TONIGHT’S THE NIGHT

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1975.
Àlbum d’estudi anterior: On the beach (1974).
Àlbum d’estudi posterior: Zuma (1975).
El millor: un dels treballs més aclamats de Young.
El pitjor: el període pel qual estava passant el compositor.

L’any 1975, en què va sortir a la venda l’àlbum “Tonight’s the night”, Neil Young era ja un artista plenament consolidat, gràcies a treballs com “Everybody knows this is nowhere”, “After the gold rush” i molt especialment el triomfant “Harvest”, així com també per les seves col•laboracions amb el supergrup que integrava amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. L’obra analitzada pertany a una època crítica, pessimista i de certa forma depressiva del cantautor canadenc, doncs en aquell període havia observat la mort dels seus íntims amics Bruce Berry i Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, tots dos arran de sobredosis. Per tant, “Tonight’s the night” és un disc trist, melancòlic i desesperançat. Les peces més representatives són la de títol homònim, “World on a string”, “Roll another number (for the road)”, “Alburquerque”, “Tired eyes”, en la qual precisament fa referències a la droga, i “Come on baby, let’s go downtown”, gravada en viu i composta conjuntament amb Whitten.

MELLOW GOLD

Intèrpret: Beck.
Any: 1994.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Stereopathetic soulmanure (1994).
El millor: la seva gran influència.
El pitjor: no va tenir al Regne Unit el gran èxit d’altres treballs alternatius nord-americans.

El 1994, gràcies a bandes com Nirvana, Pearl Jam, Pixies o REM, el rock alternatiu estava plenament consolidat als Estats Units i, potser per aquest motiu, l’àlbum de debut del californià Beck Hansen, l’aclamat “Mellow gold”, va situar-se en el top 10 a les llistes nord-americanes, encara que no va poder superar el lloc 41 a les britàniques, tradicionalment favorables a l’indie arribat de l’altra banda de l’Atlàntic. El disc barreja varis gèneres, com rock, rap, folk i psicodèlia, aquest últim sobretot pel que fa a les lletres, d’aire força surrealista, a més d’irònic i fins i tot, en algun cas, humorístic. Les cançons més significatives del treball, que ha tingut una gran influència, són el hit “Loser”, amb fragments en castellà; “Pay no mind (snoozer)”, que és la meva preferida; el rap “Beercan” i “Nitemare hippy girl”.

TUNNEL OF LOVE (ÀLBUM)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1987.
Àlbum d’estudi anterior: Born in the USA (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Human touch (1992).
El millor: continua la bona línia de vendes que va obrir “Born in the USA”.
El pitjor: però era gairebé impossible igualar l’èxit comercial del seu predecessor.

Després de gravar un àlbum acústic i pessimista com “Nebraska”, Bruce Springsteen va editar el comercial, alegre i elèctric “Born in the USA”, que va suposar un espectacular èxit de vendes. El seu següent treball, “Tunnel of love”, podria ser considerat un híbrid entre els dos discs citats, però evidentment es troba més a prop del seu predecessor, assolint el top del rànquing nord-americà. Si a la portada de “Born in the USA”, Springsteen apareixia amb samarreta i texans, a l’album analitzat ho feia amb un sofisticat vestit, corbata i davant un elegant cotxe, encara que potser és aquest el contrast més clar entre les dues obres. A “Tunnel of love”, on la participació de l’E Street Band, que havia tingut un gran protagonisme en l’anterior treball, va ser més aviat moderada, hi destaquen la cançó de títol homònim, “Tougher tha the rest” i “Brilliant disguise”.

COMING UP

Grup: Suede.
Any: 1996.
Formació: Brett Anderson, Richard Oakes, Mat Osman, Simon Gilbert i Neil Codling.
Àlbum d’estudi anterior: Dog man star (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Head music (1999).
El millor: una bona continuïtat del magnífic “Dog man star”.
El pitjor: primer disc sense el concurs de Bernard Butler.

Suede va ser sens dubte, durant la dècada dels 90, una de les grans bandes del brit pop i de l’indie britànic, encara que va quedar una mica enfosquida per la rivalitat Blur – Oasis. La formació va debutar amb un àlbum de títol homònim, al qual va seguir l’extraordinari “Dog man star”, un treball molt influït per l’època glam i més concretament pel primer David Bowie. El tercer àlbum del grup va ser “Coming up”, la primera obra gravada arran de la marxa del guitarrista Bernard Butler, que va ser substituït pel joveníssim Richard Oakes, que va col•laborar de forma bàsica, en la tasca de composició, amb el cantant Brett Anderson, qui va quedar com a indiscutible líder de la formació. El disc, en el qual també va debutar el teclista Neil Codling i que va obtenir bones crítiques, encara que penso que és inferior al seu il•lustre predecessor, va extreure com a senzills “Thrash”, “Filmstar”, “Lazy”, “The beautiful ones” i “Saturday night”, la millor de totes elles.

RID OF ME

Intèrpret: PJ Harvey.
Any: 1993.
Àlbum d’estudi anterior: Dry (1992).
Àlbum d’estudi posterior: To bring you my love (1995).
El millor: àlbum molt aclamat i valorat per la crítica.
El pitjor: l’últim disc gravat com a trio.

La cantant, guitarrista i compositora britànica PJ Harvey es va convertir el primer lustre dels 90 en una de les gran figures del rock alternatiu. El seu debut va tenir lloc amb l’àlbum “Dry”, que va rebre crítiques molt positives, apareixent poc més d’un any més tard “Rid of me”, un treball més complicat i endurit que el seu predecessor, encara que també hi prenia lloc la melodia, tal com es demostra en bells temes com “Missed” o “Legs”, particularment les meves dues peces preferides del disc. L’obra va ser la darrera que Harvey va gravar en format de trio, juntament amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, els quals ja no hi formarien en el més accessible “To bring you my love”. En el disc analitzat són significatives, a part de les cançons ja anomenades, la peça de títol homònim, en una línia lo – fi, “50ft queenie”, “Man – size” o “Highway 51 revisited”, un cover de Bob Dylan.

PLEASE, PLEASE ME (ÀLBUM)

Grup: The Beatles.
Any: 1963.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: With the Beatles (1963).
El millor: comença una gran història.
El pitjor: posteriorment el grup realitzaria obres molt millors.

A finals de 1962, The Beatles havia debutat discogràficament amb el single “Love me do”, que no va suposar un gran èxit, però posteriorment, ja a començaments de 1963, va portar a dalt de tot de les llistes britàniques el segon senzill, anomenat “Please, please me”. Amb el mateix títol, la banda de Liverpool va editar el seu primer àlbum, el qual va ser el punt de partida de la beatlemania i igualment va assolir el número u del rànquing del Regne Unit. En el treball, que no es pot dir que sigui un dels millors discs del llegendari grup anglès, el gruix de les cançons estan compostes per John Lennon i Paul McCartney, com són els casos de la citada “Love me do”, el tema de títol homònim, “I saw her standing there”, “Misery” o “P. S. i love you”, però hi destaquen també dues peces alienes estel•lars: una magnífica interpretació de “Baby it’s you”, escrita per Burt Bucharach, Mack David i Barney Williams, i portada a l’èxit per The Shirelles, i la popular “Twist and shout”, de Phil Medley i Bert Russell.

BLACK HOLES AND REVELATIONS

Grup: Muse.
Any: 2006.
Formació: Matthew Bellamy, Christopher Wolstenholme i Dominic Howard.
Àlbum d’estudi anterior: Absolution (2003).
Àlbum d’estudi posterior: The resistance (2009).
El millor: definitiva definició del grup anglès.
El pitjor: dificultats a l’altra banda de l’Atlàntic.

El trio Muse, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Matthew Bellamy, va iniciar la seva trajectòria durant el segon lustre del decenni dels 90, en una època en què, a part d’aconseguir els seus primers èxits a la Gran Bretanya, va ser constantment comparat a la banda Radiohead, sense oblidar les semblances amb l’emblemàtica formació Queen. Segons afirma Allmusic, amb “Black holes and revelations”, Muse es va allunyar del grup liderat per Thom Yorke i va definir un estil propi, encara que el conjunt d’Oxford igualment va seguir vies alternatives. L’àlbum, considerat un dels millors de la història del rock britànic segons la publicació Q Magazine, és un dels més ben considerats en la discografia de Muse i barreja diferents gèneres com pop, rock, rock progressiu o rock dur, mentre la ciència ficció és una de la temàtiques preferides. El treball va extreure com a senzills “Supermassive black hole, el primer single del disc; “Starlight”, que ha acabat sent la cançó més popular de l’obra; “Knights of Cydonia”, “Invincible” i “Map of the problematique”.