domingo, 13 de mayo de 2012

THE WATERBOYS




Lloc de fundació: Edimburg (Escòcia).
Formació inicial: Mike Scott (veu, guitarra i piano), Nick Linden (baix i veu), Norman Rodger (baix), Ray Massey (bateria), Kevin Wilkinson (bateria), Stephen W. Tayler (teclats), Delahaye (òrgan) i Anthony Twistlethwaite (mandolina).
Altres components bàsics: Steve Wickham (violí).
Gèneres: folk rock, música celta, world music, rock i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Room to roam (1990) i Dream harder (1993).
Solistes que origina: Mike Scott.
El millor: la bona consideració de la crítica.
El pitjor: The Waterboys o Scott i cia ?

El grup The Waterboys, sempre encapçalat pel cantant, guitarrista i pianista Mike Scott, únic membre estable de la banda, va aparèixer a Londres a inicis dels 80, mitjançant músics originaris d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Durant els seus començaments, la formació va realitzar una barreja entre rock i música de tradició celta, encara que més tard el folk es va convertir en el gènere primordial. Després d’una separació, el grup va tornar com una eina molt personal d’Scott, que també manté una carrera de solista.

miércoles, 9 de mayo de 2012

GIVE A LITTLE BIT





Grup: Supertramp.
Any: 1977.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davis, Dougie Thompson, Bob C. Benberg i John Helliwell.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Even in the quietest moments.
El millor: èxit important als Estats Units.
El pitjor: èxit relatiu a la Gran Bretanya.

Els inicis del grup Supertramp no van ser gens fàcils, fins que l’edició de l’àlbum “Crime of the centrury”, l’any 1974, va convertir la banda britànica en una de les més populars del món, mitjançant la realització d’un rock progressiu per a tota classe de públics. “Even in the Quietest moments”, gravat tres anys més tard, va suposar la consolidació definitiva del quintet, sobretot gràcies a temes com "Babaji", “Fool’s overture” o “Give a little bit”. Aquesta última, composta i interpretada per Roger Hodgson, encara que Rick Davis també la va signar, és una de les cançons del grup més properes al gènere pop i va suposar un important hit als Estats Units, encara que al seu propi país la peça no va superar el número 29 del rànquing.

lunes, 7 de mayo de 2012

BABA O’RILEY





Grup: The Who.
Any: 1971.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwistle i Keith Moon.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: The Who’s next.
El millor: clàssic inqüestionable d’una de les millors bandes de la història.
El pitjor: no va ser single al Regne Unit.

Moltes poden ser considerades les etapes àlgides del mític quartet britànic The Who, com per exemple els seus orígens emmarcats en el moviment mod, amb la composició de l’himne “My generation”, o l’edició de les cèlebres òperes rock “Tommy” i “Quadrophenia”. No obstant, entremig d’aquestes dues darreres obres, el grup va gravar l’excel•lent àlbum “The Who’s next”, potser el millor disc realitzat mai per la llegendària formació i sens dubte un dels altres grans períodes del conjunt anglès. “Baba O’Riley” és la cançó que obre el treball, la qual reuneix varis gèneres, com un blues rock endurit, llavors de plena moda, l’electrònica, amb una introducció mitjançant sintetitzador, o el folk, amb la inclusió d’un solo de violí.

domingo, 6 de mayo de 2012

THERE IS A LIGHT THAT NEVER GOES OUT





Grup: The Smiths.
Any: 1986.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: The queen is dead.
El millor: potser la cançó més popular d’un excel•lent àlbum.
El pitjor: particularment, prefereixo “I know it’s over” i “Bigmouth strikes again”.

The Smiths van ser els grans protagonistes del retorn a la primera plana musical del rock elèctric, després d’una època dominada pels sintetitzadors i altres tecnologies punta, i molt probablement la banda indie més important i cèlebre de la dècada dels 80, amb una enorme influència posterior. El seu tercer àlbum, “The queen is dead”, gravat el 1986, va suposar el seu moment àlgid i, sense exagerar, es tracta potser del millor disc del decenni. “There is a light that never goes out”, com era habitual composta pel cantant Morrissey, pel que fa a la lletra, i el guitarrista Johnny Marr, quant a la música, va ser una de les peces cabdals del treball, encara que no es va editar com a single fins el 1992, quan el grup feia temps que ho havia deixat estar.

viernes, 4 de mayo de 2012

MORRISON HOTEL





Grup: The Doors.
Any: 1970.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzareck, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi precedent: The soft parade (1969).
Àlbum d’estudi posterior: L. A. Woman (1971).
El millor: retorn als orígens.
El pitjor: sense èxits en singles.

El quartet californià The Doors, encapçalat pel seu carismàtic cantant Jim Morrison, va debutar l’any 1967 amb un àlbum de títol homònim que va rebre una gran aclamació de la crítica i que avui està considerat un dels grans clàssics de la història de la música rock. No obstant, el grup de Los Angeles va tenir posteriorment una línia força irregular i va deixar de banda els seus orígens blues i de rock endurit del seu primer treball, arribant aquest fet a la seva màxima evidència amb l’experimental obra “The soft parade”. Amb el seu següent àlbum, “Morrison hotel”, conegut també com a “Hard rock café”, la formació va tornar a les seves arrels, tendència que continuaria amb “L. A. Woman”, el darrer treball realitzat amb Morrison en vida. En el disc analitzat hi destaquen els dos temes que l’obren: “Roadhouse blues” i “Waiting fort he sun”.

jueves, 3 de mayo de 2012

YANKEE HOTEL FOXTROT





Grup: Wilco.
Any: 2002.
Formació: Jeff Tweddy, Jay Bennett, Leroy Bach, John Stirratt i Glenn Kotche.
Àlbum d’estudi precedent: Memaid avenue, volume II (2000).
Àlbum d’estudi posterior: A ghost is born (2004).
El millor: Wilco es col•loca entre la grans bandes alternatives.
El pitjor: els problemes per editar l’àlbum.

El grup de Chicago Wilco es va iniciar com una banda normal de folk i country, però amb l’edició del treball “Yankee hotel foxtrot”, la formació encapçalada pel cantant i guitarrista Jeff Tweeddy es va convertir en un dels conjunts més admirats de l’escena indie nord-americana. Poc feia presagiar que l’obra es convertiria en el primer gran èxit de Wilco, doncs, d’una banda, el guitarrista Jay Bennett va començar a tenir problemes amb el grup i va deixar-ho estar, mentre, d’altra banda, la discogràfica es va negar a editar el disc. Va ser llavors quan la formació va decidir situar l’àlbum, de característiques experimentals, de forma gratuïta a la seva pàgina web i posar-lo a la venda un any més tard. El disc, que compta amb cançons com “Jesus, etc.”, segurament el tema més accessible, “Ashes of the american flags”, amb connotacions dels atemptats de l’11 de setembre de 2011, i “Reservations”, va rebre una gran aclamació de la crítica.

miércoles, 2 de mayo de 2012

LIVE / DEAD





Grup: The Grateful Dead.
Any: 1969.
Formació: Jerry García, Bob Weir, Phil Lesh, Mickey Hart, Bill Kreutzman i Tom Constanten.
Àlbum d’estudi precedent: Aoxomoxoa (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Workingsman’s dead (1970).
El millor: la bona i lògica aposta per gravar un àlbum en viu.
El pitjor: no apte per a oients que volen alguna cosa senzilla i immediata.

El grup hippy i psicodèlic The Grateful Dead, establert a San Francisco, la ciutat on va irrompre la contra-cultura del flower power, va tenir un enorme èxit pel que fa als seus concerts en directe, on les improvisacions instrumentals eren contínues i feien les delícies de la seva legió de fans. Tanmateix, la banda encapçalada pel cantant i guitarrista Jerry García no podia reflectir aquella intensa atmosfera dels seus espectacles en viu en els seus primers àlbums d’estudi, que no van comptar amb brillants crítiques de la premsa especialitzada. Potser per aquest motiu, els Dead van decidir gravar el seu quart disc en viu, el qual es va dividir en dues parts. En el treball, un dels més valorats de la formació californiana, hi destaquen l’himne “Dark star”, de més de 20 minuts de durada i que ocupa una sola cara de l’obra, "Saint Stephen" i “Turn on your love light”, la qual supera els 10 minuts.