THE CHEMICAL BROTHERS

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Tom Rowlands i Ed Simons.
Gèneres: big beat, electrònica, techno, rock progressiu, trip hop, dance i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Principal àlbum: Come with us (2002).
Altres àlbums d'estudi: Exit planet dust (1995), Dig your own hole (1997), Surrender (1999), Push the button (2005), We are the night (2007), Further (2010) i Born in the echoes (2015).
El millor: reis de l’electrònica dels últims temps.
El pitjor: no aptes per als fans de rock tradicional.

Tom Rowlands i Ed Simons eren dos DJ’s que un cert dia van decidir posar-se a gravar discs, convertint-se en una de les bandes capdavanteres de la música electrònica de la dècada dels 90 i el primer decenni del segle XXI, època estel·lar del gènere. El duo, que en primer lloc es va anomenar The Dust Brothers, fins i tot va crear un estil nou, conegut com a big beat, que va originar una enorme influència cap a altres formacions.

LA TIETA

Intèrpret: Joan Manuel Serrat.
Any: 1967.
Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Ara que tinc 20 anys.
El millor: una de les cançons més emblemàtiques del cantautor del Poble Sec.
El pitjor: enyorança d’aquells temps de Serrat.

Durant els seus començaments, Joan Manuel Serrat, segurament el més gran cantautor de l’estat espanyol de la història de la música popular, es va integrar en el moviment de la nova cançó catalana, convertint-se en un dels més cèlebres dels anomenats 16 jutges, juntament amb Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet. D’aquella llunyana època en van sortir “Ara que tinc 20 anys”, tant en la seva versió de senzill com d’àlbum, i la tendra i melancòlica “La tieta”, segons la meva opinió la millor peça que mai hagi compost l’autor del Poble Sec. Amb el pas del temps, i després de negar-se el 1968 a actuar al festival d’Eurovisió per no poder interpretar en català, Serrat es va distanciar de la nova cançó i va iniciar la seva trajectòria com a cantautor en llengua castellana.

BONDIA (ÀLBUM)

Grup: Els Pets.
Any: 1997.
Formació: Joan Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig.
Àlbum d’estudi precedent: Brut natural (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Sol (1999).
El millor: s’inicia l’evolució.
El pitjor: qui es queda només amb la cançó principal.

Quan el grup de Constantí, localitat del Tarragonès, va fer la seva aparició, en va ser la versió popular i festiva del pop-rock en català, a la manera d’una orquestra de festa major o de revetlla de Sant Joan. Tanmateix, el trio liderat pel cantant i guitarrista Joan Gavaldà, que va actuar al multitudinari festival del Palau Sant Jordi de Barcelona el 1991, va anar a poc a poc evolucionant i “Bondia”, el seu treball més cèlebre, va marcar el canvi de tendència cap un tipus de música, podríem dir, més “internacional”. A l’àlbum, un dels més venuts en llengua catalana de la història, hi destaquen la peça que li dóna títol, amb consideració d’autèntic clàssic, “Una fiblada a la pell”, “Massa jove per fer-me gran”, “Una estona de cel” o la dolça i tendra “Bona nit”.

CABARET VOLTAIRE

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Mallinder (veu i baix), Richard H. Kirk (guitarra) i Chris Watson (sintetitzadors).
Gèneres: avantguarda, postpunk, rock sinistre, rock industrial, new wave, synth pop, rock experimental, electrònica, techno i acid house.
Dècada principal: 80.
Principals àlbums: Mix - up (1979), The voice of America (1980), Red Mecca (1981), 2 x 45 (1982), The crackdown (1983), Johnny Yesno (1983), Micro - phonies (1984), Drinking gasoline (1985), The covenant, the sword and the arm of the lord (1985), Code (1987), Groovy, laidback and nasty (1990), Boy and soul (1991), Plasticity (1992), International language (1993), The conversation (1994), Kora ! Kora ! Kora ! The Cabaret Voltaire versions (2009) i National service rewind. The Tivoli vs Cabaret Voltaire (2010).
El millor: capaços d’anar-se adaptant als temps.
El pitjor: durant els seus inicis, el punk va frenar la seva trajectòria.

Abans de l’explosió punk, el grup Cabaret Voltaire, que va extreure el nom del local de Zuric on es reunien els integrants del moviment artístic del Dadaisme, ja havia iniciat la seva trajectòria, però no va ser fins al postpunk quan la banda de Sheffield, encapçalada per Steve Mallinder, va aconseguir certa notorietat, mitjançant un estil sinistre, fosc i inhòspit que la va convertir en la formació abanderada del rock industrial. Posteriorment va entrar en noves tendències com l’acid house o el techno.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA LLARGA DECADÈNCIA DELS ROLLING STONES

Molts experts i estudiosos de la música rock opinen que l’última obra mestra dels llegendaris Rolling Stones va ser l’àlbum “Some girls”, editat el 1978, mentre que “Tattoo you”, gravat el 1981, està considerat el darrer gran disc de la banda britànica. Posteriorment, cap de les obres del grup anglès ha merescut grans elogis de la premsa especialitzada, que ja havia rebut amb crítiques negatives “Emotional rescue”, treball realitzat el 1980.

Durant els decennis dels anys 80 i 90, així com en la primera dècada del segle XXI, van anar transcorrent uns anys decadents i escassament transcendents en la trajectòria de la formació, que va editar àlbums com “Undercover”, “Voodoo lounge” o “Bridges to Babylon”, els quals van tenir unes crítiques més aviat pobres. Malgrat tot, les gires dels Stones han continuat sent de les més seguides i freqüentades del món fins als nostres dies.

A la dècada dels 80, Mick Jagger, Keith Richard i fins i tot Bill Wyman van gravar discs en solitari, però tampoc en aquest cas les crítiques van ser massa extraordinàries, sent en el cas dels treballs de Jagger molt deficients. Anys més tard, el mateix Wyman, el tranquil baixista de la banda des de la seva fundació, va decidir abandonar el grup per formar un modest conjunt, el qual realitza periòdicament gires en petits espais, molt lluny dels grans estadis on actuen els Stones.

THE B 52’S (ÀLBUM)

Grup: The B 52’s
Any: 1979.
Formació: Fred Schneider, Kate Pearson, Keith Strickland, Cindy Wilson i Ricky Wilson.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Wild planet (1980).
El millor: un treball original.
El pitjor: no va tenir unes vendes espectaculars.

El quintet nord-americà The B 52’s, format a la localitat d’Athens, a l’estat meridional de Geòrgia, va ser una de les bandes bàsiques de la new wave als Estats Units, també integrada per grups originaris del punk novaiorquès com Blondie, Talking Heads o Television. Amb una imatge retro, que recordava, especialment pel que fa als pentinats de Kate Pearson i Cindy Wilson, els anys 50, la formació va debutar amb un àlbum de títol homònim, que va suposar una de les grans sensacions del pop - rock del canvi de dècada dels 70 als 80 i una enorme influència cap a la música popular dels següents decennis. El treball, amb peces nervioses i frenètiques i considerat un dels millors de la història segons vàries publicacions, conté títols com “Planet claire”, "52 girls", “Rock lobster” o “Downtown”.

AZTEC CAMERA

Lloc de fundació: East Kilbride (Anglaterra).
Formació inicial: Roddy Frame (veu i guitarra), Campbell Owens (baix) i Dave Mulholland (bateria).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Knife (1984) i Love (1987).
El millor: la madura adolescència de Roddy Frame.
El pitjor: Aztec Camera o simplement Frame ?

Quan només era un adolescent, Roddy Frame va formar Aztec Camera, banda cabdal del moviment de la new wave, amb Campbell Owens i Dave Mulholland. Tanmateix, el grup molt aviat va realitzar múltiples canvis fins el punt de convertir-se en un projecte personal de Frame, que va acabar editant discs amb el seu propi nom. Els primers àlbums de la formació van ser força aclamats per la crítica, especialment “Love”, el qual va ser considerat un dels millors treballs de l’any 1987.

CRY BABY

Intèrpret: Janis Joplin.
Any: 1971.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Pearl.
El millor: alguns covers valen la pena.
El pitjor: mancava molt poc per al tràgic desenllaç.

Quan es va gravar “Pearl”, àlbum que es va editar quan Janis Joplin ja havia mort per una sobredosi, la cantant texana era una figura ferma i consolidada, fet que li havia permès abandonar la banda hippy The Big Brother & the Holding Company. “Cry Baby” va ser la cançó estel·lar de “Pearl”, juntament amb el tema de Kris Kristoferson “Me and Bobby McGee”, i es tractava d'una peça va ser composta el 1963 per Bert Bems i Jerry Ragovoy per al grup Garnot Mimms & The Erchanters, que va arribar al número 4 a les llistes de rythm & blues als Estats Units. La versió de Joplin, on mostrava plenament les seves habilitats vocals, va ser editada com a single, en el qual “Mercedes Benz” n’era la cara B.

REVOLVER

Grup: The Beatles.
Any: 1966.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Rubber soul (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band (1967).
El millor: es confirma l’evolució iniciada a “Rubber soul”.
El pitjor: enfosquit per l’obra posterior.

Rubber Soul havia estat l’àlbum que va començar a evidenciar el canvi del quartet de Liverpool, en el qual el beat donava pas a altres tendències. El següent treball dels Beatles, “Revolver”, va ser un nou pas endavant en una evolució que es va consolidar definitivament en l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. A l’obra analitzada, setè àlbum d’estudi del conjunt britànic, hi tenen lloc dos dels fets que van marcar el rock durant la segona meitat de la dècada dels 60, tant en la discografia dels Fab Four com de la música popular en general: les influències de la música índia, amb “love you to”, composta per un George Harrison cada cop més protagonista, i la psicodèlia, representada pel “Tomorrow never knows” de John Lennon. Altres temes importants del disc són “Eleanor Rigby” i la dolça “Here, there and everywhere”, totes dues de Paul McCartney, i la divertida “Yellow submarine”, interpretada per Ringo Starr.

MARLANGO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Leonor Watling (veu), Alejandro Pelayo (piano) i Óscar Ybarra (trompeta).
Gèneres: jazz, blues, soul, cabaret, pop, rock alternatiu i rock experimental.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Automatic imperfection (2005).
El millor: una de les apostes més originals de la música espanyola.
El pitjor: que molts s’hi apropin per la fama cinematogràfica de Watling.

La cantant Leonor Watling, famosa actriu de cinema, el pianista Alejandro Pelayo i el trompetista novaiorquès Óscar Ybarra són els components de Marlango, conjunt d’aires jazzístics, elegants i sofisticats que ha aconseguit una important repercussió pel que fa a la música alternativa espanyola del primer decenni del segle XXI, sobretot arrel dels seus dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “Automatic imperfection”. El trio s’ha vist influenciat per Tom Waits, d’una cançó del qual han extret el nom, i pel director cinematogràfic David Lynch.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL BEAT

Influenciat pel rock’n roll sorgit als Estats Units durant la dècada dels 50, sense oblidar altres gèneres com el doo wop, els grups de noies, el rythm & blues o l'autòcton skiffle, el beat va aparèixer al Regne Unit el primer lustre dels 60 a vàries ciutats angleses, encara que Liverpool en va tenir un protagonisme especial. El moviment va motivar que el centre neuràlgic de la música rock passés d’Amèrica a la Gran Bretanya.

El beat es va caracteritzar per una música pop de caràcter senzill, amb lletres poc transcendents, un minutatge curt de les cançons, per la importància del single, per damunt de l’àlbum, o per la formació estàndard de cantant, guitarra rítmica, guitarra solista, baix i bateria. El corrent va ser paral·lel al fenomen conegut com a british invasion, quan moltes bandes britàniques van triomfar de manera espectacular al mercat nord-americà.

Sense cap mena de dubte, els Beatles en van ser la principal formació del beat, però hi van haver moltes altres, com va ser els casos de Dave Clark Five, Gerry & the Pacemakers, Herman Hermit`s, Hollies (foto), Manfred Mann, Peter & Gordon, Searchers o Zombies. Igualment, altres grups que no van formar part del moviment, com Kinks, Rolling Stones, Who o Yardbirds, van utilitzar en un moment o altre de la seva trajectòria el gènere per escalar posicions a les llistes de vendes.

Durant la segona meitat dels 60 hi va tenir lloc al Regne Unit, de manera paral·lela a allò que va succeir als Estats Units, una important ruptura musical, que va originar gèneres o modes com la psicodèlia, el rock progressiu o altres avantguardes com el jazz rock. En aquell període el beat va entrar en crisi, moltes de les seves bandes van perdre protagonisme i altres fins i tot van desaparèixer. Només aquells que van saber adaptar-se als nous temps i evolucionar, com el Beatles, van aconseguir mantenir-se a l’elit.

VOLUNTEERS (ÀLBUM)

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1969.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Àlbum d’estudi precedent: Crown of creation (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Bark (1971).
El millor: un dels gran exemples anti-belicistes de l’època hippy.
El pitjor: el grup es començaria a trencar després d’aquest àlbum.

Quan el fenomen contracultural hippy es trobava plenament consolidat i la guerra delVietnam passava per uns dels períodes més cruents, tràgics i conflictius, es va gravar l’àlbum “Volunteers”, el cinquè en la discografia de la banda psicodèlica Jefferson Airplane. El grup havia ja triomfat amb obres com “Surrealistic pillow”, editat dos anys abans de “Volunteers”, treball aquest en què hi van col·laborar artistes com Jerry García, David Crosby, Stephen Stills i Nicky Hopkins i el qual va ser una de les mostres més evidents de l’anti-belicisme que tant va caracteritzar la generació del flower power. El disc, que va provocar força polèmica, conté temes com “We can be together”, la dolça “Good shepherd” i la peça de títol homònim. Després de l’edició de “Volunteers”, la formació nord-americana va iniciar la crisi amb les marxes de Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casidy i Spencer Dryden.

CHICK COREA

Lloc de naixement: Chelsea (Estats Units).
Gèneres: jazz, jazz rock, avantguarda, fusió i world music.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The song of singing (1970), Piano improvisations vol. 1 (1971) i Piano improvisations vol. 2 (1971).
Grups que origina: Circle i Return to Forever.
El millor: un dels pianistes més grans dels segle XX.
El pitjor: queden lluny els grans temps amb Miles Davis i Return to Forever.

El pianista i compositor nord-americà Chick Corea ha estat un dels grans del jazz del segle XX, mentre actualment continua en plena activitat. Després de passar per un període clàssic, es va unir a la moda avantguardista durant el segon lustre dels anys 60, època en què va formar part de la banda fundada pel mític trompetista Miles Davis. Posteriorment a la seva experiència amb Davis, moment en què va començar a utilitzar el piano elèctric, Corea va formar els grups Circle i Return to Forever, entrant amb aquest darrer en la fusió, quan es va apropar al jazz llatí i a la world music.

IMAGINE (CANÇÓ)

Intèrpret: John Lennon.
Any: 1971.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Imagine.
El millor: un clàssic inqüestionable.
El pitjor: massa exposada.

Quan encara era membre dels Beatles, John Lennon va realitzar ja alguns treballs al marge del quartet de Liverpool, acompanyat de la seva esposa Yoko Ono, amb qui va fer uns discs avantguardistes i molt estranys, i també del grup Plastic Ono Band. El 1971, quan els Fab Four ja s’havien separat, Lennon va editar l’àlbum “Imagine”, del qual es va extreure el single de títol homònim. Feia ja algun temps que el cantant i compositor havia iniciat amb Ono les seves intenses campanyes en favor de la pau, en un període en què la guerra de Vietnam encara era vigent, i “Imagine”, cançó abastament utilitzada i versionada, era una mostra cabdal del seu pacifisme.

IF YOU’RE FEELING SINISTER

Grup: Belle & Sebastian.
Any: 1996.
Formació: Stuart Murdoch, Stevie Jackson, Stuart David, Richard Colburn, Isobel Campbell, Chris Geddes, Sarah Martin i Mick Cooke.
Àlbum d’estudi precedent: Tigermilk (1996).
Àlbum d’estudi posterior: The boy with the arab strap (1998).
El millor: un dels treballs imprescindibles dels 90.
El pitjor: la qualitat de la gravació no va convèncer el grup.

“If you’re feeling sinister” va ser el segon àlbum de la banda independent escocesa Belle & Sebastian, un dels grups alternatius més importants del decenni dels 90. El grup liderat per Stuart Murdoch havia debutat el mateix any 1996 amb “Tigermilk”, que va passar pràcticament desapercebut, i no va ser fins a la seva segona obra quan la formació de Glasgow va aconseguir fer-se un nom en el panorama musical. Els integrants del grup no van quedar massa entusiasmats amb la qualitat del so del disc i potser per aquest motiu van decidir posteriorment realitzar una edició en viu de l’àlbum. L’obra, que conté cançons com “Seeing other people”, “Like Dylan in the movies” o "The fox in the snow", alguns dels seus clàssics, està considerada per diferents publicacions un dels millors treballs dels 90.

MILES DAVIS

Lloc de naixement: Alton (Estats Units).
Lloc de defunció: Santa Mónica (Estats Units).
Gèneres: jazz, jazz rock, fusió i avantguarda.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Kind of blue (1959), Sketches of Spain (1960) i Bitches brew (1970).
El millor: història del jazz.
El pitjor: no va ser un gran venedor de discs.

El trompetista i compositor Miles Davis està considerat un dels millors músics de jazz de la història i una de les grans influències de la música popular del segle XX. Davies va ser també un dels principals innovadors del jazz, amb la pràctica de subgèneres com el bebop, el cool jazz o el jazz fusió, sense oblidar la seva importància en la trobada entre l’estil nascut a Nova Orleans i el rock. L’autor va ser també el líder de diverses formacions que van tenir components tan transcendents com John Coltrane, Chick Corea, Herbie Hancock, Brandford Marsalis o John McLaughlin, entre molts d’altres. L’àlbum “Kind of blue” va suposar el seu període àlgid.

FASES DE LA MUSICA POPULAR: EL GRUNGE

El grunge va sorgir durant la segona meitat dels 80 a la ciutat de Seattle, a l’estat occidental nord-americà de Washington, i les seves principals influències en van ser el rock dur, el punk rock, el noise rock i el hardcore. Igualment, en un clar paral·lelisme amb els diferents representants musicals del gènere, hi va tenir lloc una fornada d’artistes cinematogràfics amb una filosofia semblant, coneguda com a Generació X, com van ser els casos dels directors Gus van Sant i Kevin Smith i els actors Juliette Lewis, Brad Pitt, Johnny Depp, Ben Affleck, Matt Damon, Keanu Reaves o el desaparegut River Phoenix.

Pel que fa estrictament a la música, mitjançant el segell independent Sub Pop van aparèixer una sèrie de grups que van mantenir-se integrats en un reduït cercle, refugiats en un tipus de música alternatiu destinat a un públic poc nombrós. Després de l’alegre, optimista i moltes vegades poc transcendent dècada dels 80, el corrent grunge, que es va caracteritzar més aviat per un punt de vista desil·lusionat, desencantat i fins i tot tràgic, va canviar radicalment la situació. Particularment, els protagonistes del gènere m’han semblat sempre una cosa similar a uns hippys pessimistes.

Malgrat que, com ja s’ha indicat, el grunge va començar sent un esdeveniment independent, alternatiu i minoritari, dos àlbums van convertir l’estil en un fenomen de masses: “Ten”, la primera obra de la banda Pearl Jam, liderada per Eddy Vedder, i molt especialment “Nevermind”, segon treball del trio Nirvana, encapçalat pel llegendari Kurt Cobain (foto). Algunes estrelles del grunge no van acabar de digerir massa bé l’èxit i aquest fet va motivar els problemes interns en alguns grups o la mort de Cobain, que tres anys més tard de l’explosió que va significar “Nevermind” es va disparar un tret.

A més de Nirvana i Pearl Jam, els principals conjunts grunge van ser Soundgarden, que va ser la primera formació en triomfar; Alice in Chains, Hole, banda liderada per Courtney Love, controvertida companya sentimental de Cobain; Green River, Mudhoney o Stone, sense oblidar la incursió en l'estil del mític Neil Young, qui va col·laborar amb Pearl Jam i va dedicar a Cobain el tema "Sleeps with angels".

THE RIVER (CANÇÓ)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1981.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: The river.
El millor: un clàssic del cantant.
El pitjor: no va ser extret com a single als Estats Units.

Després de l’excel·lent “Darkness on the edge of town”, Bruce Springsteen va gravar el doble àlbum “The river”, amb el qual es va acostar a un públic més ampli amb temes tan comercials com “Hungry heart”, fet que es consumaria més tard amb el popular “Born in the USA”, encara que abans l’autor de New Jersey editaria un disc molt intimista com “Nebraska”. La cançó de títol homònim, que precisament seria de certa forma un antecedent del que constituirien les característiques del seu següent àlbum, per la importància de l’harmònica, fet que recordava el Bob Dylan dels 60, i els seus tocs folk, no va sortir com a senzill als Estats Units, encara que si ho va fer a Europa, sent la peça un gran èxit a països com Dinamarca, Noruega o Suècia.

FACE TO FACE

Grup: The Kinks.
Any: 1966.
Formació: Ray Davies, Dave Davies, Pete Quaife i Mick Avory.
Àlbum d’estudi precedent: The kink kontroversy (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Something else by The Kinks (1967).
El millor: la maduresa creativa de Ray Davies.
El pitjor: els prolegòmens.

Els primers tres àlbums del quartet anglès The Kinks, per explicar-ho d’alguna manera, coincidien amb un tipus de pop-rock tradicional, però la situació va canviar a partir de “Face to face”, treball considerat per alguns crítics com el primer disc conceptual de la història de la música popular i en què el líder del grup, Ray Davies, qui acabava de patir problemes de caire depressiu, va composar la totalitat de les cançons i va iniciar la seva faceta de cronista irònic, sarcàstic i punyent de l’alta societat britànica, característica que ja havia iniciat amb temes com “A well respected man”. “Face to face”, obra en la qual hi destaquen les peces "Rosie won't you please come home", "Too much on my mind", “A house in the country” i sobretot “Sunny afternoon”, va iniciar l’era estel·lar del conjunt britànic, que tindria una excel·lent continuïtat amb “Something else by The Kinks”.

THE WALKER BROTHERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Scott Walker (veu i baix), John Walker (guitarra i veu) i Gary Walker (bateria i veu).
Gèneres: pop.
Dècades: 60.
Principal àlbum: Portrait (1966).
Solistes que origina: Scott Walker i Gary Walker.
El millor: The sun ain’t gonna shine anymore.
El pitjor: millor al Regne Unit que no pas a la seva terra.

Els components del trio, que ni es deien Walker ni tampoc eren germans, es van formar a Califòrnia, però van haver d’emigrar a Londres per poder triomfar. A terres angleses, el grup va portar al número u del rànquing britànic les cançons “Make it easy on yourself”, composta per Bart Bacharach i Hal David, i la famosa “The sun ain’t gonna shine anymore”. Després d’uns anys excel·lents, en què fins i tot van arribar a les llistes nord-americanes, van decidir separar-se per desavinences internes.

LEÑO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Rosendo Mercado (veu i guitarra), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria).
Altres components bàsics: Tony Urbano (baix).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: En directo (1981).
Solistes que origina: Rosendo Mercado.
El millor: grup de culte del rock espanyol.
El pitjor: una dissolució potser precipitada.

Rosendo Mercado, component de Ñu, Ramiro Penas, que havia format part de Coz, i Chiqui Mariscal, que ja havia coincidit amb Rosendo a Fresa i que molt aviat seria substituït per Tony Urbano, van formar a finals dels 70 Leño, una de les principals bandes de rock urbà de la història de la música popular espanyola. Després d’anys frenètics de concerts, el trio va optar per deixar-ho estar el 1983, mitjançant una gira organitzada per Miguel Ríos, un dels seus grans valedors. Posteriorment, Rosendo va iniciar una prolífica carrera en solitari.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: HAIR

El moviment contracultural del flower power va aparèixer el 1966 a la ciutat californiana de San Francisco i va tenir el 1967, en el qual es va celebrar el mític festival de Monterey, també a l’estat de Califòrnia, el seu any àlgid, quan va tenir lloc el cèlebre estiu de la pau i l’amor. Per tant, quan el 1968 es va estrenar a Broadway l’òpera rock “Hair”, el corrent hippy es trobava plenament consolidat.

L’obra va ser composta per Gault McDermott, pel que fa a la lletra, i James Rado i Jerome Ragni, quant a la música. En l’espectacle s’hi podien trobar tots els tòpics del món hippy, com el pacifisme, l’amor, la protesta contra la guerra del Vietnam, que llavors es trobava en un dels seus períodes més violents, tràgics i polèmics, o les drogues al·lucinògenes. L’argument tracta d’un noi d’Oklahoma, Claude, que arriba a Nova York per allistar-se a l’exèrcit nord-americà i ser destinat al conflicte del sud-est asiàtic. A la gran urbs occidental hi troba un grup de hippys, amb els quals entaula una bona amistat, malgrat que finalment està disposat a embarcar-se cap al Vietnam, moment en què és suplantat per un dels seus nous amics, Berger, qui acaba morint a la guerra.

El musical va tenir, a pesar de les polèmiques que va originar, un enorme èxit a Broadway, on va romandre força anys en cartellera, i des d’aquest centre cultural novaiorquès es va expandir per tots els Estats Units, la Gran Bretanya, on va comptar amb un extraordinari èxit, la resta del continent europeu i Austràlia. Les principals peces musicals de l’espectacle en van ser “Aquarius”, el tema de títol homònim, “Good morning starshine” i “Let the sunshine it”.

El director txec Milos Forman, qui anys més tard guanyaria l’Oscar per “Amadeus”, en va fer una versió cinematogràfica, encara que en aquest cas les crítiques no van ser tan positives com les que va rebre l’obra teatral.

NO WOMAN, NO CRY

Intèrpret: Bob Marley & The Wailers.
Any: 1974.
Gènere: reggae.
Àlbum d’estudi: Natty dread.
El millor: un munt de covers.
El pitjor: la versió en directe va tenir més èxit.

A inicis dels 70, el reggae va sortir definitivament de l’illa caribenya de Jamaica i va triomfar amb força a l’exterior, molt especialment a la Gran Bretanya. Encara que el primer artista en gaudir de l’èxit en va ser Jimmy Cliff, va ser el mític Bob Marley, acompanyat dels Wailers, el més regular, estable i constant. “No woman, no cry”, cançó sorgida a l’àlbum “Natty dread”, va ser el seu primer gran èxit fora del seu país natal, encara que posteriorment en va gravar una versió en directe, la qual forma part del recopilatori “Legend”, que va comptar amb més fama i popularitat. El tema ha estat versionat per Nina Simone, Joan Báez o The Fugees, entre d’altres.

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Àlbum d’estudi precedent: Born to run (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The river (1980).
El millor: segurament el millor treball de l’estrella de New Jersey.
El pitjor: aviat s’oferiria a un públic més ampli.

El tercer àlbum de Bruce Springsteen, “Born to run”, va suposar el primer gran èxit de l’intèrpret de New Jersey, però, per problemes contractuals amb el seu mànager d’aleshores, va haver de romandre tres anys sense gravar cap altre disc. No és estrany doncs que el següent treball del compositor nord-americà, “Darkness on the edge of town”, fos una obra força més pessimista que l’anterior. Gravat amb la banda E Street Band, l’àlbum és probablement el millor en l’extensa, triomfant i en línies generals magnífica discografia d’Springsteen, que va decidir no incloure el tema “Because the night”, que finalment va adaptar Patti Smith en el seu disc coetani “Easter”. Malgrat això, en el treball hi destaquen grans cançons com “Badlands”, "Adam raised a Cain", “Racing in the street”, "The promised land", “Prove it all night” i la peça de títol homònim.

A - Ha

Lloc de fundació: Oslo (Noruega).
Formació: Mortan Harket (veu), Pal Waaktaar (guitarra i veu) i Magne Furuholmen (teclats i veu).
Gèneres: pop, nous romàntics, synth pop i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Hunting high and low (1985) i Scoundrel days (1986).
El millor: “Take on me”.
El pitjor: van començar molt de pressa i poc més tard es van apagar.

Amb una imatge de nous romàntics va sorgir el trio noruec A – Ha, que va triomfar espectacularment amb el seu primer àlbum, “Hunting high and low”, amb els hits “The sun always shine in TV” i sobretot “Take on me”, peça que va arribar al número u a Noruega, al número dos al Regne Unit i al top-20 als Estats Units. Posteriorment, hi va tenir lloc una època més irregular i inestable, però A -Ha és la segona banda escandinava més venedora de tots els temps, evidentment per darrere dels suecs Abba.

MARTIRIO

Lloc de naixement: Huelva (Andalusia).
Gèneres: copla, bolero, flamenc, jazz, rock i fusió.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estoy mala (1986) i Cristalitos machacaos (1989).
El millor: el seu gran èxit a la segona meitat dels 80.
El pitjor: tot plegat bastant pintoresc.

La cantant Martirio es va iniciar com a component dels grups Jarcha, cèlebre durant la transició, i Veneno, amb Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador. No va ser fins el segon lustre dels 80 quan, vestida de forma pintoresca i estrafolària, va triomfar en solitari, en un moment en què va fusionar gèneres com la copla, el rock o el jazz. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat també amb artistes com Alberto Cortez, Maria del Mar Bonet, Pedro Guerra, Miguel Poveda o Fermín Muguruza.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DE LES ESTRELLES DEL ROCK’N ROLL

L’any 1954, amb l’esclat del rock’n roll mitjançant el “Rock around the clock” de Bill Haley & his Comets, està considerat el del naixement de la música rock, que va tenir com a primeres grans estrelles Elvis Presley (foto), Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Eddy Cochran o Buddy Holly. Tanmateix, per una causa o per una altra, tots aquests intèrprets van desaparèixer del primer pla musical al finalitzar el decenni dels 50.

La societat més conservadora dels Estats Units es va espantar i escandalitzar quan va veure les primeres imatges de Presley movent el seu cos mentre entonava els seus èxits. Els pares no podien acceptar que les seves pulcres i inofensives filles tinguessin com a ídol aquell “provocador” cantant nascut a les ribes del Mississipí, però podríem dir que amb el pas del temps el van acabar acceptant com un producte més de l’anomenat somni americà. No obstant, el que ja no podien digerir era que també triomfés un intèrpret negre com Chuck Berry (en els anys 50 la segregació racial a Amèrica era encara molt intensa) i que, a més a més, ho fes mitjançant unes lletres, escrites per ell mateix, força compromeses per a l’època.

Va ser en aquest punt quan es va pensar allò de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”. Per tant, la societat nord-americana va acabar acceptant el rock’n roll, però el va domesticar i adaptar a la seves conveniències i així no és estrany que, al mateix temps que “desapareixien” homes com Presley, Berry o Lewis, feien acte d’aparició artistes menys molestos i més tendres com Franky Avalon, Fabian, Ricky Nelson o el canadenc Paul Anka.

Entre finals dels 50 i inicis dels 60, Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser empresonat per un fosc afer amb una menor, Richard va abandonar el rock’n roll i va concentrar-se únicament en el gospel, després de fer un jurament quan va estar a punt de trobar la mort en un accident d’avió; Lewis, com Berry, es va trobar involucrat en un assumpte amb una noia menor d’edat, que a més era una familiar, i Holly i Cochran van perdre la vida en un accident aeri i un altre de carretera respectivament.

SO LONELY

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae rock.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: una de les primeres mostres de la fusió entre rock i reggae.
El pitjor: el primer intent.

Dos britànics, el cantant i baixista Sting i el veterà guitarrista Andy Summers, i un nord-americà, el bateria Stewart Copeland, van formar durant el segon lustre dels 70 el trio The Police, que va intentar, sense massa èxit, involucrar-se en el moviment punk. Quan ja s’intuïa la new wave, el grup va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”, que va extreure com a senzills “Roxanne”, “Can’t stand losing you” i “So lonely”. Aquesta última, una peça d’aires reggae, llavors ja plenament de moda fora de l’illa de Jamaica, va passar gairebé desapercebuda en la primera edició, però va suposar tot un èxit en la segona, quan la banda ja s’havia convertit en una de les més cèlebres d’Europa.

MUSIC FROM BIG PINK

Grup: The Band.
Any: 1968.
Formació: Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko, Richard Manuel i Garth Hudson.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: The Band (1969).
El millor: un dels grans debuts de la història de la música pop-rock.
El pitjor: no va constituir un gran èxit de vendes.

The Band, que en un principi es van anomenar The Hawks, van exercir durant una temporada com a grup d’acompanyament del llegendari Bob Dylan, però aviat van demostrar que podien també actuar com a formació independent del cantautor de Duluth. El seu primer àlbum en va ser “Music from big pink”, un dels grans debuts en la història de la música popular, el qual barrejava diferents gèneres com folk, country, blues o rock. Tanmateix, el treball no va pujar molt amunt en els diferents rànquings de vendes, situació que no ha estat un impediment perquè l’obra sigui considerada una les millors de tots els temps i hagi tingut una enorme influència. Cal destacar entre les cançons de l’àlbum el clàssic “The weight”, la qual va ser utilitzada en el mític film hippy “Easy ryder”.

KANSAS

Lloc de fundació: Topeka (Estats Units).
Formació inicial: Steve Walsh (veu, piano i òrgan), Kenny Livgren (guitarra), Rich Williams (guitarra), Dave Hope (baix i veu), Phil Ehart (bateria) i Robbie Steinhardt (violí, harmònica i veu).
Gèneres: rock americà, rock progressiu, rock simfònic, rock dur i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Leftoverture (1976) i Point of know return (1977).
El millor: les emissores radiofòniques es van omplir de les seves cançons.
El pitjor: la crítica no va ser molt amistosa.

La banda Kansas, fundada per Kenny Livgren, Dave Hope i Phil Ehart, va fusionar el rock típic americà amb el rock progressiu i simfònic que arribava del Regne Unit. Durant el decenni dels 70, la formació va triomfar espectacularment gràcies a àlbums com “Leftoverture” i “Point of know return”, a les llargues gires que va efectuar i a hits com l’himne AOR “Dust in the wind”, que es va convertir en un clàssic de la dècada. Mitjan els 80, el grup es va dissoldre, però va tornar ràpidament a l’activitat amb nous membres.

ELS AMICS DE LES ARTS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ferran Piqué (veu i guitarra), Joan Enric Barceló (veu i guitarra), Dani Alegret (veu, piano i teclats) i Eduard Costa (veu, percussions, melòdica, xilòfon i moog).
Gèneres: pop, folk pop i pop alternatiu.
Dècades: 00 i 10
Principals àlbums: Bed & breaksat (2009) i Espècies per catalogar (2012).
El millor: grup de moda del pop en català del 2010 i el 2012.
El pitjor: la sensació d'intentar evitar Manel.

Els Amics de les Arts han estat, juntament amb Manel, la formació estel·lar de folk pop en català entre finals del primer decenni i inicis de la segona dècada del segle XXI. Després de diversos premis, l'elaboració de diferents maquetes i la gravació del disc "Castafiore cabaret", el grup va editar l’àlbum “Bed & breakfast”, que va rebre gran elogis de la revista Enderrock i va ser un dels treballs cabdals de la música catalana l’any 2009, fet que es va repetir l'any 2012 amb l'aparició d"Espécies per catalogar", la seva obra de maduresa.

PREMIATA FORNERIA MARCONI

Lloc de fundació: Milà (Itàlia).
Formació inicial: Franz de Ciccio (veu i bateria), Flavio Premoli (veu, piano i òrgan), Franco Mussida (guitarra i mandolina), Giorgio Piazza (baix) i Mauro Pagani (violí i flauta).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic i avantguarda.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: L’isola di niente (1974) i Chocolate kings (1975).
El millor: el rock progressiu arriba amb força a Itàlia de la seva mà.
El pitjor: els llunyans 70 van ser la seva gran època.

Itàlia ha estat sempre un país on la música ha tingut una gran importància, sobretot pel que fa a intèrprets de tipus melòdic, que es presentaven al festival de San Remo. També el gènere pop - rock hi va arribar durant els 60, però es va tractar d’un fenomen que a penes va superar les fronteres. Pel contrari, durant el primer lustre dels 70, la banda de rock progressiu i simfònic Premiata Forneria Marconi, que va sorgir en el període àlgid de les diferents avantguardes, va triomfar en l’àmbit internacional, combinant les llengües italiana i anglesa.

IN BETWEEN DAYS

Grup: The Cure.
Any: 1985.
Formació: Robert Smith, Porl Thompson, Simon Gallup, Boris Williams i Lol Tolhurst.
Gènere: synth pop.
Àlbum d’estudi: The head on the door.
El millor: menys foscor.
El pitjor: potser va sorprendre els fans tradicionals del grup.

La banda The Cure, sempre liderada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, es va donar a conèixer durant els inicis de la new wave i el postpunk, caracteritzant-se per un tipus de música i estètica sinistra i gòtica, encara que de tant en tant gravava algun tema més popular i comercial, com va ser el cas de “Boys don’t cry”, un dels seus clàssics. El grup britànic va editar el 1985 “The head on the door”, un dels seus àlbums més cèlebres, i el primer single extret del treball va ser “In between days”, una cançó accessible i ballable que va suposar un important èxit al Regne Unit i el primer tema de la formació que va entrar al top-100 nord-americà.

MR. TAMBOURINE MAN (ÀLBUM)

Grup: The Byrds.
Any: 1965.
Formació: Jim McGuinn, Gene Clark, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Turn ! Turn ! Turn ! (1965).
El millor: sorgeix el folk elèctric.
El pitjor: potser massa versions.

“Mr. tambourine man” va ser el primer àlbum gravat pel conjunt nord-americà The Byrds i molts experts consideren l’obra com el naixement del folk rock, que des de llavors es va convertir en un dels gèneres estel·lars de la música popular. La formació, encapçalada per Jim McGuinn, va saber també fusionar a la perfecció el folk tradicional, per exemple de Bob Dylan, amb la música de la british invasion, que llavors es trobava de moda als Estats Units amb The Beatles al capdavant. A “Mr. Tambourine man” es troben quatre covers de Dylan, la cançó del mateix títol, que va ser número u, “Spanish Haarlem incident”, “All i really want to do” i “Chimes of freedom”, i un de Pete Seeger: “The bells of rhymney”. Pel que fa a les peces pròpies hi destaca “I feel a whole lot better”, composta per Gene Clark.

NINA HAGEN

Lloc de naixement: Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, rock gòtic, rock sinistre i òpera rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Nina Hagen Band (1978) i Unbehagen (1979).
El millor: símbol del punk més extravagant.
El pitjor: els escàndols inicials.

Nascuda a la part oriental i comunista de Berlín, l’extravagant Nina Hagen va ser una de les figures del punk rock i també un dels personatges més polèmics de l’època. Després de gravar dos àlbums en alemany, la cantant va marxar als Estats Units, concretament a l’estat de Califòrnia, i va començar a usar abastament la llengua anglesa, en un període en què molts dels seus temes parlaven de la religió, els extraterrestres o la defensa dels animals.

TORREBRUNO

Lloc de naixement: Torino di Sangro (Itàlia).
Lloc de defunció: Madrid (Espanya).
Gèneres: cançó melòdica, cançó infantil i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: artista polifacètic
El pitjor: finalment va aconseguir més celebritat com a showman televisiu que com a cantant.

Cantant, presentador de televisió i actor ocasional, Torrebruno va néixer a Itàlia, però va fer la major part de la seva carrera artística a Espanya, país en què va morir arran d’una aturada cardíaca. Després de presentar-se a llegendaris festivals com el del Mediterrani o el de San Remo, va dedicar-se plenament a fer de showman de programes de televisió infantil, com “La guagua”. Així mateix, va intervenir en algunes pel·lícules, com “Todos a la cárcel” o “Los peores años de nuestra vida”.

COME AS YOU ARE

Grup: Nirvana.
Any: 1992.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Nevermind.
El millor: segons la meva opinió, la millor peça de l’històric “Nevermind”.
El pitjor: no té la fama d’ “Smells like teen spirit”.

El 1991 va sortir a la venda l’àlbum “Nevermind”, el segon treball del trio de Seattle Nirvana, que segons els experts, a més de ser l’obra més popular del grup, en particular, i del gènere grunge, en general, va suposar un abans i un després de l’anomenada música indie, doncs es podria dir que després de l’edició del disc, el rock alternatiu va arribar a un públic molt més ampli. “Come as you are”, composta pel líder, cantant i guitarrista de la formació Kurt Cobain, va ser el segon single de l’àlbum, després del famós i més dur “Smells like teen spirit”, i al llarg del temps no ha comptat amb la fama i la popularitat del seu predecessor, malgrat que particularment em sembla la millor cançó del disc.

REMAIN IN LIGHT

Grup: Talking Heads.
Any: 1980.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi precedent: Fear of music (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Speaking in tongues (1983).
El millor: experimentació no renyida amb popularitat.
El pitjor: amb aquest disc potser va acabar amb l’etapa més fructífera del grup.

Durant el segon lustre dels 70 va aparèixer a Nova York el punk nord-americà, que va tenir en el quartet Talking Heads, encapçalat pel cantant i guitarrista David Byrne, una de les seves bandes cabdals i la seva versió més intel·lectualitzada. “Remain in light” va ser el quart àlbum gravat per la formació i es troba força més a prop de la new wave que no pas del gènere punk. Produït per l’excomponent de Roxy Music Brian Eno, el treball, que va comptar amb una clara influència dels ritmes africans, una de les obsessions de Byrne, va tenir un caire avantguardista i experimental, fet que no va suposar cap impediment perquè l’obra fos un èxit a les dues bandes de l’Atlàntic i perquè el tema “Once in a lifetime" es convertís potser en la cançó més cèlebre de la trajectòria del grup. Altres peces importants són "Born under punches (the heat goes on)", "Crosseyed and painless" o "Houses in motion".

NINA SIMONE

Lloc de naixement: Tryon (Estats Units).
Lloc de defunció: Carry - le - Rouet (França).
Gèneres: gospel, jazz, blues, rythm & blues i soul.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Pastel blues (1965) i Wild is the wind (1966).
El millor: adaptar-se a diferents gèneres.
El pitjor: problemes psicològics.

La cantant, compositora, pianista i arranjadora nord-americana Nina Simone ha estat una de les grans artistes, amb una gran influència, de la segona meitat del segle XX. Els seu gènere bàsic i preferit va ser el jazz, però en el seu repertori també hi van cabre gospel, blues, rythm & blues, soul, en un moment en què aquest estil es trobava de moda, i fins i tot música clàssica i pop. Entre les seves moltes cançons hi destaquen la cèlebre “My baby just cares for me”, “I put a spell on you” i “Somebody to love”, una magnífica versió d’una peça pop dels Bee Gees.

BASILIO

Lloc de naixement: Ciutat de Panamà (Panamà).
Lloc de defunció: Miami (Estats Units).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: els 70.
El pitjor: la mort li va arribar en un moment de baixa popularitat.

El cantant Basilio va néixer al Panamà, país al qual va representar en el I Festival de l’OTI, i es va traslladar posteriorment a Espanya, on es va convertir en un dels molts intèrprets de cançó melòdica del país, triomfant gràcies a cançons com “Ve con él”, “Tanto amor”, “Costumbres” o la popular “Cisne de cuello negro”. Com va succeir amb tants artistes establerts a l’estat espanyol, durant els 80 va viure una important pèrdua de fama. Va morir el 2009 a la seva residència de Miami.

SULTANS OF SWING

Grup: Dire Straits.
Any: 1978.
Formació: Mark Knopfler, David Knopfler, John Illsley i Pick Withers.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Dire Straits.
El millor: la versió allargada.
El pitjor: una arrancada complicada.

En una època en què el rock progressiu encara gaudia d’un important èxit i en la qual el punk rock ja havia realitzat la seva irrupció, van aparèixer els Dire Straits, llavors encapçalats pels germans Mark i David Knopfler, encara que aquest abandonaria molt aviat el grup. Al marge de les modes, el conjunt britànic, en el seu primer àlbum de títol homònim, va preferir expressar-se mitjançant un rock bastant clàssic i prova d’això n’és el primer single extret: “Sultans of swing”. El tema, la cançó més popular en la trajectòria de la banda, va arribar al top 10 a les dues bandes de l’Atlàntic, malgrat les dificultats inicials, i va tenir una versió posterior de més de 10 minuts, apareguda a l’àlbum “Alchemy”, amb un extraordinari solo de guitarra de Mark.

IMAGINE (ÀLBUM)

Intèrpret: John Lennon.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi precedent: John Lennon / Plastic Ono Band (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Some time in New York City (1972).
El millor: la gran obra de Lennon al marge dels Beatles.
El pitjor: posteriorment s’iniciaria una etapa bastant inestable.

Quan els Beatles encara eren vigents, John Lennon havia compost dos àlbums molt estranys, de caràcter avantguardista, que no havien comptat amb el beneplàcit de la crítica, el contrari del succeït amb la seva primera experiència amb el grup Plastic Ono Band. Posteriorment, el músic va editar “Imagine”, el seu àlbum en solitari més cèlebre, almenys des del punt de vista comercial, el qual, sobretot pel que fa a la cançó del mateix títol, s’ha convertit en un dels grans clàssics de la història de la música popular. A més del tema principal, de característiques pacifistes, una de les grans obsessions de Lennon durant aquella època, hi destaquen “Jealous guy”, un lament del compositor cap a la seva esposa Yoko Ono; “I don’t wanna be a soldier”, una altra mostra anti-bèlica; “How do you sleep ?”, una sàtira contra el seu excompany Paul McCartney, o l’alegre “Oh Yoko !”.

THE DURRUTI COLUMN

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Component bàsic: Vini Reilly (guitarra i piano).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The return of the Durruti Column (1980) i LC (1981).
El millor: grup capdavanter de The Factory.
El pitjor: una trajectòria poc coneguda al marge de Tony Wilson.

The Durruti Column, nom extret del bloc encapçalat per l’anarquista espanyol Buenaventura Durruti durant la Guerra Civil d’Espanya, va ser un projecte molt personal del guitarrista i pianista Vini Reilly. La banda va ser una de les abanderades del gènere postpunk i un dels principals grups de The Factory, el segell independent fundat per Tony Wilson a Manchester, que va tenir com a altres formacions estel·lars Joy Division, Happy Mondays o New Order.

LUIS AGUILÉ

Lloc de naixement: Buenos Aires (Argentina).
Lloc de defunció: Madrid (Espanya).
Gèneres: pop, cançó melòdica i estàndard.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: un munt de cançons.
El pitjor: que algú el recordi més per les seves corbates cridaneres.

El cantant i compositor argentí Luis Aguilé es va convertir, una vegada instal·lat a Espanya, en un dels intèrprets més famosos i de més èxit del país, gràcies a cançons com “Cuando salí de Cuba”, abastament versionada, “Con amor o sin amor”, “Camina, camina” o “Es una lata el trabajar”. També va triomfar en programes de televisió com “Llegada internacional” i “El hotel de las mil i una estrellas”. A partir dels 80 la seva fama va minvar notablement.

HEART OF GOLD

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: country rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: la cançó més popular d’un autor essencialment d’àlbums.
El pitjor: el seu únic número u com a single en la seva extensa trajectòria.

Neil Young, un dels artistes més autèntics de la història de la música popular, havia iniciat a finals dels 60 la carrera en solitari, arran de la dissolució de la banda Buffalo Springfield, però poc més tard es va unir al supergrup que havien fundat David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. No obstant, l’inquiet autor canadenc va tornar a treballar pel seu compte i el 1972 va gravar el seu àlbum més cèlebre: “Harvest”. En el treball hi destaca “Heart of gold”, la seva cançó més coneguda i l’única en arribar al número u a les llistes nord-americanes, èxit que també va aconseguir l’elapé. En el tema, en què Young va usar la guitarra acústica, hi van intervenir Linda Rondstadt i James Taylor.

PLOU I FA SOL

Grup: Sopa de Cabra.
Any: 2001.
Formació: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisisic, Joan Cardona i Josep Bosch.
Àlbum d’estudi precedent: Dies de carretera (2000).
Àlbum d’estudi posterior: El llarg viatge (2003).
El millor: potser el disc més brillant de la banda gironina.
El pitjor: la dissolució estava ja molt a prop.

La trajectòria del grup gironí Sopa de Cabra, probablement amb Els Pets la formació més popular i estable del rock interpretat en català de tots els temps, es troba marcada, per bé o per mal, pels àlbums de títol homònim, el seu primer treball de llarga durada i que conté el popular “L’Empordà”; “Ben endins”, directe gravat a l’antiga sala Zeleste; “Mundo infierno”, el seu fallit intent de triomfar al mercat espanyol, i “Plou i fa sol”, probablement la seva gran obra. L’àlbum va ser un dels darrers del grup liderat per Gerard Quintana, que de fet ja havia iniciat la seva carrera en solitari, que el portaria per un estil més semblant al de cantautor. A “Plou i fa sol” hi destaquen “Camins”, segurament la peça més coneguda, “Els teus somnis” i molt especialment la tràgica “Cada minut”.

GARBAGE

Lloc de fundació: Madison (Estats Units).
Formació: Shirley Manson (veu), Steve Marker (guitarra), Duke Erikson (baix) i Butch Vig (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, grunge, electrònica i trip hop.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Garbage (1995).
Altres àlbums d'estudi: Version 2.0 (1998), Beautiful Garbage (2001), Bleed like me (2005), Not your king of people (2012) i Strange little birds (2016).
Solistes que origina: Shirley Manson.
El millor: barreja entre alternatiu i comercial.
El pitjor: uns darrers anys molt inestables.

Els productors nord-americans Steve Marker, Duke Erikson i Butch Vig van decidir formar una banda de rock i van contractar la cantant escocesa Shirley Manson per completar el grup, el qual va usar un rock de tipus alternatiu, amb estètica grunge i algunes dosis comercials, que va permetre a la formació de Madison triomfar als Estats Units, la Gran Bretanya i Austràlia. Després d’un parèntesi, en què Manson va gravar un disc en solitari, Garbage va tornar amb un nou disc i una gira mundial.

HOMBRES G

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: David Summers (veu i baix), Rafa Gutiérrez (guitarra), Dani Mezquita (guitarra) i Javi Molina (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Hombres G (1985).
Solistes que origina: David Summers.
El millor: uns anys explosius.
El pitjor: tot plegat una mica infantil.

“Venezia” i "Marta tiene un marcapasos” van passar en principi pràcticament desapercebudes, però arran de la gravació de l’èxit “Devuelveme a mi chica”, les altres dues peces van viure un espectacular ressorgiment i Hombres G es van convertir en un autèntic fenomen de masses, especialment per part d’un públic pijo i acomodat. La formació, que també va triomfar a l’Amèrica Llatina, fins i tot va protagonitzar dues pel·lícules a les ordres de Manolo Summers, pare de David, líder i vocalista de la banda.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ERA DAURADA DEL ROCK EN CATALÀ

El rock en català de la dècada dels 90, la seva època més popular, va rebre força crítiques des dels ambients més intel·lectuals i des dels sectors més propers a la nova cançó catalana. Es va comentar que el moviment era massa comercial, molt poc original i que va comptar sempre amb l’ajut de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, qui no va mantenir massa bones relacions amb la majoria dels anomenats setze jutges.

Potser és cert que, en un començament, el rock en català dels 90 comptés amb més quantitat de grups que no pas amb qualitat, però a poc a poc la situació es va anar normalitzant fins a romandre com a bandes capdavanteres Lax’n Busto, potser la formació més comercial; Els Pets, que han tingut una important i clara evolució en la seva trajectòria; Sangtraït, un dels pocs representants del rock dur en català; Sau, que va desaparèixer amb la mort del seu carismàtic líder Carles Sabater (foto); Sopa de Cabra, segurament el grup més regular i popular del moviment fins a la seva dissolució, i Umpah - Pah, amb Adrià Puntí com a vocalista.

Sense cap mena de dubte, el moment culminant d’aquella època del rock interpretat en català va tenir lloc el 1991, amb un multitudinari concert celebrat al palau Sant Jordi de Barcelona que van compartir, per ordre d’aparició, Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. A partir d’aquell esdeveniment, la trajectòria dels conjunts participants, especialment les dels tres primers, es va consolidar i va suposar també un empenta per a l’aparició posterior de noves formacions com Gossos, Whiskyn’s o els menorquins Ja t’ho Diré.

Després d’aquell període del pop-rock interpretat en llengua catalana, es va iniciar una nova època, caracteritzada per un tipus de música més alternativa i independent, de vegades de cantautor, i que compta com a màxims representants amb l’exlíder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, el ja significat Adrià Puntí, Roger Mas, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts, Antònia Font, Manel o Mishima.

SUSPICIOUS MINDS

Intèrpret: Elvis Presley.
Any: 1969.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: època de ressorgiment de Presley.
El pitjor: s’iniciaria aviat una era decadent fins a la seva mort el 1977.

Elvis Presley va ser la primera gran estrella mediàtica de la música rock, però la seva popularitat va decaure notablement al finalitzar la dècada dels 50, amb la irrupció de la britsh invasion amb els Beatles al capdavant, període que va coincidir amb la seva estada a Alemanya per realitzar el servei militar. Tanmateix, el cantant de Memphis va ressorgir espectacularment el 1969 amb dos grans hits: “In the Ghetto” i “Suspicious minds”. Aquesta última cançó, particularment la meva preferida de Presley, va ser composta per Mark James en estil soul, llavors plenament de moda, i va arribar al número u als Estats Units.