lunes, 17 de diciembre de 2012

ANOUSHKA SHANKAR




Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: world music.
Principal àlbum: Live at Carengie Hall (2001).
El millor: nena prodigi.
El pitjor: moltes vegades a l’ombra del seu il•lustre pare.

Anoushka Shankar és filla del recentment desaparegut Ravi Shanlar, mestre del sitar i propagador del seu instrument per occident, en especial en la persona del beatle George Harrison, i germana de la cantant nord-americana Norah Jones. Va aprendre les tècniques del sitar, sota la direcció del seu progenitor, sent només una nena i va començar a realitzar gires amb Ravi encara en edat adolescent. Amb 17 anys es va llançar en solitari i des de llavors ha tocat en els principals escenaris del món.

domingo, 16 de diciembre de 2012

LAURA PAUSINI




Lloc de naixement: Faenza (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Principal àlbum: Io canto (2006).
El millor: triomfar al món sencer sense utilitzar l’anglès.
El pitjor: bàsicament un producte per a adolescents.

La cantant i compositora italiana Laura Pausini va arribar a l’èxit gràcies a una victòria al festival de Sanremo, com tants altres intèrprets del seu país. Posteriorment, va aconseguir vendre un munt de discs a tot el món, es va convertir en una icona dels adolescents i va obtenir varis premis Grammy, pel que fa a la versió llatina. Pausini ha usat, a més de la llengua italiana, l’espanyola, amb la qual ha gravat tots els seus temes, la francesa i la portuguesa.

jueves, 13 de diciembre de 2012

DR. JOHN




Lloc de naixement: Nova Orleans (Estats Units).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: blues, blues rock, rock i jazz rock.
Principal àlbum: Gris – gris (1968).
El millor: una llarga carrera.
El pitjor: li va acostar molt arribar.

La trajectòria musical del nord-americà Malcolm John Rebennack, conegut artísticament com a Dr. John, originada en els ambients blues de Nova Orleans, es va iniciar a finals de la llunyana dècada dels 50, però el compositor no va aconseguir certa celebritat fins els últims anys 60 i un important èxit fins arribat el decenni dels 70, quan va aconseguir per primer cop el triomf a nivell comercial. L’autor ha utilitzat també altres estils com el rock o el jazz, gens estrany aquest últim si es tracta d’un músic originari de l’estat de Louisiana.

lunes, 10 de diciembre de 2012

RICKY NELSON

















Lloc de naixement: Teaneck (1940).
Lloc de defunció: De Kalb (1985).
Dècades: 50, 60, 70 i 80.
Gèneres: rock’n roll, pop, folk rock i country rock.
Principals àlbums: Ricky (1957), Ricky Nelson (1958) i Ricky sings again (1959).
El millor: saber continuar endavant després de la gran era del rock’n roll.
El pitjor: durant els seus inicis, a l’ombra d’altres intèrprets.

Ídol del rock’n roll de la dècada dels 50, va estar, però, durant aquella època a l’ombra d’altres cantants com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, si bé va portar el seu àlbum de debut, “Ricky”, fins el número u a les llistes de Billboard. Una vegada finalitzada l’era daurada del rockabilly, i arribada la invasió britànica als Estats Units, amb The Beatles al capdavant, Nelson va continuar a l’elit, encara que es va apropar als gèneres folk i country. 

domingo, 9 de diciembre de 2012

BELL XI




Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació inicial: Paul Noonan (veu, guitarra i bateria), Brian Crosby (guitarra i teclats) i Dominic Philips (baix).
Altres components bàsics: David Geraghty (guitarra i piano).
Dècada principal: 00.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Chop chop (2013).
Altres àlbums d’estudi: Neither am i (2000), Music in mouth (2003), Flock (2005), Blue lights on the runway (2009), Bloodless coup (2011) i Arms (2016).
El millor: una progressió lenta però segura.
El pitjor: manca donar el cop definitiu en el mercat nord-americà.

A finals de la dècada dels 90, es va formar la banda Bell XI a la localitat irlandesa de County Kildale. Una vegada establert a Dublín, el grup va començar a triomfar al seu país natal, a la Gran Bretanya, Europa continental i, encara que no hi tenen categoria de mainstream, també als Estats Units. Amb el pas dels anys, mitjançant un tipus de música emocional i amb sentiment, la formació ha aconseguit fer-se amb un dels llocs capdavanters en diferents festivals.

martes, 4 de diciembre de 2012

ROXANNE




Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae pop.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: la segona edició del senzill.
El pitjor: l’absurda prohibició a la ràdio.

A finals dels 70, quan el punk rock ja declinava i la new wave emergia per l’horitzó, va fer acte d’aparició el trio The Police, que va tenir l’habilitat de fusionar el gènere pop amb el ritme jamaicà del reggae. Amb aquest estil va ser enregistrat “Roxanne”, el primer single del grup, una cançó composta per Sting que parlava d’un noi que s’enamorava d’una prostituta, a la qual volia  treure d’aquest món, fet que fa realment absurda i sorprenent la seva transitòria prohibició en alguna cadena radiofònica. En una primera edició, el disc va ser un autèntic fracàs, però posteriorment el tema es va reeditar, a més de ser inclòs a “Outlandos d’amour”, el primer àlbum de la formació, i va suposar un important hit al Regne Unit i un èxit acceptable a Amèrica.

lunes, 3 de diciembre de 2012

THE TIMES THEY ARE A CHANGIN (CANÇÓ)




Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1964.
Gènere: Folk.
Àlbum d’estudi: The times they are a changin.
El millor: himne generacional.
El pitjor: Dylan estava molt a prop de passar pàgina.

“The times they are a changin”, himne generacional i un dels temes estel•lars en la prolongada i magnífica trajectòria de Bob Dylan, és un resum de la música realitzada pel trobador nord-americà durant els seus inicis, és a dir, amb característiques purament folk, acústiques i de protesta, en la mateixa línia de “Blowin’ in the wind”, un altre gran clàssic del cantautor de Minnesota, gravat una mica abans. La cançó, que forma part de l’històric àlbum d’idèntic títol, reclama, d’una banda, a pares i mares, i d’altra banda, als poderosos, que entenguin els seus fills i filles i als més necessitats, recordant que els temps estan canviant. Malgrat tot, Dylan abandonaria molt aviat la protest song i la seva música prendria camins diferents.