jueves, 24 de febrero de 2011

URIAH HEEP




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: David Byron (veu), Mick Box (guitarra), Paul Newton (baix), Alex Napier (bateria) i Ken Hensley (teclats).
Altres components bàsics: John Wetton (baix).
Gèneres: rock progressiu i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Wonderworld (1974) i High and mighty (1976).
El millor: uns magnífics 70.
El pitjor: una incessant desfilada de components.

El cantant David Byron i el guitarrista Mick Box, després d’haver coincidit en els grups Stalkers i Spice, van fundar a finals dels 60 la banda Uriah Heep, que va combinar dos dels gèneres de més impacte de l’època: el rock progressiu i el rock dur. Després d’una dècada dels 70 excel·lent, tant pel que fa a la venda d’àlbums com a l’assistència de públic als seus concerts, la formació britànica va caure en crisi amb l’arribada dels 80, període en què no cessaven els canvis de personal.

EDDY GRANT




Lloc de naixement: Plaisance (Guyana).
Gèneres: reggae.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Can’t get enough (1981) i Killer on the rampage (1982).
El millor: artista compromès.
El pitjor: a l’ombra de Bob Marley.

Nascut a l’estat de Guyana, Eddy Grant es va traslladar molt petit amb els seus pares a Londres, on es van establir definitivament. A la dècada dels 60 es va convertir en guitarrista del grup The Equals, període en què va escriure el tema “Baby come back”, que posteriorment amb un cover de Pato Banton seria un gran èxit. Més tard, Grant es va llançar en solitari i va aconseguir traçar una brillant etapa, la qual va tenir un clar compromís polític i social. The Clash va versionar la seva cançó “The police in my back”.

martes, 22 de febrero de 2011

BB KING




Lloc de naixement: Itta Bena (Estats Units).
Lloc de defunció: Las Vegas (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues i soul.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Live at the Regal (1965), Lucille (1968), Completely well (1969) i Riding with the king (2000).
El millor: mite de les sis cordes.
El pitjor: normalment allunyat de l’èxit comercial.

BB King, nascut a l’estat del sud de Mississipí, està considerat un autèntic i inqüestionable geni de la guitarra elèctrica (segons la prestigiosa revista Rolling Stone és el tercer millor músic amb l’instrument, per darrere de Jimi Hendrix i Duanne Allman) i un dels grans del blues i del rythm & blues del segle XX, sense oblidar que continua en actiu durant la centúria actual. La seva influència cap a intèrprets i grups del rythm & blues britànic de la dècada dels 60 és indubtable i al llarg de la seva carrera, en la qual han destacat l’àlbum en directe “Live at the Regal”, gravat a Chicago, o “Completely well”, ha col·laborat amb artistes com Eric Clapton, un dels seus grans seguidors, o el famós quartet irlandès U 2.

lunes, 21 de febrero de 2011

PSYCHOCANDY




Grup: The Jesus & Mary Chain.
Any: 1985.
Formació: Jim Reid, William Reid, Douglas Hart i Bobby Gillespie.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Darklands (1987).
El millor: el principal treball del noise britànic.
El pitjor: el grup no va superar mai aquest àlbum.

Malgrat que el grup The Velvet Underground va passar pràcticament desapercebut, almenys pel que fa al gran públic, durant la seva etapa vigent, en el segon lustre dels anys 60, el llegat de la banda liderada per Lou Reed i John Cale no va caure en l’oblit, entre d’altres raons per la reivindicació que en van fer formacions com Sonic Youth o The Jesus & Mary Chain 20 anys després. La banda escocesa, encapçalada pels germans Jim i William Reid, i que llavors comptava amb l’actual líder de Primal Scream, Bobby Gillespie, com a bateria, va debutar el 1985 amb l’àlbum “Psychocandy”, un treball històric aclamat com un dels millors discs dels 80 i de gran influència per al rock alternatiu de la dècada següent. L’obra, que va extreure com a singles “Just like honey”, que obre l’àlbum, “Never understand” i “You trip me up”, barrejava amb habilitat els tocs melòdics amb la distorsió i el feedback.

domingo, 20 de febrero de 2011

ALL OR NOTHING




Grup: The Small Faces.
Any: 1966.
Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: From the Beginning.
El millor: el gran èxit de la banda.
El pitjor: no restaven massa anys per a la separació.

Sense cap mena de dubte, The Who va ser el grup mod més famós, popular i venedor, però és possible que la banda més genuïna de la moda fos The Small Faces, formació liderada pel cantant, guitarrista i compositor Steve Marriott. El 1966, el quartet anglès va gravar el senzill “All or nothing”, compost pel mateix Marriott i el baixista Ronnie Lane, i es va convertir en el principal hit en la curta trajectòria de la formació i en número u a les llistes del Regne Unit. El tema, que va ser inclòs en l’àlbum “From the beggining”, editat ja el 1967, ha estat versionat per diferents grups i va formar part de la banda sonora del film “Made in Dagenham”, de Nigel Cole.

jueves, 17 de febrero de 2011

GARY MOORE




Lloc de naixement: Belfast (Irlanda del Nord).
Lloc de defunció: Estepona (Andalusia)
Gèneres: blues rock, rock dur i heavy metal.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Wild frontier (1987), After hours (1992) i Around the next dream (1994).
El millor: un dels millors guitarristes del rock.
El pitjor: poc popular als Estats Units.

Fan del mític guitarrista BB King i influenciat per altres grans de l’instrument com el primer líder de Fleetwood Mac Peter Green i Eric Clapton, tots dos excomponents dels Bluesbreakers de John Mayall, el nord-irlandès Gary Moore es va iniciar amb el grup Skid Row i més tard va formar la cèlebre banda Thin Lizzy, un dels grups pioners del hard rock. Posteriorment, Moore es van llançar en solitari i va aconseguir triomfar abastament a Irlanda, el Regne Unit i altres estats europeus, encara que no va tenir massa èxit a l’altra banda de l’Atlàntic.

miércoles, 16 de febrero de 2011

JANET JACKSON




Lloc de naixement: Gary (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop, dance pop i disco.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Janet Jackson’s rythm nation 1814 (1989) i Janet (1993).
El millor: cinc àlbums consecutius van arribar al número u.
El pitjor: a l’ombra del seu cèlebre germà Michael.

Janet Jackson és la més petita dels populars germans Jackson. Encara que va arribar a fer alguna actuació als 70 amb la seva famosa família, el triomf definitiu de la intèrpret no va arribar fins mitjan la dècada dels 80, a partir de l’àlbum “Control”. La consolidació de la cantant, que també ha exercit d’actriu televisiva i cinematogràfica, va tenir lloc durant els 90, època en què va iniciar la seva espectacular marca de situar cinc discs seguits a dalt de tot de les llistes nord-americanes.