domingo, 14 de octubre de 2012

THE XX




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Romey Madley Croft (veu i guitarra), Oliver Sim (veu i baix), Baria Qureshi (guitarra i teclats) i Jamie Smith (mescles i producció).
Dècada principal: 10.
Gèneres: electrònica i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Coexist (2012).
Altres àlbums d’estudi: XX (2009) i I see you (2017).
El millor: una de les sensacions de l’indie rock dels darrers anys.
El pitjor: molt fred.

The XX va ser un quartet fundat a Londres durant el segon lustre de la primera dècada dels segle XXI, el qual es va tornar en trio arran de la marxa de Baria Qureshi després del primer àlbum de títol homònim, el qual va rebre l’aclamació de la crítica, per exemple d’NME, i la notable acceptació del públic. El grup, caracteritzat per un tipus de música densa, freda i còsmica, va obtenir el Mercury Prize el 2009 i ha arribat al cim de les llistes britàniques amb “Coexist”, el seu segon treball.

jueves, 11 de octubre de 2012

ROCK THE CASBAH




Grup: The Clash.
Any: 1982.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk.
Àlbum d’estudi: Combat rock.
El millor: The Clash triomfa a Amèrica.
El pitjor: era ja una època decadent per al grup.

Quan el quartet britànic The Clash va gravar l’any 1982 el treball “Combat rock”, el grup havia deixat clarament enrere la seva millor etapa, presidida pel majestuós “London Calling”, doble àlbum gravat el 1979, mentre les diferències entre els dos líders de la banda, Joe Strummer i Mick Jones, eren ja molt evidents. No obstant, amb el tercer single extret de “Combat rock”, “Rock the casbah”, la formació anglesa va triomfar als Estats Units, on fins aleshores no era més que un grup de culte i força minoritari. El tema, ambientat en el Mitjà Orient, concretament a l’Iran, va ser també una de les cançons més rítmiques i fins i tot discotequeres de The Clash, que deixaria d’existir poc més tard.

martes, 9 de octubre de 2012

EVERY BREATH YOU TAKE




Grup: The Police.
Any: 1983.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Synchronicity.
El millor: el trio anglès arriba al cim de la seva popularitat.
El pitjor: penso que no és, ni molt menys, la seva millor cançó.

El 1983, The Police va editar “Synchronicity”, el seu últim àlbum d’estudi, que va resultar ser també el més popular. En el treball eren evidents les característiques que havia assolit el trio, força més sofisticades, pulcres i elegants, les quals marcarien clarament la carrera en solitari del seu líder Sting. “Every breath you take” va ser el primer senzill de l’obra i aviat es va convertir en la peça de més èxit i popularitat del conjunt britànic, per damunt de hits anteriors com “Roxanne”, “Message in a bottle”, “Don’t stand so close to me” o “Every little thing she does is magic”. La cançó va arribar al número u a les dues bandes de l’Atlàntic i, pel que fa als Estats Units, va romandre vuit setmanes al capdamunt de les llistes de Billboard.

lunes, 8 de octubre de 2012

ANGIE




Grup: The Rolling Stones.
Any: 1973.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Goats head soup.
El millor: una de les peces més famoses i populars dels Stones.
El pitjor: el grup britànic es trobava en una de les seves fases més irregulars.

Quan els Rolling Stones van editar l'àlbum "Goats head soup", van iniciar una època força irregular i bastant decadent que la llegendària banda britànica només ha abandonat, de forma clara, amb "Some girls" i, en menor mesura, amb "Tattoo you". Del primer d'aquests treballs es va extreure com a senzill la balada "Angie", que com era habitual va ser composta pel cantant Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard. Encara que la cançó no està considerada, almenys per la crítica, un dels grans clàssics dels Stones, el tema es va convertir aviat en un dels més populars en la trajectòria del llavors quintet. Hi ha força dubtes de la destinatària de la peça, però es parla de la primera esposa de David Bowie, que es tracta de la hipòtesi més clara, de l'actriu Angie Dickinson o d'Anita Pallenberg, exnòvia de Richard.

jueves, 4 de octubre de 2012

THE WHO’S NEXT




Grup: The Who.
Any: 1971.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: Tommy (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Quadrophenia (1973).
El millor: potser el millor treball de la mítica banda britànica.
El pitjor: fruit d’una òpera rock frustrada.

Després de l’edició de “Tommy”, Pete Townshend es va concentrar per confeccionar una altra òpera rock, de nom “Lifehouse”, però el guitarrista i compositor de la banda no se’n va sortir i algunes de les peces que havia gravat van acabar formant l’àlbum “The Who’s next”, que va tenir una gran aclamació per part de la crítica i una excel•lent acceptació del públic. El treball va suposar un acte de maduresa del llegendari quartet britànic, que ja havia deixat enrere actes salvatges com la destrucció dels seus instruments o l’era mod, encara que dos anys més tard gravaria “Quadrophenia”, una òpera rock sobre el moviment. En l’obra hi destaquen quatre de les millors composicions mai realitzades per Townshend: l’extraordinària “Baba O’Riley”, la reivindicativa “Won’t get fouled again”, la balada “The song is over” i la bella “Behind blue eyes”.

martes, 2 de octubre de 2012

SCREAMADELICA




Grup: Primal Sream.
Any: 1991.
Formació: Bobby Gillespie, Andrew Innes, Robert Young, Henry Olsen, Phillip Tomanov i Martin Duffy.
Àlbum d’estudi precedent: Primal Scream (1989).
Àlbum d’estudi posterior: Give out but don’t give up (1994).
El millor: Primal Scream es va convertir en una de les principals bandes alternatives.
el pitjor: continua sent la seva gran obra.

Bobby Gillespie va ser el bateria de la llegendària banda noise The Jesus & Mary Chain, per més tard, una vegada va decidir abandonar la formació liderada pels germans Reid, fundar a Glasgow el grup Primal Scream, que va gravar dos àlbums de rock més o menys clàssic, sense assolir un gran èxit. El seu tercer disc, “Screamadelica”, va suposar el gran triomf del conjunt escocès, que es va situar en primera línia de l’indie mundial. El treball, on hi sobresurten la psicodèlia, l’electrònica i té importants pinzellades d’acid – house, aleshores de moda, va aconseguir arribar al top 10 del rànquing britànic, fonamentalment gràcies a temes com “Movin’ on up”, de clar aire hippy, “Higuer than the sun”, “Come together”, “Loaded”, peça amb caràcter d’himne, o la més suau i tendra “Damaged”.

domingo, 30 de septiembre de 2012

THE MAN WHO




Grup: Travis.
Any: 1999.
Formació: Francis Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi precedent: Good feeling (1997).
Àlbum d’estudi posterior: The invisible band (2001).
El millor: elegit per la crítica millor àlbum de l’any.
El pitjor: no va suposar un gran èxit comercial.

El quartet escocès Travis va iniciar el seu camí mitjançant paràmetres semblants a la moda del brit pop, com ho va demostrar el seu primer àlbum, “Good feeling”. No obstant, el grup de Glasgow va decidir realitzar un canvi de rumb i aquest fet es va poder comprovar clarament en el seu segon treball, “The man who”, una esplèndida obra, molt més tranquil•la, pausada i acústica que el seu primer disc. L’àlbum, molt ben rebut per la crítica especialitzada, no va ser un important èxit a nivell comercial, malgrat que va assolir, encara que de forma fugaç, el top 10 de les llistes britàniques i va extreure cinc singles: “Write to reach you”, “Driftwood”, “Turn”, “Coming around” i la bella “Why does it always rain on me ?”, el seu tema més popular.