- Imagine (Imagine).
- Jealous gay (Imagine).
- Mind games (Mind games).
- Mother (John Lennon / Plastic
Ono Band).
- Oh Yoko ! (Imagine).
- Starting over (Double fantasy).
- Woman (Double fantasy).
- Imagine (Imagine).
- Jealous gay (Imagine).
- Mind games (Mind games).
- Mother (John Lennon / Plastic
Ono Band).
- Oh Yoko ! (Imagine).
- Starting over (Double fantasy).
- Woman (Double fantasy).
El grup es va formar a la citat
de Girona amb el cantant Gerard Quintana, els guitarristes Josep Thió i Joan
Ninyín Cardona, el baixista Francesc Cuco Lisisic i el bateria Josep Bosch. El
quintet va triomfar espectacularment amb la cançó “L’Empordà”, que es va
incloure en el primer àlbum de la formació de títol Homònim, al que van seguir
treballs com “La roda”, “Al·lucinosi” o “Sss”.
El conjunt gironí, que va actuar
en el concert del Palau Sant Jordi de Barcelona, va experimentar un intent
fallit de triomfar a l’estat espanyol amb un disc en castellà, va marcar una
important evolució amb l’obra “Plou i fa sol”, va optar per la separació,
moment en què Quintana es va llançar en solitari, i va tornar espectacularment
amb tres actuacions al mateix Sant Jordi, en un període en què Jaume Peck Soler
va substituir el desaparegut Cardona.
El cantant barceloní Carles
Sabater i el guitarrista osonenc Pep Sala van formar a Vic el duo Sau, que va
trencar amb altres formacions, com els també vigatans Duble Buble, amb la decadència de la música popular en llengua catalana de la dècada dels 80 del
passat segle XX, quan per exemple va tenir cert impacte el tema “No he nascut
per a militar”.
Tanmateix, l’època daurada de Sau
va tenir lloc al decenni dels 90, quan va ser un dels grups protagonistes de
l’històric concert del Palau Sant Jordi de Barcelona, va editar treballs
emblemàtics com “Quina nit !”, on es troba el clàssic “Boig per tu”, i “El tren
de mitjanit” o va actuar en la clausura dels Jocs Olímpics de 1992. La mort de
Sabater va significar lògicament el final del duo, moment en què Sala va formar
La Banda del Bar i va continuar seguidament en solitari.
Lloc de fundació: Melbourne (Austràlia).
Formació: Nic Cester (veu i guitarra), Cameron
Muncey (guitarra), Mark Wilson (baix) i Chris Cester (bateria).
Dècades: 00.
Gèneres: garage rock,
rock dur i rock alternatiu.
Principals àlbums: Get born (2003) i Shine on (2006).
El millor: l’èxit al seu país.
El pitjor: només tres àlbums d’estudi abans de
la separació.
El quartet Jet va ser fundat a la ciutat de
Melbourne, a l’estat de Victoria, i es va caracteritzar per una barreja de
garage rock i hard rock, amb certa influència del llegendari grup de Sidney AC
/ DC. La banda liderada per Nic Cester va debutar amb l’àlbum “Get born”,
número u a Austràlia, però només un èxit relatiu en països com el Regne Unit i
els Estats Units i, després de tres treballs d’estudi i una trajectòria
clarament descendent, el conjunt australià va optar per la dissolució.
Es podria dir que el gran
protagonisme de la música pop – rock pel que fa a l’Europa continental va ser
el gènere techno, que van tenir un impacte extraordinari en estats com França,
on va sorgir el duo Daft Punk (foto), i l’Alemanya reunificada, on la tradició
de les noves tecnologies venia de llarg mitjançant formacions com Kraftwerk,
Can o Neu !
El gran esclat de la música
techno va tenir un aparador fonamental en diferents festivals, com el Sònar de
Barcelona, i en les desfilades urbanes, anomenades love parades, entre les
quals van destacar les de la ciutat suïssa de Zuric o la de la localitat
alemanya de Duisburg, en què una de les seves edicions, concretament la de l’any
2010, va acabar en tragèdia i la mort de 21 participants.
Després del boom del pop – rock
espanyol durant el decenni dels 80, amb el protagonisme de la movida
madrilenya, però també amb la vital aportació de l’anomenat rock gallec, amb
seu a la ciutat de Vigo, el panorama de la música popular de l’estat va
transcórrer per una etapa bastant més calmada i assossegada.
Tanmateix, algunes de les figures
de la dècada anterior van continuar plenament en actiu, com van ser els casos
de Santiago Auserón (Radio Futura), José María Sanz Loquillo (Loquillo y los
Intocables / Trogloditas), el desaparegut Antonio Vega (Nacha Pop), Alaska i
Nacho Canut (Alaska y los Pegamoides / Dinarama), que van fundar el grup techno
Fangoria, o Manolo García i Quimi Portet, els membres d’El Último de la Fila,
que va passar llavors per una època esplendorosa, a la qual va seguir la
separació.
No obstant, els anys 90 van ser per
al pop – rock espanyol el període daurat de la música independent i
alternativa, en una època en què el Festival Internacional de Benicàssim, al
País Valencià, va tenir el seu moment àlgid (els barcelonins Sònar i Primavera Sound es
van iniciar igualment en aquella dècada) i en què van destacar formacions com Los
Planetas (foto), una de les grans bandes de la música popular de l’estat de
tots els temps, a més de Sexy Sadie o Australian Blonde, que van preferir
expressar-se en llengua anglesa.
- Aviones plateados (Enemigos de
lo ajeno).
- El que canta su mal espanta
(Astronomía razonable).
- Lápiz y tinta (Astronomía
razonable).
- Los ángeles no tienen hélices
(Enemigos de lo ajeno).
- Mar Antiguo (Astronomía
razonable).
- Resurrección (Enemigos de lo
ajeno).
- Ya no danzo al son de los
tambores (Como la cabeza al sombrero).