jueves, 5 de septiembre de 2013

TRACY CHAPMAN (ÀLBUM)




Intèrpret: Tracy Chapman.
Any: 1988.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Crossroads (1989).
El millor: torna la cançó protesta.
El pitjor: Chapman encara no ho ha superat.

En una època, com va ser el segon lustre de la dècada dels 80, en què l’acomodament va ser un factor evident, tret d’algunes excepcions, va aparèixer el primer àlbum, de títol homònim, de la cantautora nord-americana Tracy Chapman, caracteritzat per la protesta contra les polítiques dels presidents republicans dels Estats Units Ronald Reagan i George Bush Sr. o l’apartheid que aleshores sofria Sud-àfrica, sense oblidar la temàtica de tipus social. El disc va ser un monumental èxit, tant per part de la crítica com del públic, doncs l’obra va ser número u a varis països, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya, mentre que el ressò del treball va servir perquè Chapman formés part de la gira organitzada per Amnistia Internacional. L’àlbum va extreure tres senzills: la fenomenal “Talkin’ bout a revolution”, “Fast car” i “Baby, can i hold you ?”.

miércoles, 4 de septiembre de 2013

DAVID’S ALBUM




Intèrpret: Joan Báez.
Any: 1969.
Àlbum d’estudi anterior: Any day now (1968).
Àlbum d’estudi posterior: One day at a time (1970).
El millor: el període àlgid de Báez.
El pitjor: totalitat de temes aliens.

Joan Báez va ser una de les grans estrelles de la música folk durant l’època daurada d’aquest gènere i una de les intèrprets assídues del festival de Newport. Després de gravar “Any day now”, un àlbum basat íntegrament en versions de Bob Dylan, Báez va realitzar “David’s album” en uns estudis de Nashville. El treball està dedicat a qui aleshores era el seu company sentimental, David Harris, que va ser empresonat per resistir-se a ser enrolat en l’exèrcit nord-americà que combatia a la guerra del Vietnam, llavors en el moment de màxima ebullició i polèmica. En el disc, que va arribar al top 40 de les llistes de Billboard, hi prenen part cançons com la pacifista “If i knew”, “Green, green grass of home”, composta per Curly Putman i interpretada anteriorment per l’estrella gal•lesa Tom Jones; la tradicional “Poor wayfaring stranger” o “Hickory wind”, escrita per Bob Bucharach i la figura country Gram Parsons.

domingo, 1 de septiembre de 2013

FEAR OF MUSIC




Grup: Talking Heads.
Any: 1979.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi anterior: More songs about buildings and food (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Remain in light (1980).
El millor: Heaven.
El pitjor: que no fos elegida single.

“Fear of music” va ser el tercer àlbum editat per la banda nord-americana Talking Heads, grup encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor David Byrne i una de les principals formacions de la new wave novaiorquesa. En el disc s’hi poden observar ja algunes mostres d’exotisme, en aquest cas amb influències de la música africana, fet que es faria molt evident en el següent treball del quartet, “Remain in light”, on Byrne incorporaria també sons procedents de l’Amèrica Llatina. L’obra va ser un èxit relatiu, tant als Estats units com a la Gran Bretanya, i va rebre força bones crítiques de la premsa especialitzada. Els temes més significatius són la bella “Heaven”, “Air” i els senzills “Life during wartime”, “Cities” i “I zimbra”, un exemple aquest últim de ritmes africans. 

jueves, 29 de agosto de 2013

PABLO MILANÉS




Lloc de naixement: Bayamo (Cuba).
Llengua: castellà.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk, cantautor i troba cubana.
El millor: la perdurabilitat de “Yolanda”.
El pitjor: vaivens polítics.

El cantautor Pablo Milanés, considerat, juntament amb Silvio Rodríguez, el fundador de la nova troba cubana, ha estat un dels grans artistes de l’illa caribenya del segle XX. Crític en principi amb la revolució, seguidament es va tornar partidari del règim de Fidel Castro, el qual l’ha catapultat com un dels intèrprets “oficials”. Al llarg de la seva carrera, ha col•laborat amb els també cubans Compay Segundo i Chucho Valdés, així com amb els espanyols Ana Belén, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat i Víctor Manuel. 

WHY DOES IT ALWAYS RAIN ON ME ?




Grup: Travis.
Any: 1999.
Formació: Fran Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: The man who.
El millor: primer gran èxit del quartet escocès.
El pitjor: només va ser elegit com a tercer single.

Glasgow, la ciutat més poblada d’Escòcia, ha vist les últimes dècades com molts dels grups que hi han sorgit han aconseguit un important èxit a nivell internacional. Una d’aquestes bandes ha estat el quartet Travis, que, després d’ajuntar-se d’alguna manera a la moda del brit pop, va assolir certa personalitat amb l’àlbum “The man who”, segons molts experts encara el seu millor treball. En el disc, a més d’altres temes com “Writing to reach you”, “Driftwood” o “Turn”, hi destaca la melancòlica “Why does it always rain on me ?”, cançó escrita pel cantant Fran Healy, en una clara referència al clima humit de la seva Escòcia natal. La peça va ser la primera del grup en entrar al top 10 britànic. 

miércoles, 28 de agosto de 2013

¿ QUÉ HACE UNA CHICA COMO TU EN UN SITIO COMO ÉSTE ? (CANÇÓ)
















Grup: Burning.
Any: 1978.     
Formació: Toño Martín, Pepe Risi, Quique Pérez i Johnny Cifuentes.
Gènere: rock urbà.
Àlbum d’estudi: ¿ Qué hace una chica como tu en un sitio como éste ?
El millor: un dels grans clàssics del pop-rock espanyol.
El pitjor: alguns poden conèixer la cançó pel títol del film.

Entre finals dels 70 i inicis dels 80 va aparèixer la movida madrileña, un heterogeni corrent que va comptar amb diversos estils, entre els quals el del rock urbà, que va tenir representants com Ramoncín, Tequila o Burning. Aquesta darrera banda, liderada pel cantant Toño Martín i el guitarrista Pepe Risi, va passar pel seu moment estel·lar quan va gravar el tema “¿Qué hace una chica com tu en un sitio como éste?”, la qual es va convertir en una de les cançons més populars i elogiades de la història del pop-rock espanyol. La peça va inspirar la pel·lícula d’idèntic títol, dirigida per Fernando Colomo i protagonitzada per Carmen Maura.

martes, 27 de agosto de 2013

HURRICANE
















Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1975.     
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Desire.
El millor: torna la cançó protesta en el repertori de Dylan.
El pitjor: algú sempre pot argumentar que es tracta d’un tema excessivament llarg.

Els començaments de Bob Dylan, durant els inicis de la dècada dels 60, es van caracteritzar per la cançó protesta, la qual va arraconar mitjan el decenni. No obstant, un dels exemples més clars de protest song de l’autor nord-americà es troben en la peça “Hurricane”, editada l’any 1975 i més tard obertura de l’àlbum “Desire”, sorgit l’any 1976. La cançó està dedicada al controvertit cas del boxejador Rubin Hurricane Carter, el qual va ser visitat per Dylan a la presó, després de ser injustament encarcerat per un assassinat que va tenir lloc a la ciutat de New Jersey, en un afer que molts hi van observar importants dosis de racisme. El tema va ser un dels principals èxits del cantautor durant la seva irregular dècada dels 70.