domingo, 12 de enero de 2014

ANARCHY IN THE UK




Grup: The Sex Pistols.
Any: 1976.
Formació: Johnny Rotten, Steve Jones, Glen Matlock i Paul Cook.
Gènere: punk.
Àlbum d’estudi: Never mind the bollocks... here the Sex Pistols.
El millor: himne punk.
El pitjor: s’inicien els escàndols.

L’any 1976, quan la Gran Bretanya, en particular, i el continent europeu, en general, es trobaven immersos en una terrible crisi econòmica, arrel de la pujada del preu del petroli per part dels països exportadors després de la Guerra de Yom Kippur, entre àrabs i israelians, es va formar el quartet The Sex Pistols, encapçalat pel peculiar cantant John Lyndon, aleshores conegut com a Johnny Rotten. El primer single de la banda, la més popular del gènere punk, va ser “Anarchy in the UK”, una enèrgica, polèmica i, al mateix temps, extraordinària peça que parlava de l’adveniment de l’anarquia al Regne Unit. Malgrat el canvi de discogràfica i que algunes botigues es van negar a vendre el disc, aquest va tenir un èxit incontestable, es va convertir en inqüestionable himne punk i va ser inclòs en l’únic àlbum d’estudi de la formació. El tema va provocar grans escàndols, fet que es veuria agreujat amb “God save the queen”, el segon senzill del grup. 

jueves, 9 de enero de 2014

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL ROCK’N ROLL




Quan va acabar, l’any 1945, la Segona Guerra Mundial, la situació a Europa i Amèrica era antagònica. Mentre al vell continent tot era ruïnes, misèria i desesperació, els Estats Units, que mitjançant el New Deal de Franklin D. Roosevelt havien deixat molt enrere la depressió motivada pel crack de la borsa de Wall Street, l’any 1929, es trobaven en un extraordinari període econòmic, que li van permetre, per exemple, ajudar estats d’Europa Occidental, com el Regne Unit, França o la derrotada Alemanya, a sortir de la crisi gràcies a les donacions del Pla Marshall. Tampoc es pot oblidar que els Estats Units, aleshores sota la presidència de Harry Truman, s’havien convertit en la indubtable primera potència mundial en els àmbits polític i econòmic, fet que ja s’havia percebut en el període d’entreguerres.

Sota aquesta nova perspectiva, durant la dècada dels 50 Amèrica del Nord va viure una nova etapa cultural en sectors com la literatura, el cinema o la música. Pel que fa a la primera d’aquestes arts, va sorgir l’anomenada generació Beat, integrada per escriptors com William Burroughs, Jack Kerouac o Allen Ginsberg. Quant al món cinematogràfic, van aparèixer actors que representaven la rebel•lia de l’època com Marlon Brando i James Dean, que va trobar la mort molt jove en un accident de carretera. Finalment, pel que respecta a la música, hi va tenir lloc el naixement del rock’n roll, que molts experts han situat en el tema “Rock around the clock”, cançó interpretada per Bill Haley & his Comets (foto).

El rock’n roll va ser una fusió entre un ritme interpretat per negres, el Blues, i una altre genuïnament blanc, el Country & Western, per la qual cosa es podria dir que, pel seu mestissatge, el rock va establir un dels primers ponts entre les dues races majoritàries del país, en una dècada en què es van posar en marxa la lluita, els actes i les manifestacions en la recerca dels drets civils de la població afroamericana. Va ser en aquell decenni quan, per exemple, una dona negra anomenada Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient en un autobús a un home blanc, quan Martin Luther King va iniciar la seva lluita pacífica pels drets dels negres o quan l’administració presidida per Dwight Eisenhower va obligar un institut de l’estat meridional d’Alabama a acceptar alumnes d’ètnia afroamericana.

Si Bill Haley es pot considerar el fundador del rock’n roll, les grans estrelles del gènere van ser Elvis Presley, el primer gran símbol del moviment; Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Eddy Cochran, Carl Perkins, el duo Everly Brothers o, ja en la part final de la dècada, Gene Vincent. No cal dir que, en un primer moment, la societat nord-americana es va escandalitzar amb l’esclat del rock, mentre que la part més conservadora no podia permetre que els seus fills i sobretot filles admiressin un personatge com Presley, que tenia l’avantatge de ser blanc, però que ballava d’una manera que llavors era considerada provocativa i immoral.

És cert que finalment la població nord-americana, almenys una part important d’ella, va acabar admetent la nova moda, potser per aquella dita que expressa que si no pots amb el teu enemic, és millor unir-te a ell, però també és veritat que es va intentar domesticar d’alguna manera la nova música. No és estrany, doncs, que a partir de finals dels 50, d’una manera o d’una altra, anessin desapareixent les grans figures del primer rock, alguna vegada de forma accidentada, però d’altres amb certa polèmica: d’una banda, Presley, qui podríem dir que va ser pràcticament acceptat per a tothom, se’n va anar a Alemanya a realitzar el servei militar; Berry va ser empresonat per un assumpte força polèmic, en un tema qualificat de corrupció de menors, i una cosa semblant va succeir amb Lewis, mentre Vincent va haver de marxar a Anglaterra per trobar una audiència més accessible i alternativa. D’altra banda, Holly, juntament amb The Big Hopper i el joveníssim Richie Valens, creador de la popular “La bamba”, va perdre la vida en un accident d’avió, Cochran va trobar la mort en un sinistre automobilístic i Richard, arran de salvar miraculosament la vida en una trajecte aeri, es va retirar del rock i es va centrar només en la música gospel.

Mentrestant, van sorgir una sèrie d’intèrprets molt dòcils, escassament perillosos, afables i força tous com el canadenc Paul Anka, compositor del hit “Diana”; Franky Avalon o Fabian, juntament amb l’aparició de la fugaç moda del twist, que va tenir en Chubby Checker la seva gran figura, i l’estil doo wop, un gènere interessant que va comptar amb els Platters com a banda insígnia, però més sofisticat, net i relaxat que el primitiu rock’n roll.

Tanmateix, tots aquests intèrprets serien aviat esborrats del primer pla musical per l’anomenada British Invasion, quan una gran quantitat de grups del Regne Unit, amb els Beatles al capdavant, van situar el protagonisme de la música rock a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Aquestes formacions britàniques van ser força influenciades pel boom que es va viure, entre finals dels 50 i començaments dels 60, amb un important protagonisme del productor Phil Spector, dels anomenats grups de noies, entre els quals hi destacaven The Crystals, The Marvelettes, The Ronettes, The Shirelles o Martha & the Vandellas. 

jueves, 26 de diciembre de 2013

DIG OUT YOUR SOUL




Grup: Oasis.
Any: 2008.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Gem Archer, Andy Bell i Zak Starkey.
Àlbum d’estudi anterior: Don’t believe the truth (2005).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: perspectives de tornar als bons temps.
El pitjor: finalment només ne va ser una il•lusió.

Després de convertir-se en grans protagonistes de la moda del brit – pop amb els seus dos primers àlbums, “Definitely maybe” i el supervendes “(That’s the story) morning glory”, el grup de Manchester Oasis va continuar la tendència amb el seu tercer treball, “Be here now”, però més tard va caure en una època d’inestabilitat, fonamentalment per les friccions entre els germans Noel i Liam Gallagher. “Don´t believe the truth” va significar el ressorgiment de la banda, mentre que “Dig our your soul” va constituir la confirmació del retorn dels millors Oasis, però només va ser una il•lusió fugaç, doncs Noel va decidir marxar mitjan la gira de presentació del disc i la formació es va dissoldre. En l’obra analitzada, on la influència de The Beatles i l’ús del rock psicodèlic tornen a ser determinants, hi destaquen temes com “Waiting for the rapture”, “The shock of the lightning", que en va ser le primer senzill, la molt lennoniana “I’m outta time” i “Falling down”. Destacar la presència com a bateria de Zak Starkey, fill del beatle Ringo Starr. 

lunes, 23 de diciembre de 2013

SUEDE (ÀLBUM)




Grup: Suede.
Any: 1993.
Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Dog man star (1994).
El millor: punt d’inici del brit – pop.
El pitjor: segons la meva opinió, els dos següents àlbums, “Dog man star” i "Coming up”, el van superar.

L’any 1993, el grup londinenc Suede va gravar el seu primer àlbum, de títol homònim, i aquest fet està considerat el punt de partida del brit – pop, que va marcar bona part dels 90 al Regne Unit. El disc, que va arribar al número u de les llistes britàniques, va ser en aquell moment el debut més vengut al país, encara que un any després perdria aquest honor en benefici del “Definitely maybe” d’Oasis, una altra gran banda de la moda. Aleshores liderat pel carismàtic vocalista Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que abandonaria pocs anys després la formació, el quartet anglès va editar un treball que va suposar un revival del glam rock, en especial de la figura de David Bowie, tendència que continuaria amb l’extraordinari “Dog man star”, segon àlbum del grup. En l’obra analitzada hi destaquen els dos temes que l’obren, “So young” i “Animal nitrate”, a més de “Metal Mickey”. 

domingo, 22 de diciembre de 2013

THIS IS HARDCORE



Grup: Pulp.
Any: 1998.
Formació: Jarvis Cocker, Mark Webber, Steve Mackay, Nick Banks i Candida Doyle.
Àlbum d’estudi anterior: Different class (1995).
Àlbum d’estudi posterior: We love life (2001).
El millor: es completa una gran trilogia.
El pitjor: fi de la gran època del grup.

El grup anglès Pulp va viure una autèntica travessa pel desert abans d’obtenir el triomf, fet que va aconseguir amb el seu quart àlbum, “His ’s’ hers” , editat en plena febre brit - pop. Seguidament, la banda encapçalada pel cantant Jarvis Cocker va gravar el seu treball estel•lar, el molt aclamat “Different class”, una de les obres cabdals de la dècada dels 90, mentre la gran trilogia de Pulp es va completar amb “This is hardcore”, un disc amb les grans característiques de la formació, és a dir, mitjançant temàtiques basades en el romanticisme, la tragèdia, el desamor, la redempció o la manera glamurosa d’interpretar de Cocker, semblant a la tècnica que utilitza Brett Anderson, líder de Suede, una altra de les grans bandes del brit – pop. “This is hardcore”, que va significar també el final de l’etapa daurada de Pulp, conté peces com “The fear”, “Dishes”, “Help the aged”, la cançó de títol homònim i “Sylvia”, que particularment és la meva preferida. 

jueves, 19 de diciembre de 2013

THE CRYSTALS




Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Barbara Alston (veu solista), Patricia Wright (veu), Myma Girard (veu), Dolores Kenniebrew (veu), Dolores Brooks (veu) i Mary Tomas (veu).
Dècades: 60.
Gèneres: rythm & blues, soul i pop.
Principal àlbum: He’s a rebel (1963).
Solistes que origina: Barbara Alston.
El millor: un primer lustre dels 60 espectacular.
El pitjor: aviat va arribar una primera dissolució.

A principis del decenni dels 60, es van posar de moda els grups formats només per noies, que van tenir una gran influència en les bandes beat britàniques, entre elles els mítics Beatles. The Crystals va ser una d’aquelles formacions i, sota la producció de Phil Spector, van aconseguir hits com “There’s no other (like my baby)”, “Uptown”, “Da doo run run (when he walked me home)”, “Then he kissed me” o “He´s a rebel”, escrita pel mateix Spector. La veu solista, Barbara Alston, va seguir més tard una carrera autòctona.

martes, 17 de diciembre de 2013

TAKE THAT




Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Gary Barlow (veu principal), Robbie Williams (veu), Jason Orange (veu), Mark Owen (veu) i Howard Donald (veu).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, dance pop i soul.
Principal àlbum: The progress (2010).
Solistes que origina: Robbie Williams.
El millor: vendes, premis, rècords...
El pitjor: producte bàsicament per a adolescents.

Clàssica teen band masculina, Take That va ser, d’alguna manera, la versió britànica de grups nord-americans com New Kids in the Block o Backstreet Boys. Sota el lideratge de Gary Barlow, el quintet vocal es va convertir en la formació més venedora del Regne Unit des de l’època de The Beatles, és a dir, des de la llunyana dècada dels 60, mentre la marxa de Robbie Williams, que va seguir una triomfant carrera en solitari, no va alterar l’èxit de la banda. Williams va tornar l’any 2010 per gravar “The progress”.