TINA TURNER

Lloc de naixement: Nutbush (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, rock, pop i dance pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Private dancer (1984).
Altres àlbums d'estudi: Tina turns the country on (1974), Acid queen (1975), Rough (1978), Love explosion (1979), Break every rule (1986), Foreign affair (1989), Wildest dreams (1996) i Twenty four seven (1999).
El millor: ressorgir espectacularment / l'èxit de l'album "Private dancer".
El pitjor: l’enfonsament arran de la separació d'Ike / la cançó "Private dancer".

Els primers èxits de la cantant nord-americana van tenir lloc amb Ike Turner, amb qui va tenir una tempestuosa relació. Arran de la separació, Tina es va enfonsar i va desaparèixer del primer pla musical. No obstant, en un període en què va rebre una ajuda vital dels Rolling Stones, va ressorgir amb força i va passar, durant la dècada dels 80, pel seu millor moment comercial, especialment amb l’edició de l’àlbum “Private dancer”. Aleshores, els seus concerts es van convertir en grans esdeveniments.

KC & THE SUNSHINE BAND

Lloc de fundació: Hialeah (Estats Units).
Principals components: Harry Wayne Casey (veu) i Richard Finch (baix i teclats).
Gèneres: disco, funk, pop i dance pop.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Do you wanna go party (1979).
El millor: “Please don’t go”.
El pitjor: molt repetitiu.

Harry Wayne Casey (KC) va ser el líder d’aquesta banda formada a Miami. En un període en què la música disco estava de moda, molt especialment gràcies a la pel•lícula “Saturday night fever”, el grup de Florida va triomfar a través d’enganxosos hits com “That’s the way (i like you)", “(Shake, shake, shake) shake you booty”, “Go down tonight” o el popular “Please don’t go”. Després de la febre discotequera, la formació va entrar en crisi.

GEORGES MOUSTAKI

Lloc de naixement: Alexandria (Egipte).
Lloc de defunció: Niça (França).
Gèneres: cantautor, folk i world music.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: el cosmopolitisme.
El pitjor: el seu període més popular queda llunyà.

Nascut a Egipte, membre d’una família jueva, amb orígens grecs, i francès d’adopció, Georges Moustaki ha interpretat les seves cançons en francès, grec, àrab, italià i castellà, sense oblidar la seva influència cap a autors en llengua catalana. Admirador de la gran Edith Piaf, el cantautor es va traslladar a França i va conèixer Georges Brassens, de qui es va convertir en un fervent seguidor i del qual va adoptar el nom. Posteriorment triomfaria amb el ja clàssic “Le météque”.

BLIND FAITH

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Eric Clapton (guitarra i veu), Steve Windwood (veu, teclats, piano i òrgan), Rick Grech (baix i violí) i Ginger Baker (bateria).
Gèneres: blues rock, rock i rock dur.
Dècada principal: 60.
Únic àlbum d’estudi: Blind Faith (1969).
Solistes que origina: Eric Clapton i Steve Windwood.
El millor: virtuosos en els seus instruments.
El pitjor: vigència extremadament fugaç.

Eric Clapton, que havia format part de Yardbirds, Bluesbreakers i Cream; Steve Windwood, exintegrant d’Spencer Davis Group i Traffic; Rick Grech, que acabava de deixar Family, i Ginger Baker, excomponent de Graham Bond Organization i també de Cream, van formar el supergrup Blind Faith el 1969. Malgrat les expectatives que va generar la formació, l'experiment no va tenir massa èxit i la història de la banda va ser inferior a l'any.

PUBLIC ENEMY

Lloc de fundació: Long Island (Estats Units).
Formació: Chuck D (veu), Flavor Flaw (veu, diferents instruments i producció), Professor Griff (veu, bateria i producció), Terminator X (DJ i producció), DJ Lord (DJ i producció) i Sister Souljah (veu).
Gèneres: hip-hop i rapcore.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: It takes a nation of milions to hold us back (1988) i Fear of a black planet (1990).
El millor: el sentit reivindicatiu de la seva música.
El pitjor: van començar molt forts i es van anar apagant.

Public Enemy, grup format a Nova York durant la dècada dels 80, és probablement la banda de hip-hop més cèlebre de tots els temps. Els seus temes comptaven amb unes lletres que eren reivindicacions incendiaries de caràcter social i polític, en les quals es defensava el sector afro-americà i es criticava la manca d’igualtat en drets civils entre blancs i negres. L’àlbum “It takes a nation of milions to hold us back” va suposar el seu gran èxit, en un període en què van col•laborar en la pel•lícula “Haz lo que debas”, d’Spike Lee.

BRIAN ENO

Lloc de naixement: Woodbridge (Anglaterra).
Gèneres: glam, art rock, rock progressiu, rock experimental, electrònica, avantguarda, ambient, house i techno.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Another green world (1975) i Ambient 1: music for airports (1978).
El millor: una gran influència pel que fa a la música electrònica / la seva trajectòria com a productor.
El pitjor: poc accessible / la seva ràpida marxa de Roxy Music.

Brian Eno es va iniciar en el grup glam Roxy Music, el qual va abandonar per divergències amb el cantant Bryan Ferry. A partir d’aquell moment, Eno va iniciar una avantguardista carrera que l’ha portat pel rock experimental, l’ambient, el house o l’electrònica, sent una inqüestionable influència per a intèrprets o bandes de noves tendències artístiques. El músic britànic ha triomfat també com a productor de grans del rock com David Bowie, durant la seva trilogia berlinesa, Talking Heads, el seu líder David Byrne o U 2.

ALICE COOPER

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Formació inicial de la banda: Alice Cooper (veu), Glen Buxton (guitarra), Michael Bruce (guitarra), Dennis Dunaway (baix) i Neal Smith (bateria).
Gèneres: glam, garage rock, rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Schools out (1972), Billion dollar babies (1973) i Muscle of love (1973).
El millor: va introduir nous conceptes en el rock / els seus trepidants espectacles en viu.
El pitjor: de vegades més circ que música / la crítica mai se'l va prendre massa seriosament.

Encara que el glam rock va aparèixer i va tenir més repercussió al Regne Unit que no pas als Estats Units, a Amèrica també hi va arribar el moviment i aquest va tenir en el peculiar Alice Cooper el seu màxim exponent. L’intèrpret de Detroit, que es va iniciar en el corrent del garage rock, va convertir els seus concerts en espectacles circencs on, de vegades, la música es convertia en un fet secundari. Després de triomfar mitjançant el hard rock, es va acostar a registres més convencionals.