LIGHT MY FIRE

Grup: The Doors.

Any: 1967.

Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: The Doors.
El millor: categoria de número u.
El pitjor: l’àlbum homònim té millors peces.

Malgrat que no es tractava precisament d’un grup massa accessible, The Doors va triomfar ràpidament entre el gran públic gràcies al seu primer àlbum, de títol homònim, i especialment pel seu single “Light my fire”, un dels temes més comercials en la trajectòria de la banda californiana. Encara que els quatre membres de la formació van signar-ne la composició, com sempre van fer, la peça va ser ideada i escrita pel guitarrista Robby Krieger. “Light my fire” va arribar al número u de les llistes de Billboard i hi va romandre tres setmanes, aconseguint un important revival quan el cantant portorriqueny José Feliciano en va fer un cover que va alçar-se fins al número tres de la llista nord-americana. Posteriorment es va editar una versió en viu de la cançó, la qual va obtenir un altre impuls mitjançant el film que Oliver Stone va dedicar al grup. 

LITTLE WING

Grup: Jimi Hendrix Experience.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchell.

Any: 1967.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis: bold as love.
El millor: potser el tema més bell compost mai pel genial guitarrista.
El pitjor: hi ha títols més cèlebres de Hendrix.

Després de ser descobert per Chas Chandler, baixista de The Animals, en un local del Greenwich Village de Nova York, Jimi Hendrix es va traslladar a Anglaterra, on va formar el grup Experience amb Noel Redding i Mitch Mitchell. Durant aquell període, el trio va editar tres àlbums històrics, en el segon dels quals, “Axis: bold as love”, hi pren part la bella balada “Little wing”. Si bé és cert que, quan algun historiador del rock es refereix al gran guitarrista de Seattle, destaca més altres peces com “Foxy lady” o “The wind cries Mary”, segons la meva opinió, la cançó analitzada és la millor composició del músic nord-americà. “Little wing” ha estat objecte de covers per part d’artistes com Eric Clapton, quan formava part de Derek & the Dominos, Sting o l’espanyol Raimundo Amador. 

ZIGGY STARDUST

Intèrpret: David Bowie.

Any: 1972.

Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.
El millor: una de les millors cançons de Bowie i de la història del rock.
El pitjor: és molt difícil destacar un peça concreta d’un àlbum emblemàtic.

Després d’uns inicis complicats, encara que “Space oddity” i “Honky Dory” el van donar a conèixer entre un públic relativament ampli, David Bowie va gravar l’històric treball “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una de les millors obres de la música popular de tots els temps. Molts són els temes que es poden significar del disc, entre els quals es troben “Five years”, “Moonage Daydream”, “Starman”, potser la cançó més popular de l’edició, “It ain’t easy”, “Lady Stardust” o “Star”, però penso que “Ziggy Stardust” és la millor de totes elles juntament amb la primera de les peces comentades. El tema, que comença i finalitza amb la frase “Ziggy play guitar”, destaca per la guitarra de Mick Ronson, pel fet de ser reivindicada com un dels grans clàssics del glam rock o pels nombrosos covers, entre els quals cal mencionar el realitzat pel grup Bauhaus. 

IN MY LIFE

Grup: The Beatles.

Any: 1965.

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Rubber soul.
El millor: una de les cançons clau en el període de transició del quartet anglès.
El pitjor: però encara és una mostra de la primera etapa dels Fab Four.

“Rubber soul”, el sisè àlbum d’estudi de The Beatles, està considerat el primer treball de transició que va realitzar el grup de Liverpool, en un període en què la banda anglesa començava a deixar enrera la moda beat i es dirigia cap a un tipus de música més madur i evolucionat, que la conduiria cap a avantguardes com el rock psicodèlic, fet que es veuria remarcat a “Revolver”, la seva següent obra. En el disc hi figura la cançó “Norweggian wood (the bird has flown)”, on hi pren part l’instrument indi del sitar, usat per George, encara que el tema analitzat, “In my life”, és encara una peça que recorda més aviat la primera etapa de la formació britànica. El tall, una composició de Lennon, que McCartney també va signar, és una cançó nostàlgica i melancòlica que parla del pas del temps i els canvis que hi tenen lloc.

PHOENIX

Lloc de fundació: Versalles (França).

Formació: Thomas Mars (veu), Laurent Brancowitz (guitarra i teclats), Christian Mazzalai (guitarra) i Deck d’Arcy (baix i teclats).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: pop independent, electrònica, synth pop i new wave revival.
Principal àlbum: Wolfgang Amadeus Phoenix (2009).
Altres àlbums d’estudi: United (2000), Alphabetical (2004), It’s never been like that (2006), Bankrupt ! (2013) i Ti amo (2017).
El millor: grup cabdal de l’indie del segle XXI.
El pitjor: serà difícil mantenir l’èxit dels darrers treballs.

El quartet francès Phoenix, que ha reivindicat la música tecnificada de l’època de la new wave, va ser fundat a Versalles després que Laurent Brancowitz s’ajuntés a Thomas Mars, Christian Mazzalai i Deck d’Arcy, que havien format una banda prèvia. A poc a poc, la formació va aconseguir triomfar fora del seu país i va obtenir un important reconeixement en el món anglosaxó, fonamentalment a partir de l’edició de l’aclamat àlbum “Wolfgang Amadeus Phoenix”, que va permetre el conjunt gal la seva participació en els principals festivals indies. 

EELS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).

Formació inicial: Mark E (veu i diferents instruments), Tommy Walker (baix) i Butch (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: rock alternatiu.
Principals àlbums: Hombre lobo (2009) i End times (2010).
El millor: el talent de Mark E.
El pitjor: un projecte molt personal del líder.

Mark Oliver Everett, cantant, compositor i multi-instrumentista, doncs domina, entre d’altres, la guitarra, el piano i la bateria, ha estat el líder i únic membre permanent de la formació nord-americana Eels. El grup, o el projecte d’Everett per ser potser més exactes, es va mantenir allunyat dels focus mediàtics durant força temps, malgrat col•laborar en films importants com “Scream 2” o l’oscaritzada “American beauty”. L’àlbum “Hombre lobo” va suposar un tímid canvi de rumb. 

JUDAS PRIEST

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).

Formació inicial: Rob Halford (veu i harmònica), KK Downing (guitarra), Glenn Tipton (guitarra), Ian Hill (baix) i John Hinch (bateria).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: rock dur, heavy metal i new wave of british heavy metal.
Principals àlbums: British steel (1980) i Screaming for vengeance (1982).
El millor: els 80.
El pitjor: els hi va costar molt consolidar-se.

Judas Priest va iniciar la seva trajectòria a finals dels 60, però el grup de Birmingham, encapçalat pel seu carismàtic cantant Rob Halford, no va poder situar-se entre les millors bandes de heavy metal fins els anys 80, quan el gènere va transcórrer per la seva era daurada i mitjançant àlbums com “British steel” o “Screaming for vengeance”. Posteriorment, el conjunt britànic, clau en l’aparició d’estils radicals com l’speed metal o el thrash metal, va iniciar una època més irregular.