viernes, 31 de diciembre de 2010

THE CHEMICAL BROTHERS




Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Tom Rowlands i Ed Simons.
Gèneres: big beat, electrònica, techno, rock progressiu, trip hop, dance i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Principal àlbum: Come with us (2002).
Altres àlbums d'estudi: Exit planet dust (1995), Dig your own hole (1997), Surrender (1999), Push the button (2005), We are the night (2007), Further (2010) i Born in the echoes (2015).
El millor: reis de l’electrònica dels últims temps.
El pitjor: no aptes per als fans de rock tradicional.

Tom Rowlands i Ed Simons eren dos DJ’s que un cert dia van decidir posar-se a gravar discs, convertint-se en una de les bandes capdavanteres de la música electrònica de la dècada dels 90 i el primer decenni del segle XXI, època estel·lar del gènere. El duo, que en primer lloc es va anomenar The Dust Brothers, fins i tot va crear un estil nou, conegut com a big beat, que va originar una enorme influència cap a altres formacions.

jueves, 30 de diciembre de 2010

LA TIETA




Intèrpret: Joan Manuel Serrat.
Any: 1967.
Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Ara que tinc 20 anys.
El millor: una de les cançons més emblemàtiques del cantautor del Poble Sec.
El pitjor: enyorança d’aquells temps de Serrat.

Durant els seus començaments, Joan Manuel Serrat, segurament el més gran cantautor de l’estat espanyol de la història de la música popular, es va integrar en el moviment de la nova cançó catalana, convertint-se en un dels més cèlebres dels anomenats 16 jutges, juntament amb Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet. D’aquella llunyana època en van sortir “Ara que tinc 20 anys”, tant en la seva versió de senzill com d’àlbum, i la tendra i melancòlica “La tieta”, segons la meva opinió la millor peça que mai hagi compost l’autor del Poble Sec. Amb el pas del temps, i després de negar-se el 1968 a actuar al festival d’Eurovisió per no poder interpretar en català, Serrat es va distanciar de la nova cançó i va iniciar la seva trajectòria com a cantautor en llengua castellana.

martes, 28 de diciembre de 2010

BONDIA (ÀLBUM)





Grup: Els Pets.
Any: 1997.
Formació: Joan Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig.
Àlbum d’estudi precedent: Brut natural (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Sol (1999).
El millor: s’inicia l’evolució.
El pitjor: qui es queda només amb la cançó principal.

Quan el grup de Constantí, localitat del Tarragonès, va fer la seva aparició, en va ser la versió popular i festiva del pop-rock en català, a la manera d’una orquestra de festa major o de revetlla de Sant Joan. Tanmateix, el trio liderat pel cantant i guitarrista Joan Gavaldà, que va actuar al multitudinari festival del Palau Sant Jordi de Barcelona el 1991, va anar a poc a poc evolucionant i “Bondia”, el seu treball més cèlebre, va marcar el canvi de tendència cap un tipus de música, podríem dir, més “internacional”. A l’àlbum, un dels més venuts en llengua catalana de la història, hi destaquen la peça que li dóna títol, amb consideració d’autèntic clàssic, “Una fiblada a la pell”, “Massa jove per fer-me gran”, “Una estona de cel” o la dolça i tendra “Bona nit”.

lunes, 27 de diciembre de 2010

CABARET VOLTAIRE





Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Mallinder (veu i baix), Richard H. Kirk (guitarra) i Chris Watson (sintetitzadors).
Gèneres: avantguarda, postpunk, rock sinistre, rock industrial, new wave, synth pop, rock experimental, electrònica, techno i acid house.
Dècada principal: 80.
Principals àlbums: Mix - up (1979), The voice of America (1980), Red Mecca (1981), 2 x 45 (1982), The crackdown (1983), Johnny Yesno (1983), Micro - phonies (1984), Drinking gasoline (1985), The covenant, the sword and the arm of the lord (1985), Code (1987), Groovy, laidback and nasty (1990), Boy and soul (1991), Plasticity (1992), International language (1993), The conversation (1994), Kora ! Kora ! Kora ! The Cabaret Voltaire versions (2009) i National service rewind. The Tivoli vs Cabaret Voltaire (2010).
El millor: capaços d’anar-se adaptant als temps.
El pitjor: durant els seus inicis, el punk va frenar la seva trajectòria.

Abans de l’explosió punk, el grup Cabaret Voltaire, que va extreure el nom del local de Zuric on es reunien els integrants del moviment artístic del Dadaisme, ja havia iniciat la seva trajectòria, però no va ser fins al postpunk quan la banda de Sheffield, encapçalada per Steve Mallinder, va aconseguir certa notorietat, mitjançant un estil sinistre, fosc i inhòspit que la va convertir en la formació abanderada del rock industrial. Posteriorment va entrar en noves tendències com l’acid house o el techno.

viernes, 24 de diciembre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA LLARGA DECADÈNCIA DELS ROLLING STONES




Molts experts i estudiosos de la música rock opinen que l’última obra mestra dels llegendaris Rolling Stones va ser l’àlbum “Some girls”, editat el 1978, mentre que “Tattoo you”, gravat el 1981, està considerat el darrer gran disc de la banda britànica. Posteriorment, cap de les obres del grup anglès ha merescut grans elogis de la premsa especialitzada, que ja havia rebut amb crítiques negatives “Emotional rescue”, treball realitzat el 1980.

Durant els decennis dels anys 80 i 90, així com en la primera dècada del segle XXI, van anar transcorrent uns anys decadents i escassament transcendents en la trajectòria de la formació, que va editar àlbums com “Undercover”, “Voodoo lounge” o “Bridges to Babylon”, els quals van tenir unes crítiques més aviat pobres. Malgrat tot, les gires dels Stones han continuat sent de les més seguides i freqüentades del món fins als nostres dies.

A la dècada dels 80, Mick Jagger, Keith Richard i fins i tot Bill Wyman van gravar discs en solitari, però tampoc en aquest cas les crítiques van ser massa extraordinàries, sent en el cas dels treballs de Jagger molt deficients. Anys més tard, el mateix Wyman, el tranquil baixista de la banda des de la seva fundació, va decidir abandonar el grup per formar un modest conjunt, el qual realitza periòdicament gires en petits espais, molt lluny dels grans estadis on actuen els Stones.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

THE B 52’S (ÀLBUM)





Grup: The B 52’s
Any: 1979.
Formació: Fred Schneider, Kate Pearson, Keith Strickland, Cindy Wilson i Ricky Wilson.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Wild planet (1980).
El millor: un treball original.
El pitjor: no va tenir unes vendes espectaculars.

El quintet nord-americà The B 52’s, format a la localitat d’Athens, a l’estat meridional de Geòrgia, va ser una de les bandes bàsiques de la new wave als Estats Units, també integrada per grups originaris del punk novaiorquès com Blondie, Talking Heads o Television. Amb una imatge retro, que recordava, especialment pel que fa als pentinats de Kate Pearson i Cindy Wilson, els anys 50, la formació va debutar amb un àlbum de títol homònim, que va suposar una de les grans sensacions del pop - rock del canvi de dècada dels 70 als 80 i una enorme influència cap a la música popular dels següents decennis. El treball, amb peces nervioses i frenètiques i considerat un dels millors de la història segons vàries publicacions, conté títols com “Planet claire”, "52 girls", “Rock lobster” o “Downtown”.

lunes, 20 de diciembre de 2010

AZTEC CAMERA




Lloc de fundació: East Kilbride (Anglaterra).
Formació inicial: Roddy Frame (veu i guitarra), Campbell Owens (baix) i Dave Mulholland (bateria).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Knife (1984) i Love (1987).
El millor: la madura adolescència de Roddy Frame.
El pitjor: Aztec Camera o simplement Frame ?

Quan només era un adolescent, Roddy Frame va formar Aztec Camera, banda cabdal del moviment de la new wave, amb Campbell Owens i Dave Mulholland. Tanmateix, el grup molt aviat va realitzar múltiples canvis fins el punt de convertir-se en un projecte personal de Frame, que va acabar editant discs amb el seu propi nom. Els primers àlbums de la formació van ser força aclamats per la crítica, especialment “Love”, el qual va ser considerat un dels millors treballs de l’any 1987.