lunes, 11 de abril de 2011

SIREN




Grup: Roxy Music.
Any: 1975.
Formació: Bryan Ferry, Phil Manzanera, Andy Mckay, Paul Thompson, John Gustafson i Eddie Jobson.
Àlbum d’estudi precedent: Country life (1974).
Àlbum d’estudi posterior: Manifesto (1979).
El millor: un dels cims del grup britànic.
El pitjor: el següent àlbum es va fer esperar.

Roxy Music, en el període en què Brian Eno en va ser integrant, va forma part del sector més intel·lectual i sofisticat del glam rock, molt allunyat del costat més frívol i extremat del corrent que va marcar el primer lustre dels anys 70 de la música popular. Una vegada Eno va abandonar la formació anglesa, per iniciar una trajectòria en solitari marcada per l’avantguarda i el risc, Bryan Ferry va prendre clarament les regnes de la banda i “Siren” és un treball realitzat al gust de l’elegant cantant del grup, més proper a barems pop. El treball, en la portada del qual hi surt la model Jerry Hall, aleshores companya sentimental de Ferry, no hi destaca de manera massa evident cap tema, però cal destacar-hi cançons com “Love is a drug”, que obre el disc, “End of the line”, “Sentimental fool”, “Both ends burning” o “Just another high”.

domingo, 10 de abril de 2011

A DAY IN THE LIFE





Grup: The Beatles.
Any: 1967.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrsion i Ringo Satarr.
Gènere: pop psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band.
El millor: una obra mestra.
El pitjor: la prohibició de la BBC.

Si em preguntessin quina és al meu parer la millor cançó de la història de la música pop - rock, tenint en compte la dificultat que comporta haver d’elegir una sola peça entre els grans temes que s’han gravat des dels any 50 fins als nostres dies, probablement em decidiria per “A day in the life”, la qual tanca l’històric àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. Ja feia algun temps que els dos líders de la mítica banda de Liverpool, John Lennon i Paul McCartney, anaven una mica per lliure, malgrat seguir signant de forma conjunta les cançons, però el tema analitzat va ser una col·laboració entre tots dos, encara que d’una forma una mica peculiar: mentre Lennon va escriure-hi el fil conductor, McCartney hi va incrustar entremig una part de característiques psicodèliques, en la qual la BBC hi va entreveure una al·lusió a les drogues i per aquest motiu va decidir prohibir-la temporalment.

jueves, 7 de abril de 2011

BAUHAUS





Lloc de fundació: Northampton (Anglaterra).
Formació: Peter Murphy (veu i guitarra), Daniel Ash (guitarra i saxofon), David J (baix) i Kevin Haskins (bateria).
Gèneres: postpunk, rock sinistre, rock gòtic, synth pop i new wave.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: The sky’s gone out (1982).
Solistes que origina: Peter Murphy.
Grups que origina: Tones of Tail i Love and Rockets.
El millor: primera banda gòtica.
El pitjor: etapes fugaces.

El quartet anglès Bauhaus, format a la localitat de Northampton, està considerat el primer grup gòtic de la història. Mitjançant una música molt freda, fosca, sinistra i lúgubre van aconseguir traçar una important etapa entre finals dels 70 i inicis dels 80, encara que la separació va arribar molt aviat. La formació, que va usar abastament els sintetitzadors, es va convertir en una banda de culte i va suposar una inqüestionable influència per a grups que van utilitzar posteriorment l’electrònica. Bauhaus ha tingut dues reagrupacions.

miércoles, 6 de abril de 2011

GOOD CHARLOTTE





Lloc de fundació: Waldorf (Estats Units).
Formació inicial: Joel Madden (veu), Benji Madden (guitarra i veu), Billy Martin (guitarra), Paul Thomas (baix) i Aaron Escolopio (bateria).
Gèneres: punk revival i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: The chronicles of life and death (2004).
El millor: línia ascendent.
El pitjor: inestabilitat en el lloc de bateria.

Els germans Joel i Benji Madden, cantant i guitarrista respectivament, van formar mitjan la dècada dels 90 del segle passat, a l’estat nord-americà de Maryland, la banda Good Charlotte, nom extret d’un llibre de Carol Beach York. El grup va ser una de les moltes formacions que, juntament amb Green Day o Offspring, va situar novament el punk rock de moda i a poc a poc es va anar fent un camí que els portaria a la fama, sobretot arrel de la gravació de l’àlbum “The chronicles of life and death”.

martes, 5 de abril de 2011

CHRIS FARLOWE





Lloc de naixement: Islington (Anglaterra).
Gèneres: skiffle, blues, rythm & blues, soul, jazz rock i rock progressiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: 14 things to think about (1966) i The arts of Chris Farlowe (1966).
Grups que origina: Thunderbirds i Colosseum.
El millor: el gran èxit de la versió d’”Out of time”.
El pitjor: una carrera amb molts canvis de registre.

El cantant anglès Chris Farlowe, un fan de Lonnie Donegan, es va iniciar en el món de la música mitjançant l’skiffle i seguidament va formar el grup Thunderbirds. Més tard, Andrew Loog Oldham, el famós mànager dels Rolling Stones, va portar la seva carrera i no és estrany que llavors Farlowe fes covers de la mítica banda britànica, portant “Out of time” al número u de les llistes del Regne Unit. Posteriorment va formar la formació de jazz rock Colosseum i es va integrar al conjunt Atomic Rooster.

lunes, 4 de abril de 2011

WISH YOU WERE HERE (CANÇÓ)





Grup: Pink Floyd.
Any: 1975.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: Wish you were here.
El millor: potser la cançó més maca de Pink Floyd.
El pitjor: que el grup no realitzés més temes similars.

Pink Floyd ha estat moltes vegades classificat com a grup complicat, sofisticat, grandiloqüent, pretensiós o intel·lectual, però curiosament de vegades ha destacat per cançons més aviat senzilles, com va demostrar en el doble àlbum “The Wall”, amb “Hey you !”, o amb un dels seus discs anteriors, “Wish you were here”, pel que fa a la peça que li dóna títol. Aquesta és potser la cançó més bella que mai hagi interpretat el grup britànic, composta pel baixista Roger Waters, ideòleg del tema, i el cantant i guitarrista David Gilmour, que va crear el famós riff acústic que caracteritza la pista. Tal com succeeix amb una altra de les peces del mateix treball, concretament “Shine on you, crazy diamond”, “Wish you were here” està dedicada al primer líder de l’emblemàtica formació de Cambridge, el problemàtic geni Syd Barrett.


domingo, 3 de abril de 2011

L’EMPORDÀ





Any: 1989.
Formació: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisisic, Joan Cardona i Josep Boix.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Sopa de Cabra.
El millor: himne del rock en català dels 90.
El pitjor: segurament no és la millor cançó del grup.

A finals dels 80, el rock interpretat en català era encara poc important, malgrat que Sau havia iniciat ja la seva trajectòria i altres grups com Duble Buble havien aconseguit algun èxit. El 1989, una formació gironina poc coneguda, amb el peculiar nom de Sopa de Cabra, va editar el seu primer disc de títol homònim, el qual comptava amb tres cançons gravades en castellà. Dels temes que confeccionaven el treball en va destacar molt aviat “L’Empordà”, que ràpidament va ser radiada amb força continuïtat a vàries emissores catalanes. La peça, que s’ha convertit en un veritable himne del pop  -rock cantat en llengua catalana i que és un recorrent bis en els concerts protagonitzats per la banda liderada per Gerard Quintana, és un autèntic clàssic, encara que penso que Sopa de Cabra compta amb cançons força més interessants.