THE UNDERTONES

Lloc de fundació: Derry (Irlanda del Nord).

Formació inicial: Feargal Sharkey (veu), John O’Neill (guitarra i veu), Damian O’Neill (guitarra i teclats), Michael Bradley (baix) i Billy Doherty (bateria). 

Altres components bàsics: Paul McLoone (veu).

Dècada estel·lar: 80.

Gèneres: garage rock, punk, pop, rock, postpunk i new wave.

Principal àlbum: The Undertones (1979).

Altres àlbums d’estudi: Hypnotised (1980), Positive touch (1981), The sin of pride (1983), Get what you need (2003) i Dig yourself deep (2007).

El millor: Teenage kicks.

El pitjor: l’escassa durada de l’era clàssica del grup.

Formats en la conflictiva ciutat nord-irlandesa de Derry, un dels marcs més polèmics de la lluita entre catòlics i protestants a l’Ulster, el grup The Undertones no es va distingir precisament per lletres polítiques i si, en canvi, per fer ressorgir el clàssic garage rock dels 60 i unir-se la moda punk contemporània. El seu primer treball, de títol homònim, on es troba el tema garage “Teenage kicks”, ha estat molt reivindicat. L’era clàssica del grup només va contenir quatre àlbums.  

THE PRETTY THINGS



Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Dick Taylor (veu, guitarra i harmònica), Brian Pendleton (guitarra), John Stax (baix) i Pete Kitley (bateria).

Altres components bàsics: Phil May (veu).
Dècada estel•lar: 60.
Gèneres: rythm & blues, pop, rock, garage rock, rock psicodèlic i rock dur.
Principal àlbum: The Pretty Things (1965).
Altres àlbums d’estudi: Get the picture (1965), Emotions (1967), S. F. Sorrow (1968), Parachute (1970), Freeway madness (1972), Silk torpedo (1974), Savage eye (1976), Cross talk (1980), ... rage before beauty (1999), Balboa island (2007), The Pretty Things / Philippe DeBarge (2009) i The sweet Pretty Things, are in bed now, of course...(2015).
El millor: banda clau en la british invasion.
El pitjor: allunyats de la fama d’altres grups anglesos de l’època.

La formació londinenca The Pretty Things va aconseguir un important èxit mitjan la dècada dels 60, enmig del període estel•lar de la british invasion i el swinging London. El grup, que va tenir com a membres principals el cantant Phil May, en la línia de Mick Jagger, i el guitarrista Dick Taylor, va involucrar-se en gèneres com el rythm & blues, la psicodèlia o el garage rock i va obtenir una important ressonància als Estats Units, encara que va quedar lluny d’altres bandes del mateix estil com The Rolling Stones o The Yardbirds.

COMBAT ROCK

Grup: The Clash.

Any: 1982.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi anterior: Sandinista ! (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Cut the crup (1985).
El millor: Rock the Kasbah.
El pitjor: decadència molt evident.

Amb l’històric àlbum “London calling”, el quartet britànic The Clash va aprofundir abastament en diferents gèneres musicals, llavors considerats bastant exòtics, com els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, fet que va continuar amb “Sandinista !” i molt especialment a “Combat rock”, en el qual també es van introduir dosis de rap. No obstant, quan el grup anglès va editar aquest darrer treball, la banda es trobava ja en certa decadència, la qual ja s’havia iniciat en el triple àlbum anterior, dedicat a la formació combativa nicaragüenca, en un període en què les relacions entre els dos líders del conjunt, Joe Strummer i Mick Jones, eren ja molt tenses. Malgrat tot, el disc es va vendre molt bé a les dues bandes de l’Atlàntic i compta amb dues emblemàtiques cançons: “Rock the kasbah”, ideada pel bateria Topper Headon, i “I should stay or i should go”, una peça interpretada per Jones que va arribar al número u gràcies a formar part d’un anunci d’una marca de texans.

ALL MOD CONS

Grup: The Jam.

Any: 1978.

Formació: Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler.
Àlbum d’estudi anterior: This is the modern world (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Setting sons (1979).
El millor: un clàssic de la seva època.
El pitjor: seria ràpidament superat per l’excel•lent “Setting sons”

El grup The Jam, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Weller, va debutar amb l’album “This is the modern world”, el qual va passar bastant desapercebut. Un any després, el trio anglès va editar “All mod cons”, títol que clarament assenyala la gran influència que la banda va rebre del moviment mod, que aleshores va viure un autèntic revival, del qual el conjunt britànic va ser-ne el principal abanderat. El disc va suposar el primer gran triomf de The Jam, que també va mostrar la seva admiració pel mític grup The Kinks (s’han observat paral•lelismes de crítica social entre el seu líder Ray Davies i Weller), dels quals van fer un cover del tema “David Watts”. Altres cançons a tenir en compte de l’album són “To be someone (didn’t we have a nice time)”, “English rose”, “A bomb in Wardow street” i “Down in the tube station at midnight”, la millor de totes elles. 

CALIFORNICATION

Grup: Red Hot Chili Peppers.

Any: 1999.

Formació: Anthony Kiedis, Flea, John Frusciante i Chad Smith.
Àlbum d’estudi anterior: One hot minute (1995).
Àlbum d’estudi posterior: By the way (2002).
El millor: algunes cançons extraordinàries.
El pitjor: treball una mica irregular.

“Californication”, novè àlbum d’estudi de la banda californiana Red Hot Chili Peppers, ha estat el gran èxit comercial del grup de Los Angeles, el qual va assolir el número tres a les llistes de Billboard. En el treball, després de sotmetre’s a un programa de desintoxicació, hi va reaparèixer el guitarrista John Frusciante, que havia format part en els emblemàtics discs “Mother’s milk” i “Blood sugar, sex magik” i que havia estat substituït per Dave Navarro a “One hot minute”. En l’obra, que continua amb importants dosis del funk endurit tradicional de la formació nord-americana liderada pel vocalista Anthony Kiedis, dóna també pas a temes més reposats com en són exemple les magnífiques “Scar tissue”, que va guanyar un premi Grammy, “Otherside” i la cançó de títol homònim, les quals hi destaquen juntament amb “Around the world”, la peça que obre l’àlbum.

BETH



Lloc de naixement: Súria (Bages).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop.
Principal àlbum: Segueixe’m el fil (2010).
El millor: el trampolí d’Operación Triunfo.
El pitjor: el programa no s’adaptava massa a la seva personalitat.

La bagenca Beth Rodergas es va donar a conèixer al popular concurs televisiu Operación Triunfo, en el qual va acabar en tercera posició, encara que després va ser elegida per representar TVE al festival d’Eurovisió, del qual no en va quedar satisfeta. Posteriorment, més tard de ser número u amb el seu primer àlbum, gravat en castellà, va editar el segon el llengua anglesa i el tercer en català, idioma amb què sembla sentir-se més còmode. Beth ha realitzat igualment teatre i televisió. 

WILD WORLD

Intèrpret: Cat Stevens.

Any: 1970.

Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Tea for the tillerman.
El millor: potser la millor cançó que mai hagi gravat Stevens.
El pitjor: les penúries anteriors.

Cat Stevens havia emmalaltit de tuberculosis a finals de la dècada dels anys 60, període que el va obligar a llargues estades al llit, però que el cantautor britànic va aprofitar per escriure un munt de cançons. No és estrany, doncs, que seguidament Stevens edités dos excel•lents àlbums, “Mona bone jakon” i “Tea for the tillerman”, potser els dos millors treballs de la seva discografia. En la segona d’aquestes obres hi figura la peça “Wild world”, un tema folk pop, amb una lletra més aviat pessimista i desesperançada i que va tenir un important èxit tant al Regne Unit com als Estats Units, país on triomfaven intèrprets semblants com Carole King o James Taylor. “Wild world” està considerat avui un dels clàssics de la història de la música popular.