domingo, 17 de noviembre de 2013

MAGAZINE




Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Howard Devoto (veu), John McGeoch (guitarra i saxofon), Barry Adamson (baix), Martin Jackson (bateria) i Dave Formula (teclats).
Dècada estel•lar: 70.
Gèneres: postpunk i new wave.
Principal àlbum: The correct use of soup (1980).
Altres àlbums d’estudi: Real life (1978), Secondhand Daylight (1979), Magic, murder and the weather (1981) i No thyself (2011).
Grups que origina: Luxuria.
El millor: fusió entre punk rock i algunes característiques de new wave.
El pitjor: un retorn amb bastants interrogants.

Howard Devoto, líder del grup punk Buzzcocks, va formar posteriorment la banda Magazine, que reunia aspectes del ja decadent punk rock, com l’energia, i d’altres més característics del postpunk i la new wave, com l’experimentació, l’ús de teclats o els muntatges teatrals en els concerts en directe. Després de quatre àlbums, que van comptar amb els elogis de la crítica i amb un acceptable èxit de públic, la formació ho va deixar estar. Fa uns anys, es va viure un retorn amb els components inicials, amb l’excepció del desaparegut John McGeoch.

jueves, 14 de noviembre de 2013

BRIGHTON 64




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Ricky Gil (veu i baix), Albert Gil (guitarra) i Andreu Verdú (bateria).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul i moviment mod.
Principal àlbum: El problema es la edad (1987).
Grups que origina: Brigatones i Matamala.
El millor: una aposta original del pop-rock hispà.
El pitjor: fora dels corrents més comercials.

La ciutat costanera de Brighton, al sud del Regne Unit, va ser la seu de les principals disputes entre rockers i mods, mentre que 1964 va ser un dels anys més significatius d’aquells enfrontaments. Aquestes van ser les raons per les quals el grup barceloní, encapçalat pels germans Ricky i Albert Gil, va decidir la denominació, que més tard va canviar per la de Brigatones i Matamala, per tornar finalment al nom original. Brighton 64 ha estat la banda que més clarament ha mostrat el corrent mod a l’estat espanyol.

martes, 12 de noviembre de 2013

C’MERE





Grup: Interpol.
Any: 2005.
Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos Dengler i Sam Fogarino.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Antics.
El millor: una de les millors cançons de l’indie nord-americà del segle XXI.
El pitjor: només tercer single d’”Antics”.

Amb dosis de punk rock, postpunk i garage rock, el quartet nord-americà Interpol va ser una de les grans sensacions del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle. El grup novaiorquès va debutar amb l’album “Turn on the bright lights”, treball elogiat de forma unànime pels mitjans de comunicació especialitzats i considerat un dels millors discs de l’indie rock del segle XXI. El segon àlbum d’Interpol va ser “Antics”, una obra que va seguir una tendència bastant similar al seu antecessor i que va extreure bones cançons com “Evil”, “Slowhands” o “C’mere”. Aquesta última, que ja havia format part dels concerts en directe de la formació abans de l’edició d’”Antics”, va ser, amb algunes reformes i variacions, el tercer single del treball i va assolir el top 20 a les llistes dels Estats Units. Personalment, em sembla el millor tema que mai hagi compost la banda encapçalada per Paul Banks. 

domingo, 10 de noviembre de 2013

PSYCHO KILLER




Grup: Talking Heads.
Any: 1977.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Talking Heads - 1977.
El millor: una de les cançons que més s’adapta al caràcter histriònic de Byrne.
El pitjor: només número 92 a Billboard.

El quartet Talking Heads va ser una de les bandes cabdals del punk i new wave novaiorquesos i una de les agrupacions assídues del mític local CBGB. En el seu primer àlbum, el reivindicat “Talking Heads: 1977”, el grup va incloure el tema “Psycho killer”, que prèviament havien compost David Byrne, Tina Weymouth i Chris Frantz per a The Artistic, una fugaç formació en què tots tres havien coincidit. El tema, amb un frenètic crescendo que es fusionava molt bé amb la forma nerviosa d’interpretar i moure’s de Byrne, és una de les peces més assequibles i comercials del conjunt nord-americà, malgrat que no va arribar ni tan sols al top 90 de les llistes de Billboard. “Psycho killer”, que si va suposar un important hit a Holanda, va ser inclòs poc més tard en el doble àlbum en viu “The name of this group is Talking Heads”. 

jueves, 7 de noviembre de 2013

WHERE IS MY MIND




Grup: Pixies.
Any: 1988.
Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Surfer Rosa.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 80.
El pitjor: el decenni no va ser precisament el millor de la història del rock.

El quartet indie de Boston Pixies, llavors sota el lideratge compartit pel guitarrista Black Francis i la baixista Kim Deal, també veus del grup, va debutar l’any 1988 amb l’elogiat àlbum “Surfer Rosa”, que va suposar una alegria en un període en què la música rock, almenys pel que fa als sectors més comercials, es caracteritzava per la monotonia, la poca transcendència o allò políticament correcte. En l’album hi destaquen especialment els temes “Gigantic”, potser la peça més accessible del disc, i “Where is my mind”, cançó composta per Francis i, sens dubte, un dels temes cabdals de la trajectòria de la banda de Massachussets. La composició, en què Allmusic hi ha vist semblances amb l’”Once in a lifetime” de Talking Heads, gravat pràcticament una dècada abans, està influenciada pel busseig, va ser un dels principals èxits comercials de la formació nord-americana i va protagonitzar l’última escena del film “The fight club”, dirigit per David Fincher. 

martes, 5 de noviembre de 2013

SISTER RAY




Grup: The Velvet Underground.
Any: 1968.
Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker.
Gènere: avantguarda.
Àlbum d’estudi: White light / white heat.
El millor: una autèntica revolució.
El pitjor: difícil d’assimilar.

El grup novaiorquès The Velvet Underground havia debutat l’any 1967 amb el reivindicat àlbum “The Velvet Underground & Nico”, produït per l’artista pop Andy Warhol i amb la incorporació a la formació de la seva musa, la model alemanya Nico. Un any més tard, ja sense Warhol i Nico, la banda nord-americana va editar el treball “White light / white heat”, una obra avantguardista, escassament accessible, revolucionària i avançada varis anys, fins i tot dècades, al seu temps. En el disc, també molt reivindicat al llarg del temps, pràcticament totes les cançons son poc assimilables, almenys en les primeres escoltes, però probablement el “premi” de l’endú “Sister Ray”, tema que tanca l’àlbum. La peça, d’uns 17 minuts de durada, va ser composta pel recentment desaparegut Lou Reed, pel que fa a la lletra, i els quatre components del grup, quant a la música. “Sister Ray”, també coneguda com a “Sweet sister Ray”, va ser una cançó clau en els directes de la banda, versió en la qual de vegades va superar la mitja hora de prolongació. 

domingo, 3 de noviembre de 2013

HAPPY HOUR




Grup: The Housemartins.
Any: 1986.
Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: London, 0 – Hull, 4.
El millor: una mica d’aire fresc després de tants sintetitzadors.
El pitjor: malauradament, fora d’època.

Després de la decadència del punk rock, a finals de la dècada dels 70, va aparèixer la new wave, que en alguns dels seus diferents sectors es va veure presidida per la música tecnològica i per la gran importància que va assolir la imatge, sobretot en el moviment dels nous romàntics. És estrany, doncs, que mitjan la dècada dels 80 triomfés el quartet The Housemartins, caracteritzat per la música elèctrica i amb un aspecte més aviat deixat i poc sofisticat. El grup va debutar amb l’aclamat àlbum “London, 0 – Hull, 4”, que va extreure com a senzill el fresc, directe i divertit “Happy hour”, que va arribar al número u a les llistes britàniques i va tenir cert èxit en els corrents alternatius nord-americans.