EMOTIONAL RESCUE (ÀLBUM)

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1980.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi anterior: Some girls (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Tattoo you (1981).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: s’iniciava la decadència.

Després de l’edició de l’aclamat àlbum “Exile on Main Street.”, gravat el 1972, The Rolling Stones va entrar en una època molt irregular, de la qual en va fugir el 1978 amb el disc “Some girls”. Tanmateix, amb el següent treball, “Emotional rescue”, que va sortir a la venda el 1980, la llegendària banda anglesa va rebre de nou crítiques no massa positives. L’àlbum seguia les influències que es trobaven en el seu predecessor, i fins i tot s’hi van incloure cançons rebutjades, per la qual cosa no es tractava precisament d’una obra molt original. Després de la seva edició, els Stones van ressorgir amb “Tattoo you”, el 1981, però molt aviat el grup britànic va reubicar-se en un període decadent, aquest cop profund, continuat i sembla que ja irreversible. En el treball analitzat cal significar temes com el que dóna títol a l’obra, “Send it to me”, “Let me go” o “She’s so cold”.

TURN ON THE BRIGHT LIGHTS

Grup: Interpol.
Any: 2002.
Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos D i Samuel Fogarino.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Antics (2004).
El millor: un dels millors àlbums indies del segle XXI.
El pitjor: les llistes.

El quartet Interpol, liderat pel cantant i guitarrista Paul Banks, ha estat, després d’haver gravat quatre àlbums d’estudi, una de les bandes alternatives més importants del que portem de segle XXI. El debut del grup nord-americà va ser “Turn on the bright lights”, un disc aclamat per la crítica, ja objecte de culte en el món de la música independent i amb característiques del postpunk que es realitzava a Manchester a inicis de la dècada dels 80 del segle XX, fins el punt que alguns especialistes comparen el treball amb els àlbums de Joy Division. Malgrat tot, l'òpera prima d’Interpol no va suposar un gran èxit al marge del corrent alternatiu, encara que el disc va tenir una revifalla quan es va reeditar durant el 10è aniversari de la gravació. Els quatre singles del treball, “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA” i “Say hello to the angels”, a més d’”Obstacle II” o “Stella is a diver and she was always down”, destaquen en un disc en què la guitarra solista de Daniel Kessler hi té un gran protagonisme.

NEW YORK

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1989.
Àlbum d’estudi anterior: Mistrial (1986).
Àlbum d’estudi posterior: Magic and loss (1992).
El millor: el ressorgiment del compositor neoyorquí.
El pitjor: una època molt irregular.

La carrera en solitari de Lou Reed, una vegada havia abandonat The Velvet Underground (VU), va començar bastant bé amb l’edició d’àlbums històrics com el glam “Transformer”, produït per David Bowie, o el controvertit i pessimista “Berlin”. No obstant, posteriorment el cantautor de Brooklyn va entrar en una època força irregular de la qual no en va sortit fins el 1989, quan va editar “New York”, encara que es podria dir que aquest treball va ser un efímer triomf de Reed, doncs de seguida va tornar a caure en una etapa inestable. A diferència d’allò que normalment ha succeït en la trajectòria del compositor neoyorquí, l’obra va ser bastant radiada, sobretot pel que fa al tema “Dirty Blvd.”, i va tenir un cert èxit comercial, mentre la crítica el va deixar com un dels millors àlbums de l’autor. En el treball, on l’intèrpret va retornar als seus orígens i es va retrobar amb Maureen Tucker, bateria de VU, hi tenen lloc aspectes com la SIDA, llavors de plena actualitat, els sense sostre, el mal tracte infantil i algun cop fins i tot l’humor. “Romeo had Juliette” i “Beginning of a great adventure” són altres cançons a tenir en compte.

LA WOMAN (ÀLBUM)

Grup: The Doors.
Any: 1971.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi anterior: Morrison hotel (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Other voices (1971).
El millor: es confirma la revifalla.
El pitjor: l’últim disc amb Morrison.

El quartet The Doors va debutar el 1967 amb un àlbum de títol homònim que va ser un gran èxit de crítica i de vendes. L’estil amb el qual es va gravar el disc, caracteritzat per la utilització d’un blues rock endurit, va donar pas a un gènere més suau en els següents treballs de la llegendària banda californiana, que podríem dir va tornar a les seves arrels amb “Morrison hotel”, editat el 1970. Un any més tard, la formació liderada pel cantant, compositor i poeta Jim Morrison va continuar amb la mateixa tendència amb “LA woman”, àlbum que de nou va comptar amb el total beneplàcit de la premsa especialitzada. Aleshores, Morrison es trobava ja en un estat de salut molt delicat i fins i tot va ser incapaç de concloure una actuació realitzada a Nova Orleans, una vegada va perdre el coneixement a l’escenari. Pocs mesos després de l’edició de l’obra analitzada, l’intèrpret va perdre la vida a París, ciutat on es troba enterrat. Malgrat la pèrdua del vocalista, The Doors va intentar continuar sense la seva presència, però evidentment res va tornar a ser el mateix. En el disc hi destaquen “Love her madly” i dos dels grans clàssics de la banda: el tema que dóna títol al treball i l’èpica “Riders of the storm”.

EL CAMINO

Grup: The Black Keys.
Any: 2011
Formació: Dan Auerbach i Patrick Carney.
Àlbum d’estudi anterior: Brothers (2010).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: la consolidació del duo.
El pitjor: pas comercial.

La trajectòria del duo nord-americà The Black Keys va romandre força anys en un segon pla, en el marc lògic d’una banda alternativa i allunyat dels principals circuits comercials. No obstant, a poc a poc, el grup va anar augmentant la seva audiència i incrementant l’aforament dels locals on es portaven a terme les seves actuacions, fet que es va fer molt evident arran de l’edició de “Brothers”, disc molt marcat per la música soul. El següent àlbum de la formació, el seu setè treball d’estudi, “El camino”, gravat a la localitat de Nashville, va suposar la continuació quant a estil i la consolidació triomfant del duo, que va proporcionar-li un esglaó més en el seu progrés comercial, fins el punt de convertir-se en una stadium band de gran èxit en països com els Estats Units, Austràlia o Canadà. L’obra, que ha guanyat el premi Grammy, destaca per cançons com “Lonely boy”, primer single del disc, “Gold on the ceiling”, “Little black submarines” o “Stop stop”.

MELLON COLLIE AND THE INFINITE SADNESS

Grup: The Smashing Pumpkins.
Any: 1995.
Formació: Billy Corgan, James Iha, D’arcy Wretzky i Jimmy Chamberlain.
Àlbum d’estudi anterior: Siamese dream (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Adore (1998).
El millor: continua la bona línia de “Siamese dream”.
El pitjor: algú pot pensar que amb un sol disc n’hi havia prou.

Quan el quartet indie de Chicago va editar el 1993 l’àlbum “Siamese dream”, un dels millors treballs de la història del rock alternatiu, semblava difícil que el grup encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Billy Corgan fos capaç de gravar una obra similar o fins i tot superior, però no només ho va aconseguir, sinó que a més ho va fer mitjançant un doble CD de 28 cançons, en un dels discs més ambiciosos dels últims temps. L’àlbum és una profunda barreja entre cançons tranquil•les i furioses, i també de diferents gèneres, entre els quals s’hi poden trobar pop, rock, rock simfònic o rock dur. Entre els temes que composen el treball hi destaquen els sis senzills que en va extreure: la bella “Tonight, tonight”, “Zero”, “Bullet with butterfly wings”, que en va ser el primer single, “Muzzle”, “Thirty – three” o “1979”, la cançó més accessible i popular de l’obra.

LOW – LIFE

Grup: New Order.
Any: 1985.
Formació: Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert.
Àlbum d’estudi anterior: Power, corruption and lies (1983).
Àlbum d’estudi posterior: Brotherhood (1986).
El millor: característiques pròpies.
El pitjor: potser a un incondicional fan de Joy Division no li agradi el disc.

Quan el 1980 Ian Curtis es va llevar la vida, els altres tres components de Joy Division, lluny d’enfonsar-se, van decidir seguir endavant amb la fundació de New Order, grup que, després d’uns inicis encara situats en el postpunk, va evolucionar cap a una música electrònica, tecnificada i ballable a partir del seu segon àlbum: “Power, corruption and lies”. El següent disc de la banda, “Low – life”, va significar la plena consolidació del conjunt britànic en barems dance i rítmics. Editat per The Factory, el mític segell independent creat a Manchester per Tony Wilson, l’obra conté cançons com “Love vigilantes”, que obre el treball; “The perfect kiss”, gran èxit de l’àlbum i amb vídeo filmat per Jonathan Demme; la instrumental “Elegia”, que recorda encara l’obscuritat i el turment característics de Curtis, i “Sub-culture”.