domingo, 15 de diciembre de 2013

PHIL SPECTOR




Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues i soul.
Grups que origina: The Crystals i The Ronettes.
El millor: donar nom a un tipus de so.
El pitjor: els problemes aliens a la música.

Phil Spector rarament ha gravat mai un disc com a intèrpret, però està considerat un dels productors més grans de la història gràcies a l’anomenat mur del so. Va aconseguir la fama mitjançant la producció de grups de noies com les Crystals, a les quals va composar “He’s a rebel”, o les Ronettes, a qui va lliurar la cèlebre “Be, my baby”. Més tard, va col•laborar amb Ike & Tina Turner, The Beatles, amb l’album “Let it be”, i dos dels seus integrants: John Lennon i George Harrison. Actualment, compleix pena de presó per assassinat.

jueves, 12 de diciembre de 2013

PAOLO CONTE




Lloc de naixement: Asti (Itàlia).
Dècades: 70, 80, 90 i 10.
Gèneres: jazz, jazz rock, estàndard i music - hall.
El millor: estrella a nivell internacional.
El pitjor: no compta amb la fama i popularitat d’altres intèrprets italians.

Al llarg de quatre dècades, el cantant, compositor i pianista piamontès Paolo Conte ha estat un dels intèrprets més internacionals de la música italiana, malgrat que el seu estil, proper a gèneres com el jazz o el music – hall, es troba bastant allunyat de la comercialització i l’accessibilitat d’artistes com Eros Ramazzotti o Laura Pausini, per posar dos exemples d’altres èxits a nivell mundial del país mediterrani. Entre les seves cançons destaquen peces com “Azzurro”, “Genova per noi”, “Lo erno” o “Come di”. 

lunes, 9 de diciembre de 2013

THE LOGICAL SONG




Grup: Supertramp.
Any: 1979.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siebenberg i John Anthony Helliwell.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Breakfast in America.
El millor: era la gran època del quintet britànic.
El pitjor: concessions pop d’un grup de característiques progressives.

El grup britànic Supertramp va ser, podríem dir, una versió comercial i popular del rock progressiu, gènere que va tenir una època daurada durant el decenni dels 70. Així i tot, el quintet anglès ho va tenir molt complicat per triomfar, fet que va aconseguir, mitjan la dècada, amb l’album “A crime of the century”, un gran èxit que va tenir certa continuïtat amb “Crisis, what crisis ?” i “Even in the quietest moments”. Tanmateix, no va ser fins a l’edició del treball “Breakfast in America” quan Supertramp va aconseguir de ple la categoria mainstream. Un dels singles de l’obra, que va suposar un enorme triomf als Estats Units, va ser “The logical song”, que, tal com havia succeït anteriorment amb “Dreamer” i “Give a little bit”, la formació encapçalada per Roger Hodgson, intèrpret del tema, i Rick Davies va haver de recórrer a un tema clarament pop per obtenir un hit. 

domingo, 8 de diciembre de 2013

MONKEY GONE TO HEAVEN




Grup: Pixies.
Any: 1989.
Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Doolittle.
El millor: una de les millors cançons del rock indie nord-americà de tots els temps.
El pitjor: la controvèrsia de fitxar per una major.

A finals del decenni dels 80, el quartet independent de Boston Pixies va gravar dos àlbums molt aclamats i elogiats per la crítica: “Surfer Rosa” i “Doolittle”. D’aquest darrer treball, un dels discs més decisius alhora de fer més extensiu i popular el rock alternatiu, en va sorgir el tema “Monkey gone to heaven”, que es va convertir en el primer single de l’obra, gravat ja a través d’una gran discogràfica, fet que li va reportar alguna crítica al grup. La peca, de temàtica ecologista i amb alguns punts bíblics, va estar composta i interpretada per Black Francis, que llavors ja s’havia erigit en l’indiscutible líder de la banda en detriment de la baixista Kim Deal. La cançó va ser un important èxit al Regne Unit i també pel que respecta als sectors indies nord-americans. 

miércoles, 4 de diciembre de 2013

SUNNY AFTERNOON




Grup: The Kinks.
Any: 1966.
Formació: Ray Davies, Dave Davis, Peter Quaife i Mick Avory.
Gènere: cabaret pop.
Àlbum d’estudi: Face to face.
El millor: un gran èxit al Regne Unit.
El pitjor: no devia agradar massa als nombrosos fans de “You really got me”.

Mitjan el decenni dels any 60, i la cançó “A well respected man” va suposar un abans i un després en la seva trajectòria, el quartet londinenc The Kinks va realitzar un important canvi de rumb, deixant enrere temes on es barrejava pop, rock i rythm & blues, com el hit “You really got me” o “Tired of waiting for you”, per entrar en una nova època marcada per les àcides i sarcàstiques lletres de Ray Davies, les quals criticaven amb ironia la societat britànica més conservadora, i un apropament a un tipus de música de cabaret. “Sunny afternoon”, número u a les llistes britàniques i un dels indiscutibles clàssics de la banda anglesa, va ser una cançó amb característiques del gènere del music - hall, encara que, pel que fa a la temàtica, aquell cop Davis va preferir atacar el govern laborista de Harold Wilson, qui va decidir imposar una enorme taxa als músics del Regne Unit, a la qual també feia referència George Harrison al tema beatle “Taxman”.

martes, 3 de diciembre de 2013

IN THE GHETTO




Intèrpret: Elvis Presley.
Any: 1969.
Gènere: gospel.
Àlbum d’estudi: From Elvis in Memphis.
El millor: el reinaxement de Presley.
El pitjor: seria un ressorgiment puntual.

Quan Elvis Presley va tornar d’Alemanya, on va anar per a la realització del servei militar, es va trobar una Amèrica que havia estat arrasada per la british invasion, amb The Beatles al capdavant. Per tant, l’estrella de Memphis va quedar clarament en un segon pla musical, del qual en va sortir, encara que fos de manera aïllada i puntual, l’any 1969, quan va gravar dues de les seves millors cançons: “Suspicious minds” i “In the ghetto”. Aquesta última, composta per Mac Davis, és una peça molt trista, amb aires gospel, que parla del naixement d’un nen en un barri pobre de la ciutat de Chicago, i dels laments de la mare que coneix perfectament el futur que li espera al seu fill, marcat per la misèria i la delinqüència. La cançó, que molt bé es podria incloure en l’apartat de la protest song, va tenir força versions, destacant la que en van fer Nick Cave & the Bad Seeds. 

domingo, 1 de diciembre de 2013

HANGING ON THE TELEPHONE




Grup: Blondie.
Any: 1978.
Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Parallel lines.
El millor: donar fama a un tema que havia passat desapercebut.
El pitjor: no era una cançó de la factoria Stein.

El grup novaiorquès Blondie, una de les bandes cabdals del punk i la new wave nord-americans, va comptar amb dos components bàsics: la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i el guitarrista Chris Stein, que va composar una gran part dels èxits del conjunt. No obstant, la cançó analitzada no la va escriure Stein, sinó que es tracta d’una obra de Jack Lee, component de The Nerves, una fugaç formació de Los Angeles que només va editar un single, precisament encapçalat per “Hanging on the telephone”. El cover de Blondie, que obre l’emblemàtic àlbum “Parallel lines”, segurament el millor treball de la banda de Nova York, és un tema trepidant i enganxós, molt ben interpretat per Harry. La peça, tercer single de l’àlbum, va aconseguir arribar al número cinc de les llistes del Regne Unit, on Blondie sempre va tenir un gran número d’admiradors.