LONDON CALLING

Grup: The Clash.
Any: 1979.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi precedent: Give’em enough rope (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Sandinista ! (1980).
El millor: molt més enllà del punk.
El pitjor: no van superar mai aquesta obra.

El punk rock havia esclatat en força a la Gran Bretanya el 1976 i havia tingut el seu any àlgid el 1977. Quan es va editar “London Calling”, a finals de 1979, el moviment es trobava ja en certa decadència, però The Clash va demostrar llavors que no era simplement una banda de punk i va aconseguir gravar la seva gran obra, la qual mai va poder emular posteriorment, entre d’altres coses perquè les relacions entre els dos líders, Joe Strummer i Mick Jones, no van ser ja massa cordials. En el treball, tercer àlbum del grup, s’hi barregen diversos gèneres, com punk, ska, reagge, rock dur o pop, i hi figuren diferents temàtiques com la política o el conflicte racial. En l’obra hi destaquen peces com la de títol homònim, que és la cançó més popular del disc, “Spanish bombs”, “Hateful”, “Rudy can’t fail”, de clar aire ska, "Clampdown", "Train in vain" o “Guns of brixton”, composta pel baixista Paul Simonon, que en la portada surt colpejant el seu instrument en una acció no preparada.

MANEL

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Guillem Gisbert (veu i ukelele), Roger Padilla (guitarra i veu), Martí Maymó (baix i clarinet) i Arnau Vallvé (bateria).
Gèneres: folk pop, pop i pop alternatiu.
Dècades: 00.
Principals àlbums d’estudi: Els millors professors d’Europa (2008) i 10 milles per veure una bona armadura (2011).
El millor: justament el grup que necessitava la música popular en català.
El pitjor: baixarà algun dia el souflé ?

El quartet Manel va ser la gran revelació de la música popular en català de l'any 2008 i el seu primer àlbum, “Els millors professors d’Europa”, va ser elegit per diverses publicacions com un dels millors treballs de Catalunya i fins i tot de l’estat espanyol. El 2011, el grup va decidir editar la seva segona obra en gran format, "10 milles per veure una bona armadura", que definitivament va consolidar la formació encapçalada pel cantant Guillem Gisbert, que ha seguit en el cim de popularitat fins els nostres dies.

JUDY COLLINS

Lloc de naixement: Seattle (Estats Units).
Gèneres: folk i folk rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Both sides now (1968) i Amazing grace (1970).
El millor: intèrpret estel·lar en l’etapa daurada del folk.
El pitjor: com tantes estrelles del folk dels 60, va anar perdent força després d’aquesta dècada.

Judy Collins va ser una de les grans protagonistes de la gran època del folk, durant el decenni dels 60, quan hi van tenir lloc l’auge del festival de Newport i la protest song. Collins va interpretar composicions pròpies i de grans autors del gènere com Woody Guthrie, Pete Seeger, Bob Dylan, Phil Ochs, Leonard Cohen o Joni Mitchel. En un moment en què era companya sentimental d’Stephen Stills, aquest, juntament amb David Crosby i Graham Nash, li va dedicar la cançó “Suite: Judy blue eyes”.

MIGUEL BOSÉ

Lloc de naixement: Panamà (Panamà).
Gèneres: pop, cançó melòdica i cantautor.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Bandido (1984), Los chicos no lloran (1990) i Once maneras de ponerse el sombrero (1998).
El millor: la maduresa.
El pitjor: començaments per a fans.

Els inicis de Miguel Bosé van estar caracteritzats per l’anomenada música de fans, quan hits com “Linda”, “Ana” o “Te amaré” van fer les delícies de les adolescents. Una vegada va passar de moda aquell estil, el cantant va fer un gir notori i es va acostar a gèneres més madurs, en una etapa on va rebre la influència de David Bowie. Bosé ha triomfat plenament a Espanya i l’Amèrica Llatina i fins i tot ha arribat als mercats italià i nord-americà, mentre ha actuat per a directors cinematogràfics com Pedro Almodóvar o Vicente Aranda.

DEACON BLUE

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Ricky Ross (veu i guitarra), Lorraine McInstosh (veu), Graeme Kelling (guitarra), Ewen Vernal (baix), Dougie Vipond (bateria) i James Prine (teclats).
Gèneres: pop, rock i rock independent.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Raintown (1986).
El millor: els inicis.
El pitjor: el gir comercial.

El cantant i guitarrista Ricky Ross va abandonar la seva ciutat natal, Dundee, i es va traslladar a Glasgow, on va formar la banda Deacon Blue, on hi destacava la presència de la vocalista Lorraine McInstosh, que es convertiria en la seva esposa. El grup va debutar amb l’àlbum “Raintown”, de connotacions independents, encara que seguidament realitzaria “When the world knows his name”, de caràcter molt més comercial. Posteriorment, abans de la dissolució, la formació va entrar en el món de l’electrònica.

THE RISE AND FALL OF ZIGGY STARDUST AND THE SPIDERS FROM MARS

Intèrpret: David Bowie.
Any: 1972.
Àlbum d’estudi precedent: Hunky Dory (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Aladdin sane (1973).
El millor: el gran àlbum de l’era glam.
El pitjor: el treball no va tenir massa èxit als Estats Units.

Fins a l’edició “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars”, David Bowie, malgrat haver gravat ja quatre àlbums, no havia aconseguit encara un gran èxit. Amb el seu cinquè treball, el músic britànic va assolir el cinquè lloc de les llistes britàniques i va iniciar la seva gran trajectòria, a pesar que a l’altre banda de l’Atlàntic el disc va passar bastant desapercebut i no va poder situar-se entre els 50 més venguts. L’àlbum, de caràcter conceptual, que a inicis dels 70 era un corrent bastant habitual, tenia una temàtica espacial, cosa normal si pensem que només tres anys abans l’home havia trepitjar per primer cop la lluna. En el treball totes les cançons tenen una qualitat indubtable, però cal destacar sobretot són l’extraordinària i apocalíptica “Five years”, tema que obre el disc; “Moonage daydream”; “Starman”, la peça més famosa de l’àlbum; "Lady Stardust", "Star", l’esplèndida Ziggy Stardust i “Rock’n roll suicide”, que tanca l’obra, imprescindible per entendre el que va ser el glam rock.

NÚRIA FELIU

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, folk, jazz, músiques del món i nova cançó catalana.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
El millor: els premis rebuts per la seva llarga trajectòria.
El pitjor: la seva època daurada va passar fa temps.

La cantant de Sants Núria Feliu va ser una de les grans artistes catalanes de la segona meitat del segle XX. El seu repertori va estar reunit per cançons tradicionals de Catalunya, boleros o jazz clàssic, sense oblidar la seva aportació en alguns films rodats en llengua catalana. Enquadrada dintre del moviment de la nova cançó, Feliu va tenir col·laboradors tan importants com els pianistes Tete Montoliu o Lucky Gury i ha obtingut premis tan emblemàtics com la Creu de Sant Jordi.