jueves, 31 de octubre de 2013

LET’S DANCE (ÀLBUM)




Intèrpret: David Bowie.
Any: 1983.
Àlbum d’estudi anterior: Scary monsters (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Tonight (1984).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: l’època més comercial de Bowie.

Després de passar per ser el rei del glam rock i transitar per l’experimentació i l’avantguarda, de la mà de Brian Eno, David Bowie, que havia realitzat un parèntesi de tres anys en una època en què era força normal gravar un àlbum d’estudi cada any, va editar el 1983 un dels seus treballs més comercials i accessibles de la seva llarga trajectòria: “Let’s dance”. El disc, que aglutinava pop, disco i soul, es va emmarcar en el fenomen del moviment dels nous romàntics, que precisament havia inspirat el mateix Bowie de l’era glam, i va suposar un enorme èxit pel que fa a les vendes, doncs l’obra va arribar al punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic. L’àlbum va tenir la producció de Nile Rodgers, líder i guitarrista del grup discotequer Chic, i va comptar amb la col•laboració del guitarrista nord-americà Steve Vaughan. Entre les principals peces de “Let’s dance”, es troben la cançó de títol homònim, que va suposar un gran hit, “Modern love” i “China girl”, la qual va escriure amb el seu amic Iggy Pop i que aquest havia incorporat al seu àlbum “The idiot”. 

miércoles, 30 de octubre de 2013

GIVE ’EM ENOUGH ROPE




Grup: The Clash.
Any: 1978.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi anterior: The Clash (1977).
Àlbum d’estudi posterior: London calling (1979).
El millor: part d’una excel•lent trilogia de discs.
El pitjor: els Estats Units eren encara molt lluny.

The Clash va debutar l’any 1977 amb un àlbum de títol homònim genuïnament punk, encara que el disc es trobava ja bastant polititzat, un fet que es faria habitual en la discografia posterior del quartet britànic. “Give ‘em enough rope”, el seu segon treball d’estudi, seguia més o menys la tendència, però potser es tractava d’una obra una mica més accessible que el seu predecessor. El disc, elogiat tant pels seguidors del grup com per la premsa especialitzada, es va vendre molt bé al Regne Unit, on va arribar al número dos, però va passar bastant inadvertit al mercat nord-americà, tenint en compte que va ser el primer àlbum de The Clash que es va editar a l’altra banda de l’Atlàntic (posteriorment sortiria a la venda el seu primer treball). A “Give ‘em enough rope”, amb una portada força sinistra, hi destaquen temes com “Safe european home”, “English civil war”, “Tommy gun”, “Stay free” o “All the young punks (new boots and contracts)”. Un any més tard, la formació londinenca gravaria “London calling”, la seva obra mestra.

lunes, 28 de octubre de 2013

FOR EMMA FOREVER AGO




Intèrpret: Bon Iver.
Any: 2007.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Blood bank EP (2009).
El millor: la sensació de l’any 2007
El pitjor: la indústria no en va perdre l’ocasió.

Justin Vernon, més conegut com a Bon Iver, va decidir marxar a una apartada cabana de l’estat de Wisconsin i, només amb un parell de col•laboradors i alguns instruments, va gravar l’aclamat àlbum “For Emma forever ago”, un treball extremadament auster, senzill i artesà, editat en un període en què més aviat es feia tot el contrari. Malgrat aquestes característiques, l’obra es va convertir en un autèntic boom entre el públic independent nord-americà, fet que no va passar desapercebut per a la gran indústria discogràfica ni tampoc pel sector mainstream, que va decidir atorgar-li el premi Grammy pel seu segon àlbum: “Blood bank EP”, editat dos anys més tard. En el disc analitzat, potser una mica irregular, hi destaquen sobretot les cançons “Flume”, “For Emma” i la magnífica “Skinny love”.

jueves, 24 de octubre de 2013

LADY GAGA




Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i dance pop.
Principal àlbum: Born this way (2011).
El millor: l’èxit.
El pitjor: fins quan durarà aquesta moda ?

Segons la meva modesta opinió, Madonna ha estat una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, però ningú pot negar que ha influenciat en multitud de cantants, entre les quals es troba Lady Gaga. La intèrpret de Nova York, que ha guanyat cinc premis Grammy, ha estat una de les figures que més èxits ha obtingut i més discs ha vengut els últims anys, mitjançant una música molt comercial, uns vídeos molt seguits i una suposada actitud provocadora, encara que les seves cançons pràcticament poden ser aptes per a les llars d’infants.

martes, 22 de octubre de 2013

GRIZZLY BEAR




Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Edward Droste (veu i guitarra), Daniel Rossen (veu, guitarra i altres instruments), Chris Taylor (baix) i Christopher Bear (bateria).
Principal dècada: 00.
Gèneres: rock alternatiu, folk rock, nova psicodèlia i rock experimental.
Àlbum estel•lar: Shields (2012).
Altres àlbums d’estudi: Home of plenty (2004), Yellow house (2006), Veckatimest (2009) i Painted ruins (2017).
El millor: una trajectòria ascendent.
El pitjor: encara camí per fer.

Edward Droste, un músic amb experiència en els gèneres de tipus experimental, i el bateria Christopher Bear van fundar al districte de Brooklyn, a la gran urbs de Nova York, el grup Grizzly Bear, al qual es van unir el guitarrista Daniel Rossen i el baixista Chris Taylor. La banda ha integrat, juntament amb altres formacions com Beach House o Tame Impala, el cercle que ha revifat el gènere psicodèlic, encara que des d’un punt de vista potser més reconfortant que el d’altres èpoques.

domingo, 20 de octubre de 2013

BAND OF HORSES




Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Ben Bridwell (veu, guitarra i altres instruments), Mat Brooke (guitarra), Chris Early (baix) i Tim Meinig (bateria).
Altres components bàsics: Sera Cahoone (bateria).
Dècada principal: 10.
Gèneres: country pop, country rock, country alternatiu i southern rock.
Àlbum estel•lar: Infinite arms (2010).
Altres àlbums d’estudi: Everything all the time (2006), Cease to begin (2007) Mirage rock (2012)´i Why are you ok ? (2016).
El millor: l’habilitat per utilitzar un gènere fora de lloc.
El pitjor: molts canvis en poc temps.

El cantant i multi-instrumentista Ben Bridwell i el guitarrista Mat Brooke van fundar la formació Band of Horses a la ciutat de Seattle, urbs més coneguda per l’esclat del grunge a finals dels 80 que no pas pel gènere country pop que han usat, en un estil molt proper al que per exemple utilitzaven els mítics Eagles tres dècades abans. La marxa de Brooke i altres components no ha evitat la bona trajectòria del grup, que va triomfar amb l’album “Infinite arms”, guanyador d’un Grammy.

jueves, 17 de octubre de 2013

ENRIQUE BUNBURY




Lloc de naixement: Saragossa (Aragó).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, electronica i world music.
Principals àlbums: Radical sonora (1997) i Pequeño (1999).
El millor: molta vida al marge d’Héroes del Silencio.
El pitjor: es difícil deslligar-lo del grup.

Després de formar part fugaçment de diferents grups aragonesos, Enrique Ortiz, conegut artísticament com a Bunbury, va ser el vocalista i carismàtic líder de la banda saragossana Héroes del Silencio, un dels conjunts espanyols amb més èxit internacional. Posteriorment, una vegada dissolta la formació, va iniciar la carrera en solitari, la qual s’ha caracteritzat per importants canvis de gènere respecte a la música realitzada amb el grup, l’ús de l’electrònica o la col•laboració amb altres artistes com Nacho Vegas o Adrià Puntí.