ADVENTURE

Grup: Television.
Any: 1978.
Formació: Tom Verlaine, Richard Lloyd, Fred Smith i Billy Ficca.
Àlbum d’estudi anterior: Marquee moon (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Television (1992).
El millor: el seu èxit al Regne Unit.
El pitjor: les comparacions amb “Marquee moon”.

Television va ser la primera banda d’actitud punk en actuar al cèlebre local CBGB, fins el punt de canviar la tendència musical de la sala neoyorquina, per debutar seguidament amb l’excel•lent àlbum “Marquee moon”, un dels millors treballs de la història de la música popular. “Adventure”, el segon disc del quartet liderat per Tom Verlaine, estaria considerada, en condicions normals, una gran obra, però les comparacions amb el seu predecessor surten gairebé totes perdent. El disc, que va passar bastant desapercebut als Estats Units, però que va assolir el top 10 a la Gran Bretanya, és un treball més tranquil i pulcre que “Marquee moon”, encara que els característics duels de guitarra entre Verlaine i Richard Lloyd es fan també notar de forma espectacular. Entre les seves cançons hi destaquen “Glory”, “Foxhole” i la millor de totes elles: “Ain’t that nothin’”. Després de la gravació d’”Adventure”, es va obrir un llarguíssim parèntesi, doncs la formació no editaria el seu pròxim àlbum fins l’any 1992.

THE SOFT BULLETIN

Grup: The Flaming Lips.
Any: 1999.
Formació: Wayne Coyne, Steven Drozd i Michael Ivins.
Àlbum d’estudi anterior: Zaireeka (1997).
Àlbum d’estudi posterior: Yoshimi battles the pink robots (2002).
El millor: l’aclamació de la crítica.
El pitjor: alguns poden pensar que és un treball més acomodat que els anteriors.

Quan The Flaming Lips va gravar “The soft bulletin”, la trajectòria del grup era ja extensa, profunda i prolífica, però fins llavors la seva carrera havia transcorregut per un petit sector alternatiu, molt allunyat de l’àmbit comercial. Amb el treball analitzat, el grup nord-americà va realitzar cançons força més accessibles, melòdiques i properes que en els seus àlbums anteriors, marcats per una desmesurada experimentació, fet ben constatat en l’obra anterior, “Zaireeka”, on la banda es va atrevir amb una caixa de quatre discs. “The soft bulletin”, un àlbum espiritual, tendre i melancòlic, molt aclamat per la crítica, va ser l’inici d’una nova etapa de la formació liderada per Wayne Coyne, la qual va tenir continuïtat amb “Yoshimi battles the pink robots”. Algunes de les peces més significatives del disc són “Buggin’”, “The Gnash” i, molt especialment, “Race for the prize” i “Waitin’ for a superman”.

EMOTIONAL RESCUE (ÀLBUM)

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1980.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi anterior: Some girls (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Tattoo you (1981).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: s’iniciava la decadència.

Després de l’edició de l’aclamat àlbum “Exile on Main Street.”, gravat el 1972, The Rolling Stones va entrar en una època molt irregular, de la qual en va fugir el 1978 amb el disc “Some girls”. Tanmateix, amb el següent treball, “Emotional rescue”, que va sortir a la venda el 1980, la llegendària banda anglesa va rebre de nou crítiques no massa positives. L’àlbum seguia les influències que es trobaven en el seu predecessor, i fins i tot s’hi van incloure cançons rebutjades, per la qual cosa no es tractava precisament d’una obra molt original. Després de la seva edició, els Stones van ressorgir amb “Tattoo you”, el 1981, però molt aviat el grup britànic va reubicar-se en un període decadent, aquest cop profund, continuat i sembla que ja irreversible. En el treball analitzat cal significar temes com el que dóna títol a l’obra, “Send it to me”, “Let me go” o “She’s so cold”.

TURN ON THE BRIGHT LIGHTS

Grup: Interpol.
Any: 2002.
Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos D i Samuel Fogarino.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Antics (2004).
El millor: un dels millors àlbums indies del segle XXI.
El pitjor: les llistes.

El quartet Interpol, liderat pel cantant i guitarrista Paul Banks, ha estat, després d’haver gravat quatre àlbums d’estudi, una de les bandes alternatives més importants del que portem de segle XXI. El debut del grup nord-americà va ser “Turn on the bright lights”, un disc aclamat per la crítica, ja objecte de culte en el món de la música independent i amb característiques del postpunk que es realitzava a Manchester a inicis de la dècada dels 80 del segle XX, fins el punt que alguns especialistes comparen el treball amb els àlbums de Joy Division. Malgrat tot, l'òpera prima d’Interpol no va suposar un gran èxit al marge del corrent alternatiu, encara que el disc va tenir una revifalla quan es va reeditar durant el 10è aniversari de la gravació. Els quatre singles del treball, “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA” i “Say hello to the angels”, a més d’”Obstacle II” o “Stella is a diver and she was always down”, destaquen en un disc en què la guitarra solista de Daniel Kessler hi té un gran protagonisme.

NEW YORK

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1989.
Àlbum d’estudi anterior: Mistrial (1986).
Àlbum d’estudi posterior: Magic and loss (1992).
El millor: el ressorgiment del compositor neoyorquí.
El pitjor: una època molt irregular.

La carrera en solitari de Lou Reed, una vegada havia abandonat The Velvet Underground (VU), va començar bastant bé amb l’edició d’àlbums històrics com el glam “Transformer”, produït per David Bowie, o el controvertit i pessimista “Berlin”. No obstant, posteriorment el cantautor de Brooklyn va entrar en una època força irregular de la qual no en va sortit fins el 1989, quan va editar “New York”, encara que es podria dir que aquest treball va ser un efímer triomf de Reed, doncs de seguida va tornar a caure en una etapa inestable. A diferència d’allò que normalment ha succeït en la trajectòria del compositor neoyorquí, l’obra va ser bastant radiada, sobretot pel que fa al tema “Dirty Blvd.”, i va tenir un cert èxit comercial, mentre la crítica el va deixar com un dels millors àlbums de l’autor. En el treball, on l’intèrpret va retornar als seus orígens i es va retrobar amb Maureen Tucker, bateria de VU, hi tenen lloc aspectes com la SIDA, llavors de plena actualitat, els sense sostre, el mal tracte infantil i algun cop fins i tot l’humor. “Romeo had Juliette” i “Beginning of a great adventure” són altres cançons a tenir en compte.

LA WOMAN (ÀLBUM)

Grup: The Doors.
Any: 1971.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi anterior: Morrison hotel (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Other voices (1971).
El millor: es confirma la revifalla.
El pitjor: l’últim disc amb Morrison.

El quartet The Doors va debutar el 1967 amb un àlbum de títol homònim que va ser un gran èxit de crítica i de vendes. L’estil amb el qual es va gravar el disc, caracteritzat per la utilització d’un blues rock endurit, va donar pas a un gènere més suau en els següents treballs de la llegendària banda californiana, que podríem dir va tornar a les seves arrels amb “Morrison hotel”, editat el 1970. Un any més tard, la formació liderada pel cantant, compositor i poeta Jim Morrison va continuar amb la mateixa tendència amb “LA woman”, àlbum que de nou va comptar amb el total beneplàcit de la premsa especialitzada. Aleshores, Morrison es trobava ja en un estat de salut molt delicat i fins i tot va ser incapaç de concloure una actuació realitzada a Nova Orleans, una vegada va perdre el coneixement a l’escenari. Pocs mesos després de l’edició de l’obra analitzada, l’intèrpret va perdre la vida a París, ciutat on es troba enterrat. Malgrat la pèrdua del vocalista, The Doors va intentar continuar sense la seva presència, però evidentment res va tornar a ser el mateix. En el disc hi destaquen “Love her madly” i dos dels grans clàssics de la banda: el tema que dóna títol al treball i l’èpica “Riders of the storm”.

EL CAMINO

Grup: The Black Keys.
Any: 2011
Formació: Dan Auerbach i Patrick Carney.
Àlbum d’estudi anterior: Brothers (2010).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: la consolidació del duo.
El pitjor: pas comercial.

La trajectòria del duo nord-americà The Black Keys va romandre força anys en un segon pla, en el marc lògic d’una banda alternativa i allunyat dels principals circuits comercials. No obstant, a poc a poc, el grup va anar augmentant la seva audiència i incrementant l’aforament dels locals on es portaven a terme les seves actuacions, fet que es va fer molt evident arran de l’edició de “Brothers”, disc molt marcat per la música soul. El següent àlbum de la formació, el seu setè treball d’estudi, “El camino”, gravat a la localitat de Nashville, va suposar la continuació quant a estil i la consolidació triomfant del duo, que va proporcionar-li un esglaó més en el seu progrés comercial, fins el punt de convertir-se en una stadium band de gran èxit en països com els Estats Units, Austràlia o Canadà. L’obra, que ha guanyat el premi Grammy, destaca per cançons com “Lonely boy”, primer single del disc, “Gold on the ceiling”, “Little black submarines” o “Stop stop”.