viernes, 16 de marzo de 2018

RADIO ETHIOPIA

















Intèrpret: Patti Smith.
Any: 1976.     
Àlbum d’estudi anterior: Horses (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Easter (1978).  
El millor: penso que el pas dels anys l’ha deixat en un bon lloc.
El pitjor: la força de “Horses”.

La poeta, cantant, compositora i guitarrista Patti Smith va debutar l’any 1975 amb l’àlbum “Horses”, que va rebre les unànimes aclamacions de la crítica. Per tant, l’autora de Chicago, establerta a Nova York, dona clau per a l’esclat del punk rock i assídua del local CBGB, ho tenia força difícil per a la confecció del seu segon treball, doncs el llistó estava molt alt. La segona obra de la intèrpret nord-americana va ser “Radio Ethiopia”, que no va tenir una rebuda massa positiva dels mitjans de comunicació, encara que personalment penso que es tracta d’un molt bon disc i que el temps li ha acabat fent justícia. D’una banda, Smith, que va compartir les tasques de composició amb els seus companys de grup, sobretot amb el baixista Ivan Kral, va endurir més el seu so, però, d’altra banda, va intentar l’èxit comercial amb peces com “Ask the angels” i “Pissing the river”. Altres cançons bàsiques del treball són “Pumping (my heart)” i la llarga pista que li dóna títol. 

miércoles, 14 de marzo de 2018

OLÉ OLÉ













Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació original: Vicky Larraz (veu), Gustavo Montesano (guitarra), Emilio Estrecha (baix), Juan Tarodo (bateria) i Luis Carlos Esteban (Teclats).
Altres components bàsics: Marta Sánchez (veu) i Sonia Santana (veu).
Dècades: 80 i 90.
Gèneres: pop i tecno pop.    
Principals àlbums: Olé Olé (1983) i Los caballeros las prefieren rubias (1987).
Solistes que origina: Vicky Larraz, Marta Sánchez i Sonia Santana.
El millor: la popularitat de les seves cantants.
El pitjor: Sánchez va acaparar molt de protagonisme.

Grup aparegut en plena movida madrilenya, Olé Olé sempre ha destacat pel carisma de les seves cantants, Vicky Larraz, Marta Sánchez i Sonia Santana, totes elles amb remarcables experiències en solitari. Amb Larraz, la formació, mitjançant un tecno pop semblant a l’exercit per Mecano, va aconseguir els seus primer èxits a Espanya; amb Sánchez, va viure el seu període àlgid i el triomf a l’Amèrica Llatina; finalment, amb Santana, va arribar ja certa decadència.

lunes, 12 de marzo de 2018

GRINDERMAN













Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Nick Cave (veu, guitarra, piano i òrgan), Warren Ellis (guitarra, violí, viola i mandolina), Martin P. Casey (baix i guitarra) i Jim Sclavunos (bateria i percussió).
Dècades: 10.
Gèneres: garage rock, rock psicodèlic, noise rock i rock alternatiu.         
Principal àlbum: Grinderman 2 (2010).
El millor: unes molt bones crítiques musicals.
El pitjor: només un parèntesi dels Bad Seeds.

Dos australians, el llegendari Nick Cave i Warren Ellis; un britànic, Martin P. Casey, i un nord-americà, Jim Sclavunos, van formar a Londres el projecte Grinderman, un experiment paral·lel a la trajectòria de The Bad Seeds, l’emblemàtic grup liderat per Cave que aleshores comptava amb la mateixa formació. La banda, que ha actuat en alguns festivals indies, com el de Coachella, ha editat dos àlbums, que han comptat amb el beneplàcit de la crítica.

jueves, 8 de marzo de 2018

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI (ACTUALITZACIÓ)













1. On call
(2007 - Kings of Leon)

2. C’mere
(2004 - Interpol)

3. Jesus, etc.
(2002 - Wilco)

4. Under control
(2003 - The Strokes)

5. Love song
(2006 - Antònia Font)

6. Tots els motors
(2001 - Antònia Font)

7. Starlight
(2006 - Muse)

8. Intervention
(2007 - Arcade Fire)

9. Hate to say i told you so
(2000 - The Hives)

10. Impossible Germany
(2007 - Wilco)

A la foto, Kings of Leon.

martes, 6 de marzo de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DEL PERÍODE 2000 – 2005













Durant el primer lustre del segle actual, va acabar de consolidar-se, en el pla popular i comercial, el rock de caire alternatiu, que ja al decenni dels 90 del XX havia tingut clares mostres de vendes importants mitjançant grups com Nirvana, Pearl Jam, REM o les bandes que van protagonitzar el corrent del brit pop. A principis del XXI, van sorgir o es van consolidar excel·lents formacions com Muse, Snow Patrol, Kaiser Chiefs o Franz Ferdinand, pel que respecta a la Gran Bretanya, i The Strokes (foto), Interpol, The Killers, Kings of Leon o The National, pel que fa als Estats Units. 

També, en aquell primer lustre del mileni, es començava a entreveure la millor època, des del punt de vista qualitatiu i de la crítica, del pop – rock interpretat en llengua catalana. Llavors, el quintet mallorquí Antònia Font, liderat pel geni surrealista de Joan Miquel Oliver, ja havia gravat els aclamats àlbums “Alegria”, “Taxi” i “Batiscafo katiuskas” i seria una gran influència en formacions com Els Amics de les Arts, Manel o Mishima, entre d’altres. La música en català va entrar llavors en una esfera alternativa, allunyada del popular pop – rock de la dècada anterior, considerat per alguns experts massa comercial i escassament original.

Per la seva part, el món de la música comercial va seguir la tendència que s’havia iniciat a la dècada dels 80 i s’havia consolidat en el darrer decenni del segle XX: artistes que interpretaven cançons que, a la primera escolta, les assimilaves plenament i, en la segona, ja pràcticament les avorries. A més, no semblava haver massa diferències entre temes diferents, fins i tots per part de diversos cantants, en un període en què als concerts semblava més important l’escenografia, tant visual com de l’espectacle, que els temes que s’hi oferien. En aquella època van brillar estrelles com Lady Gaga, Beyoncé, Rihanna o Britney Spears.

Finalment, si durant els primers cinc anys del segle actual es va gestar l’indie català, a Espanya va començar a perdre transcendència la música alternativa, després d’un extraordinari últim decenni del XX. Malgrat que aleshores el grup Los Planetas seguia triomfant, es va consolidar la carrera del cantautor asturià Nacho Vegas i va aparèixer la banda Lori Meyers, a l’estat va triomfar sobretot el corrent començat pel boom del programa televisiu Operación Triunfo, del qual, per exemple, van sorgir David Bisbal o David Bustamante, màxims exponents de la música espanyola d’aquella època, juntament amb formacions com El Canto del Loco o La Oreja de Van Gogh.

domingo, 4 de marzo de 2018

A SONG FROM UNDER THE FLOORBOARDS

















Grup: Magazine.  
Any: 1980.     
Formació: Howard Devoto, John McGeoch, Barry Adamson, John Doyle i Dave Formula.  
Gènere: postpunk.  
Àlbum d’estudi: A correct use of soap.   
El millor: una de les millors cançons de l’era del postpunk.
El pitjor: però no és una de les més conegudes del període.

El grup britànic Magazine va ser una de les moltes bandes, podríem anomenar independents, que van fer acte d’aparició arran de la crisi de l’incendiari gènere punk, en el qual havia participat Howard Devoto, el seu cantant i líder, que havia format part de la formació Buzzcocks, encara que no en va ser membre original. “The correct use of soap”, el tercer àlbum d’estudi del grup, i potser també el més popular de la seva trajectòria, va extreure com a single “A song from under the floorboards”, el tema que tanca el treball, amb unes característiques clares de l’era de la new wave, per l’ús exhaustiu de teclats i sintetitzadors, i penso que una de les millors peces de l’era postpunk i, fins i tot, del decenni dels 80 del passat segle. Tanmateix, Magazine no va acabar assolint la fama d’altres conjunts contemporanis com The Cure o Dépéche Mode.

jueves, 1 de marzo de 2018

FAVOURITE WORST NIGHMARE

















Grup: Arctic Monkeys.
Any: 2007.     
Formació: Alex Turner, Jamie Cook, Nick O’Malley i Matt Helders.
Àlbum d’estudi anterior: Whatever people say i am, that’s what i’m not (2006).
Àlbum d’estudi posterior: Humbug (2009).  
El millor: un altre gran èxit.
El pitjor: però era complicat superar el debut.

El quartet Arctic Monkeys va debutar de manera espectacular, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, amb l’àlbum “Whatever people say i am, that’s what i’m not”, que va situar el grup com el més popular de l’any 2006 i el seu cantant i líder Alex Turner com la nova gran figura del rock britànic. Un any més tard, la banda de Sheffield va editar el seu segon treball d’estudi, “Favourite worst nightmare”, que, en lloc de fer el que hagués estat més fàcil, seguir la tendència de la seva òpera prima, el conjunt anglès va realitzar un cert canvi d'estil, que, no obstant, no va significar cap pas enrere, doncs els mitjans de comunicació el van elogiar, tot i que no tant com havia succeït amb el seu debut, i el disc es va tornar a enfilar fins el lloc més alt de les llistes del Regne Unit. A “Favourite worst nightmare”, en què hi destaquen le pistes “Teddy picker”, “Fluorescent adolescent” i “Brianstrom”, que va sortir prèviament com a single, el baixista Nick O’Malley va substituir Andy Nicholson.