jueves, 10 de enero de 2013

(SITTING ON) THE DOCK OF THE BAY




Intèrpret: Otis Redding.
Any: 1968.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: The dock of the bay.
El millor: un dels grans clàssics de la música negra.
El pitjor: que Redding no pogués observar l’èxit.

Otis Redding, un fervent admirador del malaguanyat Sam Cooke, es va convertir, juntament amb altres intèrprets com Aretha Franklin, James Brown, Wilson Pickett o Marvin Gaye, en el gran protagonista de l’era daurada de la música soul, mentre va obrir la música negra cap al públic blanc, essencialment gràcies a una versió del tema dels Rolling Stones “(I can’t get no) satisfaction” o a la seva actuació al festival hippy de Monterey, organitzat el 1967. Aquest any va gravar el clàssic “(Sitting on) the dock of the bay”, cançó composta amb el guitarrista Steve Cropper, però poc més tard va trobar la mort en un accident aeri. El 1968 es va editar el single de forma pòstuma, el qual va arribar a dalt de tot de les llistes de rythm & blues.

miércoles, 9 de enero de 2013

HAPPINESS IS A WARM GUN




Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: The Beatles (the white album).
El millor: una de les joies de Lennon.
El pitjor: no és un dels grans clàssics de la mítica banda.

El 1968, el quartet de Liverpool va editar el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc. En el treball, el qual la crítica ha reivindicat al llarg dels temps com una de les obres mestres dels Fab Four, hi destaquen peces com la rockera “Back in the USSR”, la comercial “Ob-la-di ob-la-da”, la dolça “Julia”, la irònica “Sexy sadie” o la bella “While my guitar gently weeps”. Tanmateix, juntament amb aquesta última, la meva cançó preferida del disc és “Hapiness is a warm gun”. El tema el van signar John Lennon i Paul McCartney, però es tracta d’una peça molt personal del primer d’ells, sobretot si tenim en compte el seu aire psicodèlic i també la lletra surrealista que conté. Es tracta igualment d’una de les cançons beatle més apreciades pels sectors indies.

martes, 8 de enero de 2013

(YOU MAKE ME FEEL) A NATURAL WOMAN




Intèrpret: Aretha Franklin.
Any: 1968.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: Lady soul.
El millor: una cançó no és la mateixa amb o sense la veu de Franklin.
El pitjor: que Carole King, la seva autora, no la interpretés fins tres anys més tard.

Carole King, aleshores acompanyada pel seu inseparable Gerry Goffin, va composar un munt de cançons des de finals dels 50 fins a començaments dels 70, dirigides a altres intèrprets, com per exemple el grup femení The Shirelles o la gran cantant nord-americana Aretha Franklin. Aquesta última, durant la seva època daurada, quan era considerada la reina del gènere soul, va adaptar la peça de King i Goffin “(You make me feel) a natural woman”, un tema molt emotiu que la veu de l’artista de Chicago li va afegir un plus de qualitat, convertint-la en un dels seus grans clàssics. King, una vegada ja havia aconseguit també l’èxit com a intèrpret, la va gravar tres anys després en el seu cèlebre àlbum “Tapestry”.

jueves, 27 de diciembre de 2012

TRUE (ÀLBUM)




Grup: Spandau Ballet.
Any: 1983.     
Formació: Gary Kemp, Martin Kemp, Tony Hadley, John Keeble i Steve Norman.
Àlbum d’estudi anterior: Diamond (1982).
Àlbum d’estudi posterior: Parade (1984).
El millor: el gran triomf del quintet anglès.
El pitjor: molta sofisticació, pulcritud i elegància.

La banda britànica Spandau Ballet va ser, juntament amb el també quintet Duran Duran, el grup capdavanter del moviment conegut com a nous romàntics. Després de dos àlbums inicials pertanyents al corrent, la formació va evolucionar cap un tipus de pop clarament influenciat pel el soul de la Motown, mitjançant una música molt sofisticada i elegant, al mateix temps que els components del conjunt anaven amb vestits i corbata. “True” va ser el clar exemple d’aquella època i el treball va suposar l’èxit més espectacular de la seva trajectòria, doncs va romandre quatre setmanes en el número u de les llistes del Regne Unit i es va vendre força bé a l’altra banda de l’Atlàntic. La cançó de títol homònim, també número u a la gran Bretanya, “Gold” o “Comunication” van ser alguns dels temes destacats.

miércoles, 26 de diciembre de 2012

DIESEL AND DUST





Grup: Midnight Oil.
Any: 1987.     
Formació: Peter Garrett, Jim Moginie, Martin Rotsey, Peter Gifford i Robert Hirst.
Àlbum d’estudi anterior: Red sails in the sunset (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Blue sky mining (1990).
El millor: “Beds are burning”.
El pitjor: potser va ser l’únic cop que el grup va aconseguir un gran ressò fora d’Austràlia.

La banda australiana Midnight Oil, caracteritzada per un tipus de rock força endurit amb lletres directes i força polititzades, va ser un grup que, durant un important període de temps, va triomfar de forma notòria només al seu país, mentre el seu èxit tant a Europa com als Estats Units era més aviat discret. Tanmateix, això va canviar amb l’àlbum “Diesel and dust”, una obra potser més accessible que les anteriors facturades pel conjunt liderat pel cantant Peter Garrett. El treball, que tracta la defensa dels habitants aborígens i del medi ambient, va ser número u a Austràlia i un important èxit a Amèrica, mentre que el disc conté l’extraordinari tema “Beds are runnning”, el més conegut de la seva carrera. “Diesel and dust” compta també amb cançons com “Put down this weapon”, “The heart dead” o la vibrant “Sometimes”.

lunes, 24 de diciembre de 2012

YOUNGER THAN YESTERDAY






Grup: The Byrds.
Any: 1967.     
Formació: Jim McGuinn, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi anterior: Fifth dimension (1966).
Àlbum d’estudi posterior: The notorious byrd brothers (1968).
El millor: el cover de “My back pages”.
El pitjor: no m’agrada “So you want to be a rock’n roll star ?”.

“Younger than yesterday” va ser el quart àlbum d’estudi de la banda nord-americana The Byrds, el millor de la seva trajectòria segons alguns crítics, una de les mostres de la seva maduresa i la reafirmació psicodèlica, iniciada en el treball anterior, “Fifth dimesion”, on hi formava part la cèlebre “Eight miles high”. Quan es va editar el disc, Gene Clark havia ja abandonat el grup, mentre el baixista Chris Hillman es va unir als guitarristes Jim McGuinn i David Crosby, que estava molt a prop de deixar la formació i unir-se a Stephen Stills i Graham Nash, en les tasques de composició, fet que va motivar l’augment de temes country, situació que s’incrementaria més tard amb l’arribada de Gram Parsons i la gravació de “Sweetheart of the rodeo”. En l’obra analitzada hi destaquen la irònica i popular “So you want to be a rock’n roll star ?”, tema que particularment no m’agrada; “Have you seen her face”, escrita per Hillman; la psicodèlica “Thoughts and words” i la bella “My back pages”, una versió del seu gran ídol Bob Dylan.

martes, 18 de diciembre de 2012

lA IAIA




Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Ernest Crusat (veu i guitarra), Jordi Torrents (baix) i Jordi Casadesús (bateria).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i folk pop.
Principal àlbum d’estudi: Les ratlles del banyador (2010).
El millor: premis com a trampolí.
El pitjor: l’èxit s’ha de confirmar.

El trio de folk pop català La Iaia, format a Vic, va aconseguir fer-se un nom gràcies als triomfs en un festival osonenc i en un concurs de maquetes, fets que els hi va permetre editar el seu primer àlbum i convertir-se en la banda revelació de Catalunya. Durant el 2012, el grup encapçalat per Ernest Crusat, que practica un tipus de música semblant al d’altres formacions catalanes com Manel o Els Amics de les Arts, ha tingut el privilegi d’actuar al BAM de Barcelona i a la ciutat de Londres.