jueves, 30 de junio de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE BEATLES











1. Strawberry Fields forever
(1967 / pop psicodèlic)

2. A day in the life
(1967 / pop psicodèlic)

3. Hey Jude !
(1968 / pop)

4. While my guitar gently weeps
(1968 / pop)

5. Something
(1969 / pop)

6. Happiness is the warm gun
(1968 / pop psicodèlic)

7. All you need is Love
(1967 / pop psicodèlic)

8. Let it be
(1970 / pop)

9. Sexy Sadie
(1968 / pop psicodèlic)

10. Come together
(1969 / blues rock psicodèlic)

A la foto, una imatge del quartet de Liverpool.

martes, 28 de junio de 2016

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS BEATLES EN SOLITARI
















John Lennon. Quan el quartet de Liverpool encara era vigent, ja va debutar en solitari mitjançant uns discs avantguardistes mols estranys i mal rebuts per la crítica, en què hi va col·laborar la seva parella Yoko Ono. Ja amb els Fab Four separats, Lennon va triomfar espectacularment amb l’àlbum “Imagine”, sobretot pel que fa a la cançó del mateix títol, un dels grans clàssics de la música popular de tots els temps. Posteriorment, una vegada ja s’havia traslladat definitivament a viure a Nova York, va protagonitzar una carrera una mica irregular, en la qual va destacar la formació del grup Plastic Ono Band, en què hi va prendre part el genial guitarrista Eric Clapton. Finalment, després d’un parèntesi arran del naixement del seu segon fill, John va tornar amb el treball “Double fantasy”, però va ser assassinat poc més tard davant el seu domicili a Manhattan.

Paul McCartney. El baixista del mític grup anglès va ser el que pitjor va assimilar la separació del grup i, potser per aquesta raó, li va costar molt arrancar com a solista. Segurament per sentir-se com ho havia fet amb The Beatles, McCartney va crear un altra banda, The Wings, amb la presència de l’excomponent de The Moody Blues Denny Laine i la seva dona Linda Eastman, que va ocupar-se dels teclats. Paul va triomfar de forma rotunda amb la seva nova formació, sobretot pel que fa a l’edició de l’àlbum “Band on the run” i la cançó que li dóna títol, si bé, posteriorment, ja en solitari, va passar per una etapa en què les crítiques no van ser massa benèvoles amb ell, com va succeir pel que fa als temes que va interpretar amb Michael Jackson (“The girl is mine”) i Stevie Wonder ("Ebony and ivory"). 

George Harrison. El beatle místic i melancòlic havia gravat un munt de peces quan era encara integrant dels Fab Four, però els dos líders del grup, Lennon i McCartney, només havien cedit a acceptar-ne algunes, com “While my guitar gently weeps” o “Something”. Per aquesta raó, Harrison va donar sortida a moltes de les seves composicions durant els inicis de la seva trajectòria en solitari, quan va editar el triple àlbum “All things must pass”, que va suposar un enorme èxit, especialment quant al single “My sweet Lord”. Seguidament, George va organitzar al Madison Square Garden de Nova York el concert per a Bangladesh, amb la presència d’estrelles com Bob Dylan o el seu amic Clapton, i va gravar el disc “Living in the material world”, però posteriorment va romandre molts anys apartat del primer pla musical, fins el dia de la seva mort a causa d’un càncer.  

Ringo Starr. Poc es pot dir de la carrera en solitari del bateria del quartet de Liverpool, doncs més aviat va passar desapercebuda. En canvi, va tenir la seva etapa estel·lar en el cinema, art en el qual ja havia brillat pel que respecta a les pel·lícules de The Beatles. 

A la foto, Harrison al concert per a Bangladesh a Nova York.

PLEASE, DON’T GO
















Grup: KC & The Sunshine Band.
Any: 1979.     
Gènere: soul pop.
Àlbum d’estudi: Do you wanna go party ?
El millor: una de les grans balades de la història del pop.
El pitjor: després de l’èxit, va arribar la ruptura.

La macrobanda fundada i liderada per Harry Wayne Casey (KC), la Sunshine Band, va ser una de les formacions estel·lars del boom de la música disco durant la dècada dels 70, gràcies a hits com “That’s the way, i like it”. No obstant, Casey va sorprendre a finals del decenni amb una peça allunyada dels barems que van marcar el gènere de ball per excel·lència, doncs “Please, don’t go” és una cançó d’amor pop amb aires soul. El tema, que forma part de l’àlbum “Do you wanna go party ?”, i de característiques elegants i glamuroses, va arribar al lloc més alt dels rànquings dels Estats Units, Canadà i Austràlia, però després de la seva edició, el grup es va fracturar i Casey va continuar en solitari.    

miércoles, 22 de junio de 2016

CATCH A FIRE












Intèrpret: Bob Marley.
Any: 1973.     
Àlbum d’estudi anterior: The best of the Wailers (1971).  
Àlbum d’estudi posterior: Burnin’ (1973).
El millor: primer èxit internacional de Bob Marley & the Wailers.
El pitjor: potser els Wailers no van estar mai més tan sincronitzats.

“Catch a fire” va ser el primer àlbum gravat per Bob Marley & the Wailers, on es trobaven per exemple Peter Tosh i la seva companya sentimental Rita Marley, editat per la discogràfica multinacional Islands. El treball va ser elaborat a Jamaica, després que el grup fes una gira pel Regne Unit acompanyant Johnny Nash, i es va convertir en el primer èxit internacional de la gran estrella del reggae i la seva formació. Arran de la bona acceptació del disc, per a alguns experts considerat el millor de la carrera de Marley, els músics van tenir l’oportunitat de sortir de gira com a banda autònoma, tant per la Gran Bretanya com pels Estats Units. En l’obra, en la qual hi prenen part peces polítiques, socials i d’amor, i en què Tosh va composar dues de les pistes, hi destaquen les cançons “Concrete jungle” i “Stir it up”, totes dues escrites pel líder. 

martes, 21 de junio de 2016

LOS CHICHOS
















Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Juan Antonio Jiménez (veu), Emilio González (veu) i Julio González (veu).
Altres components bàsics: Emilio González Jr. (veu).
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: rumba i flamenc.   
El millor: el grup més cèlebre de l’anomenat rock de gasolinera.
El pitjor: la marxa de Jiménez.

Juan Antonio Jiménez, líder, compositor i principal veu de la formació, i els germans Emilio i Julio González van fundar el trio Los Chichos, banda de referència de la transició espanyola mitjançant cançons que parlaven de la societat més desafavorida, les drogues o la delinqüència. La seva influència en grups com Camela, Los Chunguitos, Estopa o Ketama ha estat inqüestionable, mentre va poder superar la marxa de Jiménez, que va iniciar la carrera en solitari.  

domingo, 19 de junio de 2016

ANIMAL COLLECTIVE












Lloc de fundació: Baltimore (Estats Units).
Formació inicial: Avey Tare (veu, guitarra, piano i sintetitzadors) i Panda Bear (bateria i percussió).
Altres components bàsics: Geologist (equip tècnic i sintetitzadors) i Deakin (guitarra i veu).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: Rock electrònic, rock experimental, nova psicodèlia i rock alternatiu.              
Principals àlbums: Merriweather post pavilion (2009), Centipede Hz (2012) i Painting with (2016).
El millor: els elogis de la crítica.
El pitjor: un estil poc accessible.

Avey Tare i Panda Bear van fundar el grup experimental Animal Collective, al qual es van unir ràpidament Geologist i Deakin. La banda, que ha estat comparada als misteriosos The Residents i als psicodèlics The Flaming Lips, ha estat una de les formacions més aclamades en l’actual segle per part de la crítica especialitzada, especialment pel que fa a l’àlbum “Merriweather post pavilion”, fet que els ha permès actuar en importants festivals de caire independent.  

jueves, 16 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BLACK KEYS












Dan Auerbach (veu i guitarra) i Patrick Carney (bateria) van formar a la localitat d’Akron, a l’estat d’Ohio, el duo The Black Keys. En un principi, el grup va col·laborar en el revival que va viure el garage rock a començaments de l’actual segle, juntament amb altres formacions com The Hives, The Strokes o The White Stripes.

No obstant, com The White Stripes, banda amb què compta amb altres similituds, com el format de duo de guitarra i bateria, The Black Keys va utilitzar de forma important el blues rock, per les influències que va rebre Auerbach de clàssics del blues de la llunyana dècada dels 50. L’estil empleat pel conjunt d’Akron es va caracteritzar aleshores per una base força purista del gènere.

Durant els seus inicis, el grup d’Ohio va ser una formació autogestionada i plenament independent que tocava en petits locals, període en què va editar els àlbums “The big come up”, en què es troba un cover del tema beatle “She said, she said”; “Thickfreakness”, un treball reivindicat per la crítica; “Rubber factory”, el seu primer top 100 a la Gran Bretanya i d’es d’algun sector considerada una de les seves obres decisives; “Magic potion”, el seu primer top 100 a les llistes de Billboard, i “Attack and release”, número 14 als Estats Units i 34 al Regne Unit.

“Brothers”, el seu sisè àlbum d’estudi, número tres al rànquing de Billboard, va convertir The Black Keys en un grup de masses, deixant enrere les peculiaritats típiques d’una banda alternativa. El treball, que compta amb el hit “Tighten up” i l’extraordinària “Unknown brother”, a més de ser un èxit comercial, va comptar amb fenomenals crítiques dels mitjans de comunicació i va situar el duo com a cap de cartell de diferents festivals indies. 

“El camino”, següent treball del grup, va erigir el duo nord-americà en stadium band. El disc, que va comptar amb bones crítiques, però una mica inferiors a “Brothers”, va aconseguir tres premis Grammy, va arribar al número dos als Estats Units i es va alçar fins el número sis a la Gran Bretanya. L’obra va extreure el comercial single “Lonely boy”, segurament la peça més popular de la seva trajectòria.

Posteriorment, en plena febre de fama i popularitat, The Black Keys ha gravat “Turn blue”, número u als Estats Units, Canadà i Austràlia, país on ha comptat des dels sueus inicis amb un públic fidel, i número dos a les llistes britàniques.