miércoles, 31 de octubre de 2012

SUNSHINE SUPERMAN (ÀLBUM)




Intèrpret: Donovan.
Any: 1966.
Àlbum d’estudi anterior: Fairytale (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Mellow yellow (1967).
El millor: la fusió del cantautor escocès amb el flower power.
El pitjor: els problemes legals per editar el disc al Regne Unit.

El 1966 el flower power encara era incipient i el seu naixement va tenir lloc a la ciutat Californiana de San Francisco, però aquests no van ser cap impediment perquè un britànic com el cantautor Donovan s’hi adherís ràpidament. L’àlbum hippy “Sunshine superman” està considerat el millor treball en l’extensa i prolongada trajectòria, encara que força irregular, del folk singer originari d’Escòcia, al qual molts van voler comparar amb el llegendari Bob Dylan, malgrat ser tots dos molt diferents. En el disc, la portada del qual deixa ben clara les influències hippy i psicodèlica, hi destaquen les peces de títol homònim i “Season in the witch”, dos dels grans clàssics de l’intèrpret,  a més de “Legend of a girl child Linda”, un tema més proper als seus orígens folk i acústics.

martes, 30 de octubre de 2012

12 MEMORIES




Grup: Travis.
Any: 2003.
Formació: Fran Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi anterior: The invisible band (2001).
Àlbum d’estudi posterior: The boy with no name (2007).
El millor: la consolidació del quartet de Glasgow.
El pitjor: la crítica no el va valorar tant com a “The man who”.

Després d’involucrar-se d’alguna manera en el brit pop, el grup escocès Travis va canviar de rumb amb l’aclamat àlbum “The man who”, el treball més ben valorat de la seva carrera musical. Posteriorment, la formació de Glasgow va consolidar la seva evolució amb “The invisible band” i “12 memories”. Aquesta darrera obra és un dels discs més foscos i pessimistes de la banda, que va editar la gravació el mateix any en què els Estats Units de George Bush van iniciar la polèmica guerra de l’Iraq, esdeveniment connectat amb els atacs terroristes de Nova York de 2001, que es veuen d’alguna forma reflectits en “12 memories”, com també la violència domèstica o la temàtica de caire psicològic. Entre les cançons, totes elles molt agradables i sentimentals, hi destaquen “Quicksand”, “The beautiful occupation”, “Re-offender”, “Love will come through” o “Happy to hang around”.

lunes, 29 de octubre de 2012

MEAT IS MURDER (ÀLBUM)




Grup: The Smiths.
Any: 1985.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Àlbum d’estudi anterior: The Smiths (1984).
Àlbum d’estudi posterior: The queen is dead (1986).
El millor: l’àlbum de més èxit del mític quartet.
El pitjor: una obra inferior a “The queen is dead”.

El grup de Manchester The Smiths, encapçalat pel cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, va ser el gran artífex del retorn del rock elèctric després d’anys dominats per la música tecno. Un any més tard de debutar amb un aclamat disc homònim, el quartet va gravar “Meat is murder”, un treball regular, sense que hi destaquin clarament unes peces per sobre de les altres, i que va arribar a dalt de tot de les llistes britàniques, encara que l’obra a penes va tenir ressò als Estats Units. En l’àlbum, malgrat tot, hi destaquen cançons com “The headmaster ritual”, que obre el disc, “The joke isn’t funny anymore”, “Nowhere fast”, el tema de títol homònim, una radical crítica al consum no vegetarià, i “How soon is now ?”, encara que inicialment no hi estava inclosa. Un any després, The Smiths gravaria “The queen is dead”, la seva obra mestra.

jueves, 25 de octubre de 2012

EROS RAMAZZOTTI




Lloc de naixement: Roma (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Principal àlbum: Dove c’è musica (1996).
El millor: un autèntic fenomen de masses.
El pitjor: és difícil cantar en italià i triomfar plenament al món anglosaxó.

L’intèrpret italià Eros Ramazzotti podríem dir que va suposar una certa continuïtat dels cantants lleugers transalpins dels 70, com Umberto Tozzi o Claudio Baglione, però amb un tipus de pop melòdic una mica més endurit. Ramazzotti, sobretot pel que fa als 90, va triomfar espectacularment al seu país, a l’estat espanyol, fins el punt de traduir al castellà les seves cançons, en altres llocs de l’Europa continental i a l’Amèrica Llatina, col•laborant amb artistes com Andrea Bocelli, Tina Turner, Cher o Joe Cocker.

martes, 23 de octubre de 2012

ORQUESTRA PLATERIA




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Únic membre estable: Manel Joseph (veu).
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: salsa.
Principals àlbums: Orquestra Plateria (1978) i Orquestra Plateria, Pedro Navaja (1979).
El millor: la versió de “Pedro Navaja”.
El pitjor: els inicis no presagiaven una trajectòria tan llarga.

Eren el temps de la Barcelona underground i del rock laietà quan es va formar l’Orquestra Plateria, en honor al carrer on es va establir la primera sala Zeleste (avui conegut com a Argenteria). En principi, la formació liderada pel cantant Manel Joseph havia de realitzar una única actuació, però la carrera del grup va ser força extensa, destacant el període ubicat a finals de la dècada dels 70. La Plateria va fer versions de músics com Elvis Presley o Rubén Blades, de qui va adaptar “Pedro Navaja”.

domingo, 21 de octubre de 2012

LOS TOREROS MUERTOS




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Pablo Carbonell (veu), Alberto Moraga (guitarra), Many Moure (baix) i Guillermo Piccolini (teclats).
Dècades: 80 i 90.
Gèneres: rock, punk i movida.
Principals àlbums: 30 años de éxitos (1986) i Por Biafra (1987).
Solistes que origina: Pablo Carbonell.
El millor: la ironia.
El pitjor: la seva aparició va coincidir amb la decadència de la movida.

El cantant, compositor, estrella televisiva i actor cinematogràfic gadità Pablo Carbonell va formar el grup Los Toreros Muertos, juntament amb Many Moure i l’argentí Guillermo Piccolini, als quals s’uniria Alberto Moraga. La banda, que va viure els últims moments de la movida madrilenya, va aconseguir una gran popularitat gràcies a la seva ironia i sentit de la transgressió i a èxits com “Yo no me llamo Javier”, “La agüita amarilla” o “On the desk”.

jueves, 18 de octubre de 2012

BILLY BRAGG




Lloc de naixement: Barking (Anglaterra).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk rock, punk, cantautor, cançó protesta i rock independent.
Àlbums principals: Talking with the taxman about poetry (1986) i Don’t try this at home (1991).
El millor: fer cançó protesta en una època acomodada.
El Pitjor: li va costar creuar l’Atlàntic.

El cantautor anglès Billy Bragg va beure de diferents fonts de la música popular, com del folk tradicional nord-americà, mitjançant l’admiració professada cap al mític Woody Guthrie, o del punk rock. L’artista britànic, que malgrat les influències que va rebre del país, només va tenir un minoritari seguiment als Estats Units, va tenir un període àlgid a la Gran Bretanya durant el segon lustre dels 80, a través de peces de caire social, polític, reivindicatiu i romàntic.