gravació del disc va passar per moltes dificultats, derivades de les grans diferències entre el citat Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que va decidir abandonar el grup abans que l’àlbum sortís a la venda. El disc conté peces com “We are the pigs”, “Te wild ones”, “The new generation”, "Still life" i “The power”, que malgrat no ser elegida com a single és la meva preferida.