FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’INDIE CATALÀ

El rock català dels anys 90, segurament l’època més popular del moviment, va rebre algunes crítiques per part dels sectors més intel·lectuals de la societat catalana, que argumentaven que la música que realitzaven bandes com Lax’n Busto, Els Pets, Sau o Sopa de Cabra, entre d’altres, no comptava amb grans dosis d’originalitat. Es comentava també aleshores que aquells conjunts eren ampliament subvencionats per la Generalitat convergent de Jordi Pujol.

Segons el meu parer, aquelles crítiques al rock català dels 90 van ser bastant injustes i exagerades, si per exemple tenim en compte que formacions com Els Pets, amb un brillant lletrista com el seu líder Lluís Gavaldà, i Sopa de Cabra, el conjunt encapçalat pel carismàtic cantant Gerard Quintana, van anar evolucionant de forma important amb el pas dels anys, sense oblidar la irrupció del grup Umpah - Pah, que liderat pel vocalista i també actor Adrià Puntí, ha estat força reivindicat els últims temps.

Tanmateix, la música popular catalana realitzada durant l’actual segle XXI ha estat força diferent, amb característiques més alternatives, intel·lectuals i originals, i amb una presència més important de grups que utilizen, a més de la llengua catalana, la castellana i l’anglesa. Segurament les dues bandes cabdals d’aquest indie català han estat els mallorquins Antònia Font, amb el segell surrealista del seu guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, i els barcelonins Manel, un autèntic fenomen de masses els darrers anys a Catalunya.

Altres intèrprets o formacions bàsics del rock alternatiu fet a Catalunya són, pel que fa a l’idioma català, Mazzoni, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts o Mishima; quant a la llengua castellana, Delafé y las Flores Azules, Love of Lesbian i Sidonie, mentre que en anglès s’han expressat, durant l’inici de les seves trajectòries, els ja significats Love of Lesbian, Mishima i Sidonie, aquests últims amb un tipus de música molt influenciat per la psicodèlia i la cultura oriental.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: NI UNA COSA NI L’ALTRA

Durant la segona meitat dels anys 70, dos gèneres musicals, totalment antagònics, van col·lisionar: l’intel·lectualitzat rock progressiu i el popular punk rock. Mentre el segon d’aquests estils irrompia espectacularment en el panorama musical anglosaxó, el primer perdia força, però va poder mantenir-se de forma bastant digna.

No obstant, durant aquell període va sorgir al Regne Unit un grup que es trobava als antípodes tant del prog rock com del corrent punk: els Dire Straits. El conjunt britànic, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Mark Knopfler, va triomfar plenament a finals dels 70 amb un rock fresc, directe, senzill i sense massa pretensions. Podríem afirmar, d’alguna manera, que la irrupció del grup va ser semblant a la que va tenir lloc una dècada abans mitjançant el rock de Creedence Clearwater Revival en plena febre psicodèlica.

Els Dire Straits van debutar amb un aclamat àlbum de títol homònim, que compta amb el clàssic “Sultans of swing”; van donar un petit pas enrere amb “Comuniqué” i van tornar a brillar de la mà del treball “Making movies”, que conté “Tunel of love” i “Romeo and Juliet”. En aquell moment, Mark s’havia fet clarament amb les regnes de la banda, la qual fins i tot havia abandonat el seu germà David.

Tanmateix, aquell so tan fresc i directe dels inicis de la formació britànica es va començar a perdre mitjan el decenni dels 80, quan va gravar l’àlbum “Brothers in arms”, probablement el seu disc més popular, però al mateix temps una obra molt sofisticada, elegant i profundament pulcra, com es pot obervar en temes com “Money for nothing”, escrit i interpretat amb Sting. Obviament, eren els temps en què Knopfler va escriure “Private dancer “ per a la ja bastant domesticada Tina Turner.

LA BUENA VIDA

Lloc de fundació: Sant Sebastià (Euskadi).
Formació inicial: Irantzu Valencia (veu), Borja Sánchez (guitarra), Pedro San Martín (baix), Raúl Sebastián (bateria) i José Luis Lanzagorta (teclats).
Altres components bàsics: Mikel Aguirre (veu i guitarra) i Javier Sánchez (guitarra).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: La Buena Vida. Los Mejores momentos (1994) i Hallelujah ! (2001).
El millor: una línia regular.
El pitjor: les marxes de Sánchez i Valencia.

El grup La Buena Vida va ser fundat a la ciutat de Sant Sebastià i aviat es va situar com una de les formacions claus de l’indie espanyol, encara que es va desmarcar clarament d’altres bandes d’Euskadi i va desenvolupar un tipus de música elegant i sofisticada, amb arrels en el pop anglosaxó dels anys 60. El grup donostiarra, que posteriorment va utilitzar recursos simfònics, continua vigent, encara que sense Irantzu Valencia i Borja Sánchez, dos dels seus fundadors.

PLATERO Y TU

Lloc de fundació: Bilbao (Euskadi).
Formació: Adolfo Fito Cabrales (veu i guitarra), Iñaki Uoho Antón (guitarra), Juantxu Mongol Olano (baix) i Jesús Maguila García (bateria).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Hay poco rock’n roll (1994) i A pelo (1996).
Grups que origina: Fito y Fitipaldis, La Gripe i Inconscientes.
El millor: grup de referència del rock urbà espanyol dels 90.
El pitjor: els projectes personals van acabar amb la banda.

Amb un tipus de rock semblant al realitzat per bandes com Burning o Leño, el quartet basc Platero y Tu va ser una de les formacions cabdals de la música popular espanyola del decenni dels 90, en què va col·laborar amb Rosendo, exlíder de Leño, i Extremoduro. Va arribar al seu punt àlgid amb “Hay poco rock’n roll”, però amb el pas del temps, Platero y Tu va anar perdent consistència i, arran de la dissolució, van sorgir els conjunts Fito y Fitipaldis, La Gripe y Inconscientes.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA MÚSICA POP ALS ANYS 60

Arran de la decadència del rock’n roll de la dècada dels 50, i la pèrdua de fama de llegendaris cantants com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, així com la mort d’intèrprets com Buddy Holly o Eddy Cochran, van aparèixer una sèrie d’artistes, més tous i inofensius, com Paul Anka, Fabian o Franky Valli, que d’alguna manera estan considerats els precursors de la música pop.

No obstant, no hi ha cap mena de dubte, pel que fa als anys 60, que el conjunt estel·lar de la música pop, segurament també de la història d’aquest gènere, van ser els Beatles. El quartet de Liverpool, que a partir de la meitat de la dècada va evolucionar cap a una música més complexa i madura, involucrant-se en el rock de tipus psicodèlic, va ser la formació capdavantera de la moda beat i de la british invasion, mitjançant àlbums com “With the Beatles”, “A hard day’s night” o “Help”.

Altres bandes pop clau del decenni, quant al Regne Unit, van ser Dave Clark Five, Gerry & the Pacemakers, Herman's Hermit’s, Hollies, Manfred Mann, Peter & Gordon, Searchers o Zombies. Així mateix, grups que no eren bàsicament pop i que es trobaven més a prop del rythm & blues, com Kinks, Who o Yardbirds, també, en un moment o altre de la seva carrera, van editar temes del gènere, sobretot per aconseguir arribar el més amunt possible a les llistes d’èxits.

Pel que fa als Estats Units, els Beach Boys en van ser la formació més popular de la dècada, encara que, després de ser els màxims abanderats de la música surf, mitjan el decenni, tal com van fer els Beatles, van incorporar-se a la moda psicodèlica. Altres grups bàsics del pop nord-americà van ser els italo-americans Four Seasons, que fins i tot van arribar a compartir un àlbum amb els Fab Four, només editat als Estats Units; els Monkees, formats a partir d’un càsting per a un programa de televisió, o els Walker Brothers.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LES GRANS VEUS DEL ROCK

Moltes i variades han estat les grans veus de la música pop-rock, entre les quals hi destaquen les 10 següents:

James Brown. Gran estrella del gospel, el blues, el rythm & blues, el soul i el funk, Brown ha estat una de les grans llegendes de la música negra i una de les veus més espectaculars de la música popular del segle XX. L’intèrpret nord-americà ha passat també a la història per les seves cèlebres actuacions i pels seus àlbums en viu, molts d’ells gravats a l’Apolo de Harlem.

Cass Elliot (foto). Tots els membres del grup hippy The Mamas & the Papas, populars gràcies a hits com “California dreamin” o “Monday, monday”, tenien unes extraordinàries veus, però es possible que Elliot fos la més espectacular de totes elles. Mama Cass, una vegada el quartet s’havia dissolt, va tenir una curta carrera en solitari, doncs va trobar la mort l’any 1971.

Bryan Ferry. Cantant i líder, en aquest cas sobretot després de la marxa de Brian Eno, de la formació Roxy Music, el gal·lès Ferry ha estat un dels intèrprets més elegants, sofisticats i glamourosos de la història de la música popular. Paral·lelament a la trajectòria de la banda britànica, Ferry, que va influir força en el moviment dels nous romàntics, ha brillat també com a solista.

Aretha Franklin. És molt difícil conèixer amb exactitud quina ha estat la millor veu de la història de la música popular, però molt probablement la de la intèrpret nord-americana sigui la més espectacular de totes elles, tal com va demostrar, en la seva època com a “reina del soul”, amb temes com “Respect”, “Say a little prayer” o "(You make me feel) a natural woman”.

Peter Gabriel. Va ser el primer cantant i líder de la banda britànica Genesis, en el període en què el grup va formar part del rock progressiu i la moda glam, pel que fa a la seva part més intel·lectualitzada. Una vegada va abandonar la formació, la qual va passar a encapçalar Phil Collins, va iniciar la seva trajectòria en solitari, caracteritzada per l’avantguarda, l’experimentació i la world music.

Deborah Harry. Molts afeccionats només recorden Harry per la seva imatge o per constituir la icona del grup new wave neoyorquí Blondie, però la cantant de la banda nord-americana va destacar també per la seva gran veu, demostrada en clàssics del grup com “Hanging on the telephone”, “Picture this” o “Faded and radiate”, totes elles presents en l’àlbum estel·lar de Blondie: “Parallel lines”.

Janis Joplin. Probablement, la veu de la intèrpret texana hagi estat la millor d’una cantant blanca en la història de la música popular. Després de ser la vocalista de la banda hippy i psicodèlica The Big Brother & the Holding Company, es va llançar en solitari i va trobar la mort quan només comptava amb 27 anys, deixant com a pòstum el cèlebre àlbum “Pearl”.

John Lennon. Pot sorprendre una mica la presència del geni de Liverpool en aquesta llista, però, almenys sota el meu punt de vista, la veu de Lennon és una de les més maques de la història de la música pop-rock, i com a evidència només cal escoltar cançons com “In my life”, “Strawberry fields forever”, “All you need is love” i molt especialment “Don´t let me down”.

Van Morrison. Després d’abandonar la formació “Them”, amb la qual va interpretar el clàssic “Gloria”, el cantant nord-irlandès va començar una llarga, prolífica, regular i extraordinària carrera en solitari, que el va portar per diversos estils, com rythm & blues, soul, pop, rock, jazz o la música irlandesa. El seu aclamat àlbum “Astral weeks” és un clar exemple de la seva gran veu.

Steve Windwood. Quan era encara un adolescent, es va convertir en el vocalista i símbol de la banda de rythm & blues fundada als 60 pel músic gal·lès Spencer Davis, on la seva veu va sorprendre tothom. Posteriorment va formar el conjunt avantguardista Traffic, va ser membre del supergrup Blind Faith, va tornar a Traffic i es va llançar com a solista.

LES MILLORS 20 CANÇONS DE LA MÚSICA POPULAR EN ITALIÀ

Amore mio (Mina)
Anche per te (Lucio Battisti)
Anna e Marco (Lucio Dalla)
Balla (Zucchero Fornacciari)
Bella senza anima (Richard Cocciante)
Comunque bella (Lucio Battisti)
Hey man (Zucchero Fornacciari)
Idea (The New Trolls)
Il mio canto libero (Lucio Battisti)
Il mondo (Jimmy Fontana)
La bambola (Patty Bravo)
La canzone del sole (Lucio Battisti)
La vita in una stanza (Mina)
Margarita (Richard Cocciante)
Non si può morire dentro (Gianni Bella)
Sapore di sale (Gino Paoli)
Senza una donna (Zucchero Fornacciari)
Sereno (Grupi)
Solo tu (Matia Bazar)
Ti amo (Umberto Tozzi)

A la foto Lucio Battisti, que amb 4, és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

BEASTIE BOYS

Lloc de fundació: NovaYork (Estats Units).
Formació actual: Mike D (veu i bateria), MCA (veu i baix) i Ad Rock (veu i guitarra).
Gèneres: rap, hip hop, hardcore i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Principal àlbum: Hello Nasty (1998). 
Altres àlbums d'estudi: Licensed to III (1986), Paul's boutique (1989), Check tour head (1992), III comunication (1994), To the 5 Boroughs (2004), The mix - up (2007) i Hot sauce committee, part two (2011).
El millor: una trajectòria llarga i regular.
El pitjor: al principi, certes acusacions de poca autenticitat.

Els inicis de la banda Beastie Boys, sorgida al barri neoyorquí de Brooklyn, van estar emmarcats en un hardcore d’influència punk i potser per aquest motiu, una vegada van fer la seva incursió en els gèneres rap i hip hop, no van ser massa ben rebuts pels grups veterans d’aquests estils, que no els veien massa autèntics. No obstant, el temps ha deixat la formació com una de les més triomfadores, estables, regulars i influents del hip hop de les darreres dècades, mitjançant àlbums que han rebut tant el beneplàcit de la crítica com del públic.

ESCLARECIDOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació clàssica: Cristina Liso (veu), Suso Sáiz (guitarra), Coyán Manzano (baix), Alfonso Pérez (bateria) i Nacho Liso (saxofon).
Gèneres: pop i movida.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Esclarecidos 2 (1985).
Grups que origina: Liso.
El millor: els anys 80.
El pitjor: decadència durant els 90.

Quan la movida madrilenya es trobava en un dels seus períodes àlgids, va aparèixer a la capital espanyola el grup Esclarecidos, encapçalat per la seva cantant Cristina Liso i caracteritzat per un pop elegant i sofisticat. La formació, que va tenir bastants canvis de personal, va aconseguir el seu més important èxit amb el segon àlbum i la cançó “Arponera”, on hi destacava la gran interpretació de Cristina. Arran de la separació, la vocalista, el seu germà Nacho i Suso Sáiz van fundar Liso.

LES 25 MILLORS CANÇONS DE LA MÚSICA POPULAR EN CASTELLÀ

Aviones plateados (El Último de la Fila)
Cadillac solitario (Loquillo y los Trogloditas)
Centinelas (Sidonie)
Chica de ayer (Nacha Pop)
Déjame (Los Secretos)
Desaparecer (Los Planetas)
El Blues del autobús (Miguel Ríos)
El gato que está triste y azul (Roberto Carlos)
El rompeolas (Loquillo y los Trogloditas)
Eres tu (Mocedades)
Hormigón, mujeres y alcohol (Ramoncín)
Insurrección (El Último de la Fila)
La Playa (Los Planetas)
Lápiz y tinta (El Último de la Fila)
Mar antiguo (El Último de la Fila)
Niña inmantada (Love of Lesbian)
Pongamos que hablo de Madrid (Joaquín Sabina)
Que hace una chica como tu en un sitio como éste (Burning)
Rock’n roll star (Loquillo y los Intocables)
Siempre libre (Loquillo y los Trogloditas)
Sobre el mar (Episodio)
Toxicosmos (Los Planetas)
Tu nombre me sabe a hierba (Joan Manuel Serrat)
Una tarde en el parque (Love of Lesbian)
Universos infinitos (Love of Lesbian)

A la foto Manolo García i Quimi Portet, membres de l’Último de la Fila, que amb 4, és el grup que més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

FASES DE LA MÚSCIA POPULAR: EL SURF

L’anomenada música surf va aparèixer al sud de l’estat de Califòrnia entre finals de la dècada dels 50 i inicis del decenni dels 60 i va marcar gran part de la música que es va realitzar a la costa oest nord-americana fins l’any 1966, quan van aparèixer noves tendències com la psicodèlia.

El gènere va ser un estil molt senzill, de temàtica pop, molt accessible, de consum ràpid i força pròxim, molt diferent a la música de caràcter avantguardista que arribaria a Califòrnia, mitjançant el moviment hippy, mitjan els 60. Les lletres de les cançons acostumaven a parlar de platges, estiu, noies, amor, cotxes o diversió, temes que contrastaven clarament amb allò que es realitzava a la costa est dels Estats Units al mateix període, on els cantautors folk cantaven a favor de la pau o els drets civils.

Entre les principals bandes de surf rock, es podrien destacar Dick Dale & the Del – Tones, grup reivindicat per Quentin Tarantino en la seva filmografia; The Surfaris o The Ventures, entre molts d’altres. Aquests grups deuen la pràctica totalitat de la seva fama i popularitat al gènere i només van brillar de forma notòria durant l’època en què el surf rock va transcórrer pel seu període àlgid.

Tanmateix, sens dubte la formació més triomfant i popular de l’estil van ser els Beach Boys (foto), que van col·locar un hit rere l’altre a les llistes d’èxit nord-americanes i que, de no haver estat per la irrupció dels Beatles als Estats Units, hauria estat el grup més gran a Amèrica durant el primer lustre dels anys 60. Una vegada el surf havia perdut fama i força, la banda californiana va saber evolucionar i, de la mà del geni de Brian Wilson, va entrar a la moda psicodèlica amb el reivindicat àlbum “Pet sounds”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: GRANS BATERIES DEL ROCK

Normalment, els bateries no han estat mai els líders de les diferents formacions de la música pop-rock, però, al llarg del temps, han hagut músics que han fet història en aquest instrument bàsic de la música popular.

Ginger Baker. Considerat el millor bateria britànic de la dècada dels 60, Baker va formar part de l’històric supergrup Cream, juntament amb el cantant i baixista Jack Bruce i el cèlebre guitarrista Eric Clapton, amb qui es va tornar a unir per a la fundació d’un altre supergrup, Blind Faith, banda de fugaç trajectòria en la qual també hi va formar part Steve Windwood

John Bonham. Bateria de la llegendària banda de hard rock Led Zeppelin i un dels millors en l’instrument pel que fa al decenni dels anys 70. A finals de la dècada, va trobar la mort arran d’un excessiu consum d’alcohol i la seva desaparició va suposar també la dissolució de la mítica banda britànica fundada a finals dels 60 pel guitarrista Jimmy Page.

Phil Collins. Va entrar com a bateria a la formació de rock progressiu Genesis, quan aquesta ja havia editat els seus primers treballs, però una vegada el primer líder i vocalista del grup britànic, Peter Gabriel, va abandonar el conjunt, Collins es va convertir en el nou cantant de la banda, que va tenir una llarga transició cap a postulats clarament pop i comercials.

Stewart Copeland. Bateria nord-americà amb residència al Regne Unit, va fundar a finals de la dècada dels 70 el trio The Police, juntament amb el cantant i baixista Sting i el veterà guitarrista Andy Summers. Peça clau en el gran triomf del grup, les seves constants diferències amb Sting van ser un dels motius cabdals perquè la formació se separés en ple èxit l’any 1983.

Mick Fleetwood. Integrant dels Bluesbreakers de John Mayall, posteriorment va formar el grup que porta el seu cognom, Fleetwood Mac, amb el guitarrista Peter Green, que també havia tocat amb Mayall. Malgrat la marxa de Green i altres integrants, i al fet que la banda deixés enrere la seva identitat blues, el bateria ha continuat a la formació britànica fins els nostres dies.

Don Henley (foto). En el començament d’aquest article he comentat que rarament un bateria és líder d’una banda, però aquest no és el cas de Don Henley, principal artífex, juntament amb el guitarrista Glenn Frey, de l’històric grup de country rock The Eagles. Henley també va ser l’intèrpret de molts dels èxits de la formació nord-americana, com el cèlebre “Hotel California”.

Keith Moon. Bateria del mític grup mod The Who durant les dècades dels anys 60 i 70, Moon ha estat un dels músics més espectaculars amb l’instrument de la història de la música popular i va simbolitzar el costat més salvatge de la llegendària banda, juntament amb el guitarrista Pete Townshend. La seva mort el 1978, a causa d’una sobredosi, va suposar el final de l’era clàssica de la formació.

Carl Palmer. Es va iniciar en el grup Atomic Rooster, una de les bandes pioneres del rock progressiu, i seguidament és va unir al teclista Keith Emerson i al cantant i baixista Greg Lake per formar el supergrup que va portar els seus respectius cognoms. Després d’abandonar els seus companys, va prendre part en un altre cèlebre supergrup: Asia.

Ringo Starr. Pocs entesos en la matèria l’han considerat un dels millors bateries de la història de la música pop-rock, però sense cap mena de dubte, Starr ha estat un dels músics més famosos de tots els temps en l’instrument, al tenir la fortuna i també l’habilitat de tocar amb The Beatles. La seva carrera en solitari no ha comptat amb un èxit massa continuat.

Charlie Watts. Juntament amb el baixista Bill Wymann, ara al marge de la llegendària banda, Charlie Watts ha representat la part seriosa i atemperada dels mítics Rolling Stones. Amant del jazz, Watts porta mig segle com a bateria de la formació encapçalada pel cantant Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard i, malgrat el seu caràcter discret, ningú s’imagina el grup sense la seva presència.

BLACK IS BLACK

Grup: Los Bravos.
Any: 1966.
Formació: Mike Kennedy, Tony Martínez, Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Manolo Fernández.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: la cançó d’un grup espanyol amb més èxit en el món anglosaxó.
El pitjor: a mi m’agrada més “Give me a little lovin’”.

El 1966, Espanya era, sota la fèrria dictadura de Francisco Franco, un estat hermètic i antiquat (encara que llavors es trobava en plena etapa del "desarrollismo" i el boom turístic) i per aquest motiu es fa una mica complicat entendre com una cançó pop, d’un estil molt semblant al beat britànic del mateix període, i a més interpretada en anglès (llengua que avui en dia no compta amb el beneplàcit d'un important sector de la població espanyola), va poder tenir tant d’èxit al país. El tema, gravat en uns estudis de Londres, va convertir-se també en un enorme hit internacional i va arribar al número u al Canadà, al segon lloc a les llistes britàniques i a la quarta posició al rànquing dels Estats Units.

SLANTED AND ENCHANTED

Grup: Pavement.
Any: 1992.
Formació: Stephen Malkmus, Scott Kannberg i Gary Young.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Crooked rain, crooked rain (1994).
El millor: un dels grans àlbums de l’indie rock dels 90.
El pitjor: els problemes de Gary Young.

El 1992, el rock alternatiu s’ha havia ja convertit en un sector de gran influència, doncs un any abans havien aparegut els àlbums “Nevermind”, de Nirvana; “Ten”, de Pearl Jam, i “Out of time”, de REM, que havien situat la música independent en un primer pla. Va ser llavors quan el grup californià Pavement va debutar amb el disc “Slanted and enchanted”, un dels treballs cabdals de l’indie rock de la dècada dels 90 i que ha estat abastament reivindicat al llarg del temps com una de les obres imprescindibles de l’època. La banda encapçalada per Stephen Malkmus i Scott Kannberg, acompanyats aleshores del problemàtic bateria Gary Young, que va haver de ser substituït en alguns temes, va ser una de les principals formacions representants de l’anomenat lo fi. En l’àlbum hi destaquen peces com “Summer babe (winter version)”, “Trigger cut”, “In the mouth of the desert” o “Here”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS PIONERS DEL POP-ROCK A L’ESTAT ESPANYOL

Malgrat que la dictadura franquista no era el marc ideal perquè la música pop-rock triomfés a l’Espanya dels 60, la veritat és que el gènere va tenir un important ressò en aquell país arcaic, fosc, tancat i autoritari.

És cert que els precursors de la música anglosaxona a Espanya van ser intèrprets molt tous i inofensius, en absolut perillosos, com el cantant català José Guardiola, que emulant Frank Sinatra va gravar una cançó amb la seva filla, o el Duo Dinámico, format pels també catalans Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, que van realitzar els arranjaments del tema “La, la, la”, que interpretat per Massiel va obtenir el premi del festival d’Eurovisió l’any 1968.

Potseriorment, van aparèixer bandes com els Sírex, que van fer de teloners dels Beatles a Barcelona; els Pekenikes, que van fer el mateix quan els Fab Four van actuar a Madrid; els Mustang, que van realitzar una gran número de covers del quartet de Liverpool; Lone Star, per a molts entesos la millor formació espanyola d’aquell període; els Salvajes, que van decantar-se pel costat més radical dels Rolling Stones; els Canarios, liderats pel polèmic expresident de l’SGAE Teddy Bautista i que van utilitzar abastament la llengua anglesa i el rythm and blues, o els Brincos, que fins i tot van atrevir-se amb la psicodèlia.

Un apartat especial mereixen els Bravos (foto) i els Pop Tops, doncs tots dos grups van ser capaços d’arribar als llocs capdavanters de les llistes internacionals. Els primers, que van alternar els idiomes castellà i anglès, van protagonitzar vàries pel·lícules, com “Los chicos con las chicas”, i van portar el tema “Black is black” al número 2 al Regne Unit i al número 3 als Estats Units, mentre la peça “Give me a litlle lovin’” va assolir també els primers llocs a la Gran Bretanya. Els segons, que van usar la llengua anglesa en moltes de les seves composicions, van unir-se a la moda simfònica, amb “Oh Lord, why Lord”, i van situar el hit “Mammy blue” en el top 10 del rànquing britànic.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ROCK ALTERNATIU (PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI)

La veritat és que parlar de rock alternatiu pel que fa del que portem de segle XXI no sembla del tot adient perquè, si a partir de la dècada dels 90 la música independent va arribar a un important número de persones, aquest fet es va fer encara més evident en el passat decenni.

A diferència d’allò que succeïa als anys 90 i molt especialment durant la dècada dels 80, ja no és estrany que un grup de caire alternatiu es trobi entre els més populars del món, que ompli estadis de futbol o beisbol, que guany premis Grammy en categories generals o que els seus àlbums venguin milions de còpies i s’enfilin a dalt de tots de les llistes de diferents països.

Molts dels grups indies que van destacar durant els 80 i 90, han continuat brillant pel que fa a l’actual segle, destacant noms com els d’Alice in Chains, Belle and Sebastian, Blur, The Cure, Dépéche Mode, Dinosaur Jr., The Flaming Lips, Foo Fighters, Green Day, Lemonheads, The Smashing Pumpkins, The National, Oasis, Pavement, Pearl Jam, Pixies, Primal Scream, Radiohead, Red Hot Chili Pepper’s, REM, Sonic Youth, Travis o Wilco, encara que algunes d’aquestes bandes hagin tingut dissolucions temporals, com són els casos de Blur, Oasis, Pavement o Pixies, o freqüents canvis de personal, com The Cure, Lemonheads, The Smashing Pumpkins o Wilco.

Pel que fa als intèrprets i bandes sorgits en el segle XXI, o bé una mica abans, cal significar, pel que fa al Regne Unit o Irlanda, Bell X1, els populars Coldplay, Fanfarlo, Florence and the Machine, Franz Ferdinand, Glasvegas, el singular projecte Gorillaz, Kaiser Chiefs, Snow Patrol o la desapareguda Amy Winehouse, mentre que, quant a l'Amèrica del Nord, han sobresortit els triomfadors Arcade Fire (foto), Beirut, Bon Iver, Black Keys, The Killers, Kings of Lion o The Strokes.

LES 25 MILLORS CANÇONS DE LA MÚSICA POPULAR EN CATALÀ

- Ai Dolors ! (Manel)
- Alegria (Antònia Font)
- Banda de rock (Manel)
- Boreal (Antònia Font)
- Cada Minut (Sopa de Cabra)
- Captatio benevolentiae (Manel)
- Carreteres que no van enlloc (Antònia Font)
- Clint Eastwood (Antònia Font)
- El far del sud (Sopa de Cabra)
- Els Canons de Navarone (Antònia Font)
- Els ocells (Els Amics de les Arts)
- Els teus somnis (Sopa de Cabra)
- La bola de cristall (Manel)
- La merda se’ns menja (Els Amics de les Arts)
- La tieta (Joan Manuel Serrat)
- Liverpool (Els Amics de les Arts)
- Louisiana o els camps de cotó (Els Amics de les Arts)
- Love song (Antònia Font)
- M’enganxo (Sopa de Cabra)
- Mala sang (Sopa de Cabra)
- Què tinguem sort (Lluís Llach)
- Qui n’ha begut (Mishima)
- Si arribeu (Lluís Llach)
- Tots els motors (Antònia Font)
- Una fiblada a la pell (Els Pets)

A la foto Antònia Font, que amb 7, és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

EL NIÑO GUSANO

Lloc de fundació: Saragossa (Aragó).
Formació: Sergio Algora (veu), Sergio Vinadé (guitarra i teclats), Paco Lahiguera (guitarra), Mario Quesada (baix) i Andrés Perruca (bateria).
Gèneres: pop, rock, noise rock, psicodèlia i rock alternatiu.
Dècades: 90.
Principal àlbum: Circo luso (1995).
Grups que origina: Muy Poca Gente, Costa Brava, Tachenko i The Secret Society.
El millor: referent de l’indie espanyol.
El pitjor: no va acabar de consolidar-se.

El grup aragonès El Niño Gusano, format a Saragossa pel ja desaparegut Sergio Algora, Sergio Vinadé, Mario Quedasa i Andrés Perruca, als quals s’hi va afegir més tard Paco Lahiguera, va ser una de les formacions espanyoles indies més importants a la dècada dels 90. Després de debutar amb l’aclamat àlbum “Circo luso”, la banda, que va actuar al festival de Benicàssim, no va aconseguir la consolidació definitiva. Arran de la dissolució, van sorgir bastants grups, amb menció especial per a Tachenko.

CHEAP THRILLS

Grup: Big Brother & the Holding Company.
Any: 1968.
Formació: Janis Joplin, Sam Andrew, Peter Albin, James Gurley i David Getz.
Àlbum d’estudi precedent: Big Brother & the Holding Company (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Be a brother (1970).
El millor: el descobriment definitiu de Joplin.
El pitjor: l’últim àlbum de la cantant texana amb la banda.

Juny de 1967: el Pop Festival de Monterey obre simbòlicament l’estiu de la pau, l’amor i les flors, és a dir, l’estiu hippy per excel·lència. Una de les bandes que actua a l’esdeveniment és el poc conegut grup psicodèlic Big Brother & the Holding Company, que té com a vocalista Janis Joplin. La cantant texana ofereix un espectacular recital que deixa bocabadats els espectadors, entre els quals es troba la “mama” Cass Elliott, una altra excepcional veu de l’època. Poc més tard, la formació edita el seu primer àlbum, de títol homònim, sense massa èxit, però el segon treball, “Cheap thrills”, el darrer de la banda gravat amb Joplin, suposa un enorme èxit i arriba al número u de les llistes nord-americanes. L’obra compta amb temes emblemàtics com “Summetime”, de George Gershwin, “Ball of chain” o el sensacional “Piece of my heart”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LIVE AID

Una de les característiques de la música pop-rock durant la dècada dels 80 va ser la de la solidaritat dels diferents intèrprets i grups del període, que per exemple van col·laborar en els temes “Do you know it’s Christmas ?”, pel que fa a la Gran Bretanya, o el famós i popular “We are the world”, quant als Estats Units.

Motivats per la fam que tenia lloc a l’estat africà d’Etiòpia, a la banya del continent, Bob Geldof i Mitge Ure, respectivament cantants de les bandes postpunk The Boomtown Rats i Ultravox, van organitzar el 1985 dos festivals simultanis a l’antic escenari de Wembley de Londres i a l’estadi John F. Kennedy de Philadelphia. L’esdeveniment va tenir gairebé 200.000 espectadors, comptant els dos espais, i va ser televisat arreu del món.

Pel que fa a la capital britànica, hi van actuar, entre d’altres, The Boomtown Rats, David Bowie, Elvis Costello, Dire Straits, Bryan Ferry, Elton John, Paul McCartney, Queen, Spandau Ballet, Status Quo, Sting, Style Council, U 2, Ultravox, The Who i Paul Young.

Quant a la ciutat de l’estat nord-americà de Pennsylvània, per exemple van participar-hi Bryan Adams, Joan Báez, The Beach Boys, Black Sabbath, The Cars, Eric Clapton, Phil Collins, Crosby, Stills & Nash, Duran Duran, Bob Dylan, Four Tops, Mick Jagger, Judas Priest, Led Zeppelin, Madonna, Tom Petty & the Heartbreakers, The Pretenders, Santana & Pat Metheny, Simple Minds i Neil Young.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’SKA

Els orígens de l’ska es troben a l’illa caribenya de Jamaica a finals de la dècada dels 50. El gènere es va veure influenciat per diverses tendències: algunes locals, com el calypso, i d’altres externes, com el jazz i el rythm & blues. Així mateix, l’estil va ser clau per a l’aparició posterior, també a Jamaica, de la música reggae.

Ja durant el decenni dels 60, el gènere va traspassar les fronteres de Jamaica i va arribar amb certa força al Regne Unit, terra on es trobaven emigrats molts habitants originaris de l’illa del Carib i on la música va ser adoptada pel col·lectiu mod britànic, que llavors vivia una de les seves èpoques estel·lars.

No obstant, el període més emblemàtic del ritme a la Gran Bretanya va tenir lloc entre finals dels 70 i començaments dels 80, fonamentalment gràcies al segell independent discogràfic 2 Tone, que va permetre gravar a grups que van aconseguir una gran popularitat com The Specials, Bad Munners o els famosos Madness (foto), que han tingut una llarga i triomfant trajectòria. Cal també destacar formacions properes als moviments skinhead, com ara els Dexy’s Midnight Runners o la mítica formació punk The Clash, amb cançons com “(White man) in the Hammersmith palais” o “Rudie can’t fail”.

L’ska, que al Regne Unit va tenir una caire reivindicatiu i de protesta, mitjançant una actitud molt propera a la de la moda punk, va acabar triomfant també als Estats Units, especialment a partir de la dècada dels 90, i a l’Europa continental, amb una important presència pel que fa a l’estat espanyol, a través de grups com els catalans Decibelios o els bascs Kortatu.