Malgrat que la dictadura franquista no era el marc ideal perquè la música pop-rock triomfés a l’Espanya dels 60, la veritat és que el gènere va tenir un important ressò en aquell país arcaic, fosc, tancat i autoritari.
És cert que els precursors de la música anglosaxona a Espanya van ser intèrprets molt tous i inofensius, en absolut perillosos, com el cantant català José Guardiola, que emulant Frank Sinatra va gravar una cançó amb la seva filla, o el Duo Dinámico, format pels també catalans Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, que van realitzar els arranjaments del tema “La, la, la”, que interpretat per Massiel va obtenir el premi del festival d’Eurovisió l’any 1968.
Potseriorment, van aparèixer bandes com els Sírex, que van fer de teloners dels Beatles a Barcelona; els Pekenikes, que van fer el mateix quan els Fab Four van actuar a Madrid; els Mustang, que van realitzar una gran número de covers del quartet de Liverpool; Lone Star, per a molts entesos la millor formació espanyola d’aquell període; els Salvajes, que van decantar-se pel costat més radical dels Rolling Stones; els Canarios, liderats pel polèmic expresident de l’SGAE Teddy Bautista i que van utilitzar abastament la llengua anglesa i el rythm and blues, o els Brincos, que fins i tot van atrevir-se amb la psicodèlia.
Un apartat especial mereixen els Bravos (foto) i els Pop Tops, doncs tots dos grups van ser capaços d’arribar als llocs capdavanters de les llistes internacionals. Els primers, que van alternar els idiomes castellà i anglès, van protagonitzar vàries pel·lícules, com “Los chicos con las chicas”, i van portar el tema “Black is black” al número 2 al Regne Unit i al número 3 als Estats Units, mentre la peça “Give me a litlle lovin’” va assolir també els primers llocs a la Gran Bretanya. Els segons, que van usar la llengua anglesa en moltes de les seves composicions, van unir-se a la moda simfònica, amb “Oh Lord, why Lord”, i van situar el hit “Mammy blue” en el top 10 del rànquing britànic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario