SECOND HELPING

Grup: Lynyrd Skynyrd.
Any: 1974.
Formació: Ronnie van Zant, Gary Rossington, Allen Collins, Ed King, Leon Wilkeson, Bob Burns i Billy Powell.
Àlbum d’estudi precedent: Pronunced Lèh-nérd Skin-nérd (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Nuthin’ fancy (1975).
El millor: l’himne “Sweet home Alabama”.
El pitjor: la polèmica del mateix tema.

El grup de Florida Lynyrd Skynyrd va ser, juntament amb The Allman Brothers Band i ZZ Top, la formació més popular, cèlebre i triomfadora del rock identitari del sud dels Estats Units. El conjny de Jacksonville va debutar amb l’aclamat àlbum “Pronunced Lèh-nérd Skin-nérd”, que conté el bell tema “Free bird”, dedicat al desaparegut Duanne Allman. Un any més tard, va arribar l’edició de “Second helping”, que va suposar la consolidació definitiva del grup i també el moment àlgid de la banda, doncs els següents treballs no superarien els seus dos àlbums inicials. En el disc hi destaquen peces com “The ballad of Curtis Loew”, “Don’t ask me no questions” o “Call me the breeze”, una versió de JJ Cale, però sens dubte la cançó més famosa és l'històric clàssic “Sweet home Alabama”, resposta polèmica als temes de Neil Young “Alabama” i “Southern man”.

SKY BLUE SKY

Grup: Wilco.
Any: 2007.
Formació: Jeff Tweddy, Nels Cline, John Stirratt, Glenn Kotche, Mikael Jorgensen i Pat Sansone.
Àlbum d’estudi precedent: A ghost is born (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Wilco. The album (2009).
El millor: les entrades de Cline i Sansone.
El pitjor: acusacions de més comercialització.

Wilco, després d’una etapa caracteritzada per la pràctica de country i folk rock podríem anomenar tradicionals, va convertir-se en una de les bandes més admirades i populars de l’escena indie nord-americana, mitjançant àlbums com “Yankee hotel foxtrot” i “A ghost is born”, menys accessibles i més experimentals que els seus treballs anteriors. Amb l’edició d’”Sky blue sky”, la formació de Chicago va tornar sensiblement als seus orígens amb un tipus de música menys complicat i, potser per aquesta raó, l’obra va debutar en el número 4 a les llistes dels Estats Units. En el disc hi van formar part per primer cop Nels Cline, possiblement el millor guitarrista que hagi tingut mai Wilco, i el multi-instrumentista Pat Sansone, mentre “Either way”, “Impossible Germany”, amb un extraordinari final instrumental, i “On and on and on and” en són algunes de les millors peces.

PACO IBÁÑEZ

Lloc de naixement: València (País Valencia).
Gèneres: folk, cantautor i cançó protesta.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: la seva lluita contra el franquisme.
El pitjor: el típic “alliçonament” progre.

El cantautor Paco Ibáñez, nascut a la ciutat de València i molts anys emigrat a França, país del que va rebre una insígnia del president socialista François Mitterrand, va ser un dels intèrprets més combatius contra la dictadura de Francisco Franco, que fins i tot va prohibir les seves obres a Espanya. Ibáñez va posar música a diferents poetes espanyols i llatinoamericans, entre els quals hi destaquen Rafael Alberti, León Felipe, Federico García Lorca, José Agustín Goytisolo, Miguel Hernández, Antonio Machado o Pablo Neruda.

LOLE Y MANUEL

Lloc de fundació: Sevilla (Andalusia).
Formació: Lole Montoya (veu) i Manuel Molina (guitarra).
Gèneres: flamenc, world music i fusió.
Dècades: 70, 80 i 90.
Solistes que origina: Lole Montoya i Manuel Molina.
El millor: pioners de la fusió flamenca.
El pitjor: a partir dels 80 van perdre força.

En el segon lustre dels 70, arran de la fi de la dictadura franquista, el flamenc va abandonar el seu purisme i va entrar en una època caracteritzada per la fusió amb altres gèneres, mitjançant intèrprets com Paco de Lucía, la banda Triana o el duo Lole y Manuel. Aquests últims, molt influïts pel moviment hippy (van actuar per exemple al festival Canet Rock), van apropar-se també a la música de caràcter andalusí i algunes de les seves cançons s’han utilitzat en films de Carlos Saura i fins i tot Quentin Tarantino.

PENÉLOPE TRIP

Lloc de fundació: Gijon (Astúries).
Formació inicial: Tito Pintado (veu), Pedro Vigil (guitarra), Juan Carlos Fernández (guitarra), David Guardado (baix) i Covadonga de Silva (bateria).
Altres components bàsics: César Miguélez (Bateria).
Gèneres: rock, noise rock i rock alternatiu.
Dècades: 90.
Principal àlbum: ¿ Quien puede matar a un niño ? (1996)
Solistes que origina: Pedro Vigil.
Grups que origina: Edwin Moses, Nosoträsh i Beef.
El millor: grup de culte en els ambients indie.
El pitjor: els problemes de caire intern.

El grup asturià Penélope Trip, un dels més cèlebres conjunts alternatius de l’estat espanyol durant la dècada dels 90 i principals abanderats del noise rock hispà, va ser fundat a la localitat de Gijón a inicis del decenni. La trajectòria de la banda, que es va veure involucrada en disputes internes, no va ser massa estable i es va dissoldre l’any 1996, quan es trobava en un dels seus millors períodes. El seu guitarrista Pedro Vigil ha tingut posteriorment experiències com a solista i mitjançant altres bandes com Nosoträsh.

CRISTINA AGUILERA

Lloc de naixement: Setting Island (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop, rythm & blues i soul.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Back to basics (2006).
El millor: un bona reputació com a cantant.
El pitjor: més del mateix.

Sempre he pensat que la carrera de Madonna ha estat un tant sobrevalorada, però la seva influència ha estat obvia, per exemple, en cantants com Britney Spears o Cristina Aguilera. Aquesta última, considerada per la revista Rolling Stone una de les millors vocalistes de la història del gènere pop, ha estat una de les estrelles més triomfants de la música comercial del que portem de segle XXI i ha obtingut diferents premis Grammy, tant pel que fa a la versió absoluta com la llatina.

ANTHRAX

Lloc de fundació: Anthrax (Estats Units).
Formació inicial: Scott Ian (guitarra), Danny Lilker (guitarra i baix), Neil Turbin (veu), Dan Spitz (guitarra) i Charlie Benante (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, hardcore, thrash metal, speed metal i hip hop.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Sound of white noise (1993) i Worship music (2011).
El millor: mites de les noves tendències del heavy metal.
El pitjor: la desfilada de vocalistes.

Scott Ian, inqüestionable líder actual de la formació de Nova York, i Danny Lilker van fundar la banda heavy Anthrax, que es van convertir aviat, durant els anys 80 i juntament amb el altres grups com els populars Metallica i Megadeth, en els grans protagonistes dels moviments del thrash metal i speed metal, que van portar el rock dur a la seva màxima expressió. Anthrax, que ha tingut en nòmina un important número de vocalistes, es va apropar, a la dècada dels 90, a barems hip hop, col•laborant amb Public Enemy.