miércoles, 20 de julio de 2011

THE DARK SIDE OF THE MOON





Grup: Pink Floyd.
Any: 1973.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Àlbum d’estudi precedent: Obscure by clouds (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Wish you were here (1975).
El millor: el gran triomf comercial del grup.
El pitjor: segons la meva opinió, és un treball inferior a “Wish you were here”.

Una vegada Syd Barrett va abandonar Pink Floyd, després del primer àlbum del grup, del qual en va ser el gran artífex, la banda britànica va iniciar una nova era que la va anar allunyant de la piscodèlia i apropant al rock progressiu. La culminació comercial va tenir lloc el 1973 amb l’edició de “The dark side of the moon”, que va obrir l’etapa més clàssica i triomfant de la formació encapçalada pel baixista Roger Waters, la qual va tenir continuïtat amb “Wish you were here”, va patir un petit descens amb “Animals” i va culminar amb l’espectacular òpera rock “The wall”, l’última gran obra del quartet. “The dark side of the moon” va arribar al número u de les llistes dels Estats Units i va romandre 16 anys al rànquing nord-americà, tot un rècord. En el disc, gravat amb les tècniques més avançades de l’època als estudis londinencs d’Abbey Road i amb la posterior estrella Alan Parsons com a enginyer, hi formen part les cançons “Money”, una de les seves peces més populars, “Us and them” o “Time”.

martes, 19 de julio de 2011

ASTRAL WEEKS





Intèrpret: Van Morrison.
Any: 1968.
Àlbum d’estudi precedent: Blowin’ your mind ! (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Moondance (1970).
El millor: profund lirisme.
El pitjor: no és un àlbum senzill d’assimilar.

Una vegada ja havia abandonat la banda de rythm & blues Them, el cantant i compositor nord-irlandès Van Morrison va iniciar la seva extensa, aclamada i extraordinària trajectòria en solitari. “Astral weeks”, el segon àlbum de l’intèrpret de Belfast, va rebre magnífics elogis de la crítica, encara que el treball no va arribar massa bé al públic i les vendes van ser més aviat pobres, fet normal si tenim en compte que l’obra és una de les més difícils i inaccessibles que ha editat mai Morrison. El disc, força poètic, líric i emocionant, barreja blues, folk (l’autor va utilitzar una guitarra acústica) i jazz, sent el cantant arropat per una formació d’aquest gènere. L’àlbum està considerat el segon millor de la història per la publicació Mojo i el 19è per la revista Rolling Stone, mentre hi destaquen temes com el de títol Homònim, “Beside you” o "Cyprus avenue", potenciades per la fenomenal veu de l’anomenat Lleó de Belfast.

lunes, 18 de julio de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS NOUS ROMÀNTICS





El glam rock va ser segurament el primer moviment musical que va donar una enorme importància a la imatge, que moltes vegades es trobava per davant de la pròpia música, mitjançant extravagants vestimentes o importants dosis de maquillatge.

Després del glam, que va tenir un paral·lelisme amb el període àlgid del rock progressiu i el hard rock, van arribar gèneres molt senzills, populars i directes, que cercaven retornar al rock primitiu, com el pub rock i el punk rock. Una vegada aquest últim estil va entrar en decadència, es va iniciar el corrent de la new wave, amb diferents branques com el postpunk, el synth pop, el revival de l’ska, amb una vital importància del segell 2 Tone, i el moviment dels nous romàntics.

En un moment en què David Bowie va viure una de les seves etapes més populars i comercials, els nous romàntics van entroncar amb moltes característiques del glam, pel que fa per exemple al tema de la imatge, que va arribar a situacions gairebé increïbles, el maquillatge, el glamur o certes actituds teatrals. El període àlgid de la moda va tenir lloc durant la primera meitat dels anys 80 i ha tingut una influència posterior inqüestionable, mentre que, a diferència d’altres gèneres coetanis, els diferents grups no van molestar el govern de la conservadora primera ministra britànica Margaret Thatcher.

Molts van ser els conjunts que es van apuntar al corrent, com van ser els casos d’ABC, Adam & the Ants, els noruecs A - Ha, Culture Club o Wham !, però sens dubte les dues bandes de més èxit en van ser els quintets Duran Duran i Spandau Ballet (foto).

domingo, 17 de julio de 2011

JOSÉ ANTONIO LABORDETA





Lloc de naixement: Saragossa (Aragó).
Lloc de defunció: Saragossa (Aragó)
Gèneres: cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: artista polifacètic.
El pitjor: els últims anys va exercir més de polític que no pas de músic.

José María Labordeta va ser un dels personatges més polifacètics de l’estat espanyol des de la dècada dels 60 fins el dia de la seva mort, l’any 2010, doncs va exercir de poeta, escriptor, músic, presentador de televisió i polític, havent estat diputat al Congrés. Musicalment parlant, la seva etapa de més fama i popularitat va tenir lloc durant el decenni dels 70, en l’època en què la dictadura franquista, la qual Labordeta va combatre amb intensitat, es trobava en els seus últims anys.

jueves, 14 de julio de 2011

SIAMESE DREAM






Grup: Smashing Pumpkins.
Any: 1993.
Formació: Billy Corgan, James Iha, D’arcy Wretzky i Jimmy Chamberlin.
Àlbum d’estudi precedent: Gish (1991).
Àlbum d’estudi posterior: Mellon collie and the infinite sadness (1995).
El millor: obra mestra del rock independent.
El pitjor: la tensió durant la gravació.

Si haguéssim d’elegir uns quants discos de l’indie rock que van canviar la història de la música alternativa i que van acostar aquesta a un públic més ampli podríem significar “Doolittle”, dels Pixies; “Nevermind”, de Nirvana; “OK computer”, de Radiohead, i “Siamese dream”, de Smashing Pumpkins. Aquest darrer àlbum va ser el segon que va editar la banda de Chicago, la qual es trobava en un període força delicat, doncs tots els seus membres tenien algun problema d’índole psicològica, fet que es va demostrar amb les moltes dificultats i l’enorme tensió que hi va haver durant els dies de gravació a l’estudi. Tanmateix, com tantes vegades ha succeït en les diferents arts, d’uns estats anímics baixos, va sorgir una gran obra. En el treball, que va tenir una bona acceptació a diferents llistes musicals, s’hi troben per exemple les peces “Cherub rock”, l’extraordinària “Today”, “Rocket” i i la magnífica i una mica simfònica “Disarm”, totes elles extretes en senzill.

miércoles, 13 de julio de 2011

OCEAN RAIN





Grup: Echo & the Bunnymen.
Any: 1984.
Formació: Ian McCulloch, Will Sergeant, Les Pattinson i Pete de Freitas.
Àlbum d’estudi precedent: Porcupine (1983).
Àlbum d’estudi posterior: Echo & the Bunnymen (1987).
El millor: el treball més popular del quartet.
El pitjor: alguns seguidors dels seus primers àlbums poden pensar que és un disc massa comercial.

Després de la convulsa era punk, van aparèixer una sèrie de grups que es van emmarcar en la new wave, que reunia diferents tendències com el rock sinistre, el rock gòtic o el postpunk, situant-se en aquesta última el quartet Echo & the Bunnymen, banda fundada a la ciutat de Liverpool i encapçalada pel cantant Ian McCulloch. Després de la realització de tres àlbums típics de l’època postpunk, com l’inicial “Crocodiles”, la formació va editar un disc força més accessible, confortable i comercial: “Ocean rain”. El treball, que està considerat el punt àlgid de popularitat de la banda anglesa, va arribar al número 4 de les llistes britàniques, curiosament dos llocs per darrere del seu antecessor i més complicat “Porcupine”, i va assolir el top 100 als Estats Units. Entre les peces de l’obra hi destaquen els singles “Silver”, “Seven seas” i la magnífica “Killing moon”:

martes, 12 de julio de 2011

PARIS 1919





Intèrpret: John Cale.
Any: 1973.
Àlbum d’estudi precedent: The academy in peril (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Fear (1974).
El millor: el gran èxit en solitari de Cale.
El pitjor: alguns seguidors no devien entendre tant de confort.

El gal·lès John Cale va ser, juntament amb Lou Reed, el líder de la llegendària banda novaiorquesa The Velvet Underground i el principal causant de la distorsió i el caos sonor que va caracteritzar el grup. Quan Cale va abandonar la formació després de l’edició del terrible “White light, white heat”, per discrepàncies amb Reed, va començar la trajectòria en solitari i la seva música va continuar per camins força similars. Tanmateix, amb la gravació de “Paris 1919”, el compositor britànic va decidir realitzar un canvi radical, més clàssic, accessible i assossegat, que va sorprendre els seus fans. Malgrat tot, l’àlbum és el més cèlebre, conegut i valorat de la carrera de Cale, que posteriorment retornaria al noise i es convertiria en un dels grans precursors del punk. En el treball analitzat cal significar “Child’s Christmas in Wales”, la qual obre el disc, l'esplèndida "The endless plain of fortune" o el tema de títol homònim.