MIKE OLDFIELD

Lloc de naixement: Reading (Anglaterra).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, avantguarda, pop, rock i world music.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Tubular Bells (1973), Five miles out (1982) i Crises (1983).
El millor: l’impacte de “Tubular bells” / triomfar com a compositor sent pràcticament un adolescent.
El pitjor: la seva reconversió descaradament comercial / "Family man".

Només amb 20 anys i tocant la totalitat dels instruments, el 1973 va gravar la seva considerada obra mestra, “Tubular bells”, un dels treballs bàsics en l’època daurada del rock simfònic, durant la primera meitat dels 70. Pel que fa als anys 80, va canviar radicalment el seu registre i es va apuntar a un tipus de pop molt comercial i apte per a tots els públics, època en què va editar hits com “Five miles out”, “Family man” o “Moonlight shadow”. Posteriorment va entrar en el món de la música ètnica de caràcter irlandès i va realitzar una segona part menys aclamada de “Tubular bells”.

SUEDE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Brett Anderson (veu), Bernard Butler (guitarra), Justine Frischmann (guitarra), Matt Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria).
Gèneres: pop, rock, glam revival, brit pop i pop independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Dog man star (1994).
Altres àlbums d'estudi: Suede (1993), Coming up (1996), Head music (1999), A new morning (2002), Bloodsports (2013) i Night thoughts (2016).
El millor: "Dog man star" / peces clàssiques de la moda del brit pop.
El pitjor: romandre a l’ombra de la lluita Oasis – Blur / la marxa de Butler després de "Dog man star".

El grup encapçalat pel cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler va ser una de les principals bandes britàniques dels anys 90, essencialment per àlbums com l'inicial de títol homònim, l'extraordinari "Dog man star" o "Coming up", i una de les formacions clau del moviment del brit pop, malgrat que Suede va estar una mica enfosquit pels dos conjunts més populars del corrent: Oasis i Blur. Molt influenciat pel David Bowie del període glam i comparat amb The Smiths, la gran referència dels grups independents britànics de l'època, la banda londinenca va entrar en crisi per les males relacions entre els dos líders i compositors del grup, fet que va motivar la marxa de Butler.

ABBA

Lloc de fundació: Estocolm (Suècia).
Formació: Benny Andersson (teclats i veu), Björn Ulvaeus (guitarra i veu), Agnetha Fältskog (veu) i Anni-Frid Lyngstad (veu).
Gèneres: pop, dance pop, música disco i eurodisco.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Arrival (1976).
Altres àlbums d'estudi: Ring ring (1973), Waterloo (1974), Abba (1975), The album (1978), Voulez vous (1979), Super Trouper (1980) i The visitors (1981).
El millor: van causar autèntic furor després de guanyar el festival d’Eurovisió / "Dancing queen".
El pitjor: sempre se’ls hi podrà reprotxar la comercialitat / els problemes matrimonials van acabar afectant el grup.

Arran de la seva victòria al festival d’Eurovisió amb “Waterloo”, mitjan la dècada dels 70, el quartet escandinau Abba es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic i comercial, mitjançant temes, compostos sempre per Andersson i Ulvaeus, com “Dancing queen”, la seva millor cançó, “Mamma mia”, “Chiquitita”, “Fernando” i un llarguíssim etcètera. Després d’uns 70 i inicis dels 80 espectaculars, va arribar la crisi, tant a nivell artístic com sentimental (els components de la formació estaven casats entre sí), i el grup va desaparèixer.

LOVE

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Arthur Lee (veu i guitarra), Bryan McLean (guitarra i veu), Johnny Echols (guitarra), Ken Forssi (baix) i Michael Stuart (bateria).
Gèneres: folk rock i folk psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Forever changes (1967).
Altres àlbums d'estudi: Love (1966), Da Capo (1967), Four sail (1969), Out here (1969), False start (1970), Reel to real (1975), Arthur Lee and Love (1992) i Love cost (2009).
El millor: “Forever changes”.
El pitjor: van passar pràcticament desapercebuts.

La banda Love, liderada pel cantant, guitarrista i compositor negre Arthur Lee, va ser una de les primeres formacions multi-ètniques en el món de la música popular. Amb arrels folk, el grup es va veure més tard força influenciat pel moviment hippy i el gènere psicodèlic, imperants a l’Amèrica de la segona meitat de la dècada dels 60. Malgrat passar pràcticament desapercebuts durant la seva vigència, han estat posteriorment reivindicats, especialment pel que fa al seu àlbum estel·lar, el magnífic “Forever changes”, gravat el 1967.

PROCOL HARUM

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Gary Brooker (veu i piano), Robin Trower (guitarra), Dave Knights (baix), B. J. Wilson (bateria), Matthew Fisher (òrgan) i Keith Reid (lletres).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu i rock psicodèlic.
Dècades: 60, 70 i 80.
Solistes que origina: Robin Trower.
Àlbums principals: Procol Harum (1967) i Shine of Brighty (1968).
El millor: "A wither shade of pale" / pioners de la fusió entre rock i música clàssica.
El pitjor: no poder superar mai el seu gran hit inicial / poca transcendència després del primer treball.

El tema “A wither shade of pale”, peça amb aires barrocs gravada el 1967, es va convertir en un enorme èxit d’aquell any, el de màxim apogeu del flower power i la psicodèlia, en un dels punts de partida del rock simfònic i en tot un clàssic de la dècada i la història de la música popular. No obstant, el grup britànic no va poder mai més repetir aquell gran hit, malgrat una llarga trajectòria, un gran número d’àlbums i la presència d’importants artistes com el líder i pianista Gary Brooker, el guitarrista Robin Trower o el lletrista Keith Reid.

TALKING HEADS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: David Byrne (veu i guitarra), Jerry Harrison (guitarra i teclats), Martina Weymouth (baix) i Chris Frantz (bateria).
Gèneres: punk, new wave, pop, rock, avantguarda, art rock, rock experimental i world music.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: David Byrne.
Grups que origina: Tom Tom Club.
Àlbum estel·lar: Remain in light (1980).
Altres àlbums d'estudi: Talking Heads: 77 (1977), More songs about building and food (1978), Fear of music (1979), Speaking in tongues (1983), Little creatures (1985), True stories (1986) i Naked (1988).
El millor: canvis de gèneres mantenint sempre la independència / va ser de les primeres bandes en experimentar amb ritmes exòtics.
El pitjor: el segell punk potser és una mica rebuscat / els últims anys.

Els inicis del quartet Talking Heads es troben en el sector més intel·lectualitzat i avanguardista del punk i la new wave de Nova York i en les actuacions en el llegendari local CBGB, encapçalant el moviment juntament amb bandes com Ramones, Blondie o Television. Més tard, després d'elogiats àlbums com "Talking Heads: 77" o "Fear of music", on es troba l'excel·lent tema "Heaven", el grup liderat per David Byrne va entrar, en primer lloc, en esferes experimentals, en un període de col·laboració amb Brian Eno en què van gravar el cèlebre "Remain in light", i, en segon lloc, es va acostar al món de la música ètnica. La trajectòria de la formació va anar de més a menys i es va dissoldre a finals de la dècada dels 80.

JAMES BROWN

Lloc de naixement: Barnwell (Estats Units).
Lloc de defunció: Atlanta (Estats Units).
Gèneres: gospel, blues, rythm & blues, soul i funk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: els directes Live at the Apollo (1963), Live at the garden (1967) i Live at the Apollo, volume II (1968).
El millor: un històric de la música negra i de la música popular en general del segle XX / els concerts en viu.
El pitjor: els problemes personals / que el gran públic el conegui sobretot per "Sex machine".

L’anomenat padrí del soul ha estat una peça clau en aquest gènere i també en el gospel, blues, rythm & blues i funk, sense oblidar la seva enorme influència en el hip–hop. Els seus concerts en directe van ser sempre un grandiós espectacle i no és estrany doncs que els seus àlbums gravats en viu, com els efectuats a l’Apollo de Harlem, a Nova York, es trobin entre els seus treballs més elogiats. Brown ha llegat també clàssics de la música contemporània com “Papa’s got a brand new bag”, “I got you (i feel good)”, “It’s a man’s man’s man’s world” o el popular “Get up (i feel being a) sex machine".