domingo, 30 de septiembre de 2012

THE MAN WHO




Grup: Travis.
Any: 1999.
Formació: Francis Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi precedent: Good feeling (1997).
Àlbum d’estudi posterior: The invisible band (2001).
El millor: elegit per la crítica millor àlbum de l’any.
El pitjor: no va suposar un gran èxit comercial.

El quartet escocès Travis va iniciar el seu camí mitjançant paràmetres semblants a la moda del brit pop, com ho va demostrar el seu primer àlbum, “Good feeling”. No obstant, el grup de Glasgow va decidir realitzar un canvi de rumb i aquest fet es va poder comprovar clarament en el seu segon treball, “The man who”, una esplèndida obra, molt més tranquil•la, pausada i acústica que el seu primer disc. L’àlbum, molt ben rebut per la crítica especialitzada, no va ser un important èxit a nivell comercial, malgrat que va assolir, encara que de forma fugaç, el top 10 de les llistes britàniques i va extreure cinc singles: “Write to reach you”, “Driftwood”, “Turn”, “Coming around” i la bella “Why does it always rain on me ?”, el seu tema més popular.

jueves, 27 de septiembre de 2012

MATIA BAZAR




Lloc de fundació: Gènova (Itàlia).
Formació inicial: Antonella Ruggiero (veu), Carlo Marrale (veu i guitarra), Piero Cassano (veu i teclats), Aldo Stellita (baix) i Giancarlo Golzi (bateria).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Matia Bazar 1 (1976).
El millor: “Solo tu”.
El pitjor: les marxes de Ruggiero i Marrale.

Com tants altres intèrprets italians, el grup genovès Matia Bazar va aconseguir la fama gràcies a guanyar el festival de Sanremo, amb el tema “... e dir-si ciao”. Més tard, la formació italiana va editar el hit “Solo tu”, amb un important èxit a Espanya, i va actuar al festival d’Eurovisió amb “Raggio di luna”. Els abandonaments de la cantant Antonella Ruggiero i el guitarrista Carlo Marrale van tancar l’etapa clàssica del conjunt ligur.

martes, 25 de septiembre de 2012

JEANETTE




Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Corazón de poeta (1981).
Grups que origina: Pic-Nic.
El millor: els hits dels 70.
El pitjor: li va costar molt triomfar amb format àlbum.

La londinenca Jeanette, que va anar a viure a Barcelona quan era adolescent, va triomfar en primer lloc com a cantant del grup Pic-Nic, gràcies a la cançó “Cállate niña”, i en segon lloc en solitari, amb espectaculars èxits com “Soy rebelde” i “¿ Porqué te vas ?”, que una vegada utilitzada per Carlos Saura al film “Cría cuervos”, va arribar al número u a Espanya i fins i tot va tenir cert impacte a la resta d’Europa i l’Amèrica Llatina.

lunes, 24 de septiembre de 2012

LA BANDA TRAPERA DEL RÍO




Lloc de fundació: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Formació clàssica: Miguel Ángel Sánchez (veu), Modesto Agriarte (guitarra), Emilio Hita (guitarra), Salvador Solano (baix) i Juan Pulido (bateria).
Gèneres: punk, rock, rock urbà i rock dur
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: La Banda Trapera del Río (1979).
El millor: pioners del punk rock hispà.
El pitjor: cinc dels seus components ja han trobat la mort.

Originaris del barri de Sant Idelfons, a Cornellà de Llobregat, La Banda Trapera del Río està considerada per varis experts com la primera formació punk de l’estat espanyol. En les seves cançons, les principals característiques eren la protesta, el lament, la cruesa, el dolor o la total manca d’eufemismes, fets que no eren fàcils de portar a terme en una època en què el franquisme era encara latent. Malgrat usar la llengua castellana, un dels seus temes més recordats, “Ciutat podrida”, va ser interpretat en català.

jueves, 20 de septiembre de 2012

FRANKIE GOES TO HOLLYWOOD




Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació inicial: Holly Johnson (veu), Paul Rutherford (veu i teclats), Brian Nash (guitarra), Mark O’Toole (baix) i Peter Gill (bateria).
Gèneres: pop, dance pop, rock, new wave i synth pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Welcome to the pleasuredome (1984).
Altres àlbum d’estudi: Liverpool (1986).
El millor: una mica de gresca en un període políticament correcte.
El pitjor: la bubblegum “The power of love”.

No és que Frankie Goes to Hollywood fos una banda molt corrosiva i transgressora, però en una època tan insulsa com eren els anys centrals dels 80, el grup de Liverpool va veure com el vídeo del seu single “Relax” era prohibit per la BBC. Com acostuma a succeir en aquest tipus de mesures, el fet va provocar que el tema arribés al número u al Regne Unit, com també ho van fer després “Two tribes” i “The power of love”. Poc més, però, es pot destacar de la formació.

martes, 18 de septiembre de 2012

JANE’S ADDICTION




Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Perry Farrell (veu i piano), Dave Navarro (guitarra), Eric Avery (baix) i Stephen Perkins (bateria).
Gèneres: rock dur i rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Riutal de lo habitual (1990). 
Altres àlbums d’estudi: Nothing’s shocking (1988), Strays (2003) i The great escape artist (2011).
El millor: pioners de l’indie californià.
El pitjor: molta inestabilitat.

Precedint a mítiques bandes com Red Hot Chili Peppers (RHCP) o Pavement, Jane’s Addiction (JA) va ser una de les primeres grans formacions del rock alternatiu ubicat a l’estat de Califòrnia. Encapçalats pel polifacètic Perry Farrell, cantant, pianista, compositor i dissenyador de les portades dels discs del grup, van dissoldre’s a inicis dels 90, després d’una actuació al festival de Lollapalooza, moment que va aprofitar el guitarrista Dave Navarro per unir-se a RHCP. Posteriorment, JA va tornar el 1997 i el 2001.

domingo, 16 de septiembre de 2012

THE HIVES




Lloc de fundació: Fagersta (Suècia).
Formació: Howlin Pelle Almqvist (veu), Nicholaus Arson (guitarra), Vigilante Carlström (guitarra), Dr. Matt Destruction (baix) i Chris Dangerous (bateria)
Gèneres: punk revival, garage rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Veni vidi vicious (2000).
Altres àlbums d’estudi: Barely legal (1997), Tyranossaurus Hives (2004), The black and white album (2007) i Lex Hives (2012).
El millor: els directes.
El pitjor: potser no han superat els seus treballs d’inicis de l’actual segle.

Des de l’esclat d’Abba mitjan els 70, no és estrany que grups escandinaus triomfin amb força arreu del món. Un dels darrers exemples el tenim en la formació sueca The Hives, que va aconseguir un enorme èxit gràcies a l’àlbum “Veni vidi vicious”, el seu single “I hate to say you told you so” i el recopilatori “Your new favorite band”. La banda nòrdica, famosa pels seus espectaculars concerts en viu, ha estat la màxima abanderada del garage rock dels últims temps, juntament amb The Strokes i The White Stripes.